Ençà i enllà

Putes o treballadores sexuals: el dilema feminista

La prostitució torna a l’agenda política. La presentació pel PSC d’una moció per erradicar-la i els globus sonda llançats pel nou Govern Sánchez a favor de la seua prohibició reobren un debat periòdic en què el moviment feminista —tan compacte en altres qüestions— es mostra dividit. Abolicionistes, regulacionistes i pro-drets no es posen d’acord sobre com abordar aquest fenomen. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan Miel Guernica va anar a donar-se d’alta d’autònoma com a treballadora sexual, la persona que hi havia a l’altre costat del taulell se la va mirar amb estranyesa. Possiblement ningú abans li havia demanat figurar en aquesta categoria laboral. Fins a set voltes es va haver d’alçar el treballador de la Seguretat Social per consultar a altres companys què fer davant d’aquesta petició inèdita. Finalment, Miel, que ja anava preparada per a una situació així, va donar-se d’alta com a massatgista, la professió més pròxima, diu, a la que ella realitza. “Quan vaig acabar el tràmit em van desitjar que tinguera molta sort”, rememora aquesta filòloga que, de fa dos anys es dedica a la prostitució.

La prostitució no és reconeguda, a l’Estat espanyol, com una professió. De fet, la Unió General de Treballadors va concloure de forma taxativa en el seu cinquè comitè nacional que “no és un treball”, sinó una forma d’“esclavatge”. “Igual que no es pot normalitzar l’esclavatge, tampoc es pot normalitzar o reglamentar la prostitució com si fora una feina més”, sentenciaven. Tanmateix, el debat a propòsit d’aquesta pràctica s’ha tornat a obrir. De fet, mai, des que a finals dels 90 començà a parlar-se, ha acabat de tancar-se. Ara la qüestió torna amb força després que el PSC de l’Ajuntament de Barcelona presentara a principis d’aquest mes un projecte d’ordenança per erradicar la prostitució i l’explotació sexual en la ciutat.

La iniciativa, que Jaume Collboni va defensar en nom “del 95% de les prostitutes que no poden parlar perquè no tenen altaveu i són víctimes del tràfic de persones”, no va obtenir la majoria necessària, en topar amb l’abstenció de Ciutadans i el vot contrari de Barcelona en Comú i la CUP. Les putes presents al saló de plens de l’ajuntament van festejar la negativa. La vespra un grup de putes convocades pel Col·lectiu Putes Indignades, partidàries del reconeixement dels seus drets, havien protestat a la plaça de Sant Jaume. 

En tot cas, la proposta de Collboni avança la postura del nou Govern de Pedro Sánchez. Tot i que hi falta definició, la vicepresidenta i ministra d’Igualtat Carmen Calvo recorda allà on li ho demanen que el PSOE és un partit abolicionista i considera la prostitució “un esclavatge”. “La sexualitat és una energia i una necessitat humana grandiosa, però també cal viure-la amb valors democràtics i ètics”, va assegurar Calvo recentment. En tot cas, assegura, el Govern socialista pretén obrir al Congrés un debat a propòsit d’aquesta qüestió. La cambra de representants espanyola ja va abordar la qüestió durant el govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Aleshores, la Comissió Mixta dels Drets de les Dones, va recomanar que no es regularitzara la prostitució. En un sentit similar es va manifestar, el febrer de 2014, el Parlament Europeu. 

Divergència de postures

No és, però, un fenomen senzill d’abordar. De fet, a hores d’ara és un dels temes que clivella el moviment feminista. Putes o treballadores sexuals; puters o consumidors de sexe; abolicionistes o pro-drets. El dilema és obert i supura cada volta que el tema es menciona en un fòrum de debat. Només cal veure l’enrenou que s’organitza cada volta que el tema emergeix en Pikara, a hores d’ara un dels mitjans de comunicació de referència del moviment feminista; cada article va seguit d’una tirallonga de reaccions a favor o en contra. O les batalles dialèctiques —a voltes en un to que arriba al descrèdit— que s’organitzen quan les dues postures s’enfronten cara a cara. L’animadversió és mútua. De fet, algunes persones amb qui havia contactat aquest setmanari per participar en aquest article s’hi han negat en saber que també es donaria veu a la part oposada. Algú podria creure que es tracta d’un odi visceral, però no ho és pas, ja que en l’abordatge d’aquest dilema intervenen moltes qüestions conceptuals i plantejaments ètics d’una enorme complexitat. 

Indignades. Prostitutes convocades per Putes Indignades van participar a principis d’aquest mes en una manifestació en contra de la proposta d’ordenança per erradicar el treball sexual| Sandra Lázaro

Aquest debat, com el dels ventres de lloguer o la custòdia compartida, és viu i ben viu.  A grans trets (i a risc de perdre molts matisos) es podria dir que, per a les feministes més clàssiques, la prostitució representa una forma d’opressió a les dones i, per tant, ha de ser abolida. Per a les feministes més joves i situades en uns postulats més transgressors, es tracta d’una feina com qualsevol altra que ha de ser reconeguda i dotada de drets. Les primeres tendeixen a disposar d’una representació institucional molt potent i, tanmateix, el discurs de les segones ha anat guanyant terreny a mesura que algunes prostitutes que exerceixen voluntàriament es decidien a trencar el seu silenci. 

Totes dues faccions, en tot cas, compten amb un argumentari ben bastit tant des de l’àmbit universitari com des de l’àmbit de la intervenció social directa amb aquest col·lectiu. Entitats que treballen directament amb aquest col·lectiu com ara Hetaira, a Madrid; Lícit (Línia d’Investigació i Cooperació amb Immigrants i Treballadores Sexuals) o la Fundació Àmbit Prevenció, a Barcelona; o CATS (Comité de Suport a les Treballadores Sexuals), a Múrcia, s’han erigit en fermes defensores del reconeixement de les prostitutes com a subjectes polítics amb capacitat de decisió. Des de 2015 també hi ha Aprosex, una plataforma d’àmbit estatal per a professionals del treball sexual. A més d’un detallat argumentari, en la seua web també es poden trobar cursos intensius de quatre hores per aprendre a ser puta o consells bàsics per a nouvingudes. 

Un debat trempat

A grans trets, aquestes organitzacions clamen contra l’estigmatització de les persones putes i la persecució política i jurídica que han patit, partint de la base que hi ha una part d’aquest col·lectiu que ha triat lliurement i voluntàriament exercir com a tals. En aquest sentit, defensen l’autonomia i la capacitat de decisió de les dones sobre què fan amb els seus cossos. “Un dels errors de les institucions ha sigut no seure a parlar amb les dones que treballen en la prostitució, escoltar les seues demandes i les seues preocupacions”, assegura Mercè Meroño, coordinadora tècnica de la Fundació Àmbit Prevenció, que des de l’any 1995 treballa colze a colze amb les meretrius. “Hem de deixar de banda el paternalisme, deixar d’infantilitzar-les i tractar-les com a persones”, asegura Meroño, qui critica obertament la postura abolicionista majoritàriament present en el món sindical i el feminisme més institucional.

“L’abolicionisme ens presenta les prostitutes com unes inadaptades socials, com algú que no ha sabut emancipar-se, com una indigna, una irresponsable o una víctima. Aquest sistema diu a la dona com ha de programar la seua emancipació i quin ha de ser l’objecte del seu alliberament —argumenta Meroño—. Aquesta postura comporta també que el sexe ha de tenir lloc d’una manera determinada i dins d’unes determinades estructures socials per poder ser considerat digne”. Des del punt de vista de les pro-drets, igualment oprimida està pels mandats de gènere i pel patriarcat una dona de fer feines que una meuca. 

En tot cas, la repressió, en forma de sancions a prostitutes o a clients, asseguren, només ha contribuït a fer la seua activitat més clandestina i, per tant, més precària. “L’ordenança de civisme que va aprovar l’Ajuntament de Barcelona, que imposava multes per exercir la prostitució en la via pública va ser nefasta”, explica Paula Arce, membre del Grup Antígona de la Universitat Autònoma de Barcelona, que aborda el dret i la societat des d’una perspectiva de gènere. “Les mesures punitives —assegura aquesta experta en temes de prostitució— criminalitzen l’activitat”. Segons Arce, a Suècia i Noruega, dos països que prohibeixen la prostitució i on s’ha aplicat el que les expertes coneixen com “el model nòrdic”, “el que s’ha aconseguit ha sigut la invisibilització, la clandestinització i una baixada de les tarifes. En cap cas no s’ha aconseguit l’erradicació que es perseguia”. 


El tràfic de persones, una xacra

Si bé l’abordatge del fenomen de la prostitució provoca moltes discrepàncies, on sí que hi ha un consens de partida és en la necessitat de perseguir el tràfic de persones. Ningú no nega que hi haja una part important de dones que exerceixen sota l’empara d’aquesta mena d’esclavitud del segle XXI. No hi ha xifres oficials, tanmateix, sobre quin percentatge de dones exerceixen la prostitució com a víctimes del tràfic de persones i quantes ho fan voluntàriament. En tot cas, l’Organització de les Nacions Unides i l’Organització Internacional del Treball disposa de les dades següents: 

· Entre 4 i 5 milions de persones són víctimes del tràfic de persones. Cada any entre 600.000 i 800.000 persones creuen les fronteres internacionals com a víctimes de tràfic. D’aquesta xifra, el 80% són dones, adolescents i xiquetes. 
· Aproximadament 100.000 dones i xiquetes entren cada any a països de la Unió Europea amb finalitats d’explotació sexual. 
· El tràfic de persones amb finalitats sexuals mou entre 8 i 10.000 milions de dòlars a l’any.
· Es calcula que en la Unió Europea un milió de dones es prostitueixen
· A Espanya, el 39% dels homes han consumit en alguna ocasió serveis de prostitució. La major part de les víctimes de tràfic sexual són dones d’entre 18 i 25 anys procedents de Brasil, Bulgària, Colòmbia, Equador, Nigèria, Ucraïna, Rússia i Romania.


“Em preocupa que prohibint la prostitució, fem encara més vulnerables les persones que la practiquen”, diu per la seua banda Cloti Iborra, secretària de la dona de Comissions Obreres. El seu sindicat, al contrari que UGT, no té una postura tancada sobre aquest assumpte. “Com a organització plural que som, tenim persones amb diversos punts de vista. Personalment em situo en el mig: considero que és una institució patriarcal i neoliberal però, com que existeix i possiblement continuarà existint, caldrà que l’abordem d’alguna manera. El que no pot ser és que les revictimitzem”. 

Protesta a Barcelona a favor de la legalització de la prostitució| Sandra Lázaro

Un consum que ennuega

Contra les veus que reclamen el reconeixement de la pràctica de sexe a canvi de diners com un acte lliure i voluntari, moltes altres feministes es posicionen en la trinxera contrària. Llibres com La prostitución en el corazón del capitalismo, de la sociòloga Rosa Pérez Cobo, o El neoliberalismo sexual: el mito de la libre elección, de la filòsofa Ana de Miguel, aporten arguments molt potents a favor de l’abolicionisme. Igualment il·lustratiu és el llibre El proxeneta, de Mabel Lozano. Per a aquestes autores i per a les feministes que els fan costat, la prostitució és una institució essencial en l’erecció i el manteniment del sistema patriarcal i, per tant, ha de ser erradicada si es vol assolir una societat més igualitària entre homes i dones.

Al contrari que les feministes pro-drets, que consideren que les dones són lliures d’utilitzar la seua sexualitat en benefici propi, les feministes abolicionistes consideren que l’intercanvi sexual no pot situar-se en el mateix pla que altres actes de consum. “La prostitució —escriu Rosa Cobo— és l’expressió més extrema de l’espoli patriarcal al cos de les dones. És un atac a la sobirania del seu cos, un robatori a l’últim reducte de la seua intimitat, a l’expropiació de la seua sexualitat”. 

De la mateixa manera, les partidàries de l’abolició neguen el principi de llibertat individual que esgrimeixen les pro-drets.  “S’està creant una cultura de la prostitució assentada sobre la idea de la llibertat liberal. No hi ha límits normatius en les decisions individuals —argumenta aquesta sociòloga directora del Centre d’Estudis de Gènere i Feministes de la Universitat de la Corunya—. Els barons consumeixen prostitució perquè comprar és un dret en el mercat capitalista. De la mateixa manera, les dones en prostitució venen la seua sexualitat en un acte de llibertat en aquest mateix mercat global del sexe. No obstant això, a la llibertat del consumidor no li correspon la llibertat de les venedores de la seua sexualitat. Ells trien i elles són triades. Ells tenen socialment una posició d’hegemonia, mentre que elles ocupen una posició de subalternitat”. Per tot això, neguen la possibilitat de donar la categoria de treball a la prostitució, ja que suposa, a parer de les abolicionistes, legitimar una de les fonts primordials d’opressió de les dones. 

I mentre unes i altres fan onejar les seues respectives banderes, en el pla polític el debat es reincorpora a l’agenda. El 2015 Ciudadanos va proposar-ne la legalització, però tant els partits polítics com els grups que treballen al costat de les prostitutes van abominar aquesta proposta, per considerar que estava al servei dels empresaris. Mentrestant, Podem és el més pròxim a les postures pro-drets. Entre els grups minoritaris hi ha divergències d’opinió. I en el partit del puny i la rosa sembla que les abolicionistes tenen les de guanyar. Un debat incòmode és a taula. I diu la dita que, a la taula i al llit, s’ha d’acudir al primer crit. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.