A l'Assemblea Nacional francesa s'havia produït una votació històrica. La proposta del diputat Paul Molac, d'origen bretó i enrolat a les files de la Federació de Regions i Pobles Solidaris, de permetre la immersió lingüística voluntària a l'escola francesa en una llengua diferent de l'única oficial s'havia aprovat. La legislació era una empenta per a l'ensenyament en català, basc, occità, bretó, cors o alsacià. El monolingüisme normatiu francès semblava erosionar-se mínimament.
L'alegria per als militants de la igualtat lingüística a l'Estat francès va ensorrar-se poques setmanes després d'aquella fita històrica. El Tribunal Constitucional va decidir tombar l'article que avalava la immersió lingüística al sistema escolar amb idiomes diferents del francès. «La llengua de la República és el francès», argumentava de manera taxativa l'òrgan judicial encarregat de vetlar pel compliment dels principis constitucionals. L'Estat francès mostrava, de nou, la seua idiosincràsia centralista, uniformadora i allunyada de l'equitat lingüística.
La sentència de la justícia francesa, feta pública en maig del 2021, exemplifica els entrebancs als quals s'enfronten les comunitats lingüístiques minoritzades arreu del Vell Continent. El mapa de l'Europa lingüística discriminada no sols està conformat pel català, el gallec, el basc, l'asturià, l'aragonès o l'aranès a l'Estat espanyol, sinó que hi ha prop d'un centenar de llengües al conjunt de les fronteres europees que experimenten amb diferents graus d'intensitat un escenari d'arraconament pels seus mateixos estats.
«A la Unió Europa, per exemple, hi ha casos de llengües que tenen un estat al darrere, però que són minoritàries en altres indrets. És el cas del suec a Finlàndia o el finès a Suècia», exposa Vicent Climent-Ferrando, professor del Departament de Traducció i Ciències de Llenguatge de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i investigador de la Càtedra UNESCO de Polítiques Lingüístiques per al Multilingüisme. «Hi ha, a més, comunitats lingüístiques russòfones en països com ara Letònia, Lituània o Estònia», agrega. Si ampliem la mirada al conjunt del continent, quedarien subratllats en roig l'escocès o el gal·lès al Regne Unit.
La geografia de les llengües amb unes característiques similars al català, el basc o el gallec per no comptar amb el suport d'una gran estructura estatal al darrere s'inicia a l'illa italiana de Sardenya amb el sard; continua al conjunt dels departaments francesos més meridionals amb l'occità; segueix a l'illa de Còrsega amb el seu idioma propi, o s'endinsa cap al nord-oest de l'Estat francès amb el bretó com a llengua pròpia de la Bretanya. La cartografia inclou el frisó, la llengua autòctona de la regió septentrional dels Països Baixos de Frísia, i el friülà, amb una comunitat lingüística que té com a fronteres d'extensió l'extrem nord-est d'Itàlia.
Aquestes llengües, segons radiografia Climent-Ferrando, «compten amb escenaris de vitalitat o transmissió generacional molt heterogenis, però comparteixen el fet d'estar lluny d'una certa normalització, és a dir, d'emprar-lo amb total naturalitat a l'escola, a l'Administració o als comerços locals». «La seua situació és ben diferent de les llengües amb rang de cooficialitat en diferents territoris de l'Estat espanyol. L'ús i el suport de les institucions és, generalment, reduït en comparació amb el català, el gallec o el basc», completa Patxi Baztarrika, ex viceconseller de Política Lingüística del Govern basc pel PNB i sociolingüista.
«Hi ha llengües, com ara l'occità, el cors o el bretó, que estan lluny de la protecció i les garanties que ofereix la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries. S'ha de recordar que França no ha ratificat aquest document», incorpora el catedràtic del Departament de Traducció i Lingüística de la Universitat de Vigo i antic membre del Comitè d'Experts de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, Fernando Ramallo. «Les condicions d'aquestes llengües d'estats que no han ratificat la carta són, en general, delicades», afegeix.
Monolingüisme d'estat
L'Estat francès és la representació més nítida de l'aposta institucional per impedir el desenvolupament de les llengües pròpies dels diferents territoris i forçar el domini de manera progressiva d'un sol idioma amb el qual s'identifique el conjunt de la població. Ni el cors, ni l'occità, ni el bretó, com assenyala Vicenta Tasa, membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i codirectora de la Càtedra de Drets Lingüístics de la Universitat de València, «no tenen reconeguda cap mena de tutela o de protecció oficial».
«La Constitució francesa afirma des del 2008 que a França hi ha llengües regionals que formen part del seu patrimoni, però no fa res per protegir les minories lingüístiques», indica la també professora de dret constitucional de la Universitat de València. Aquesta manca de protecció ha provocat una caiguda dels parlants i del coneixement d'aquestes llengües. En el cas del cors, per exemple, el 1977 el 80% de la població sabia la llengua pròpia. El percentatge va reduir-se al 64% en 1995 i va situar-se per sota de la meitat dels habitants al començament del segle.
Amb un nacionalisme combatiu i una actitud insistent de les autoritats de l'illa a favor del cors, l'Assemblea de Còrsega va demanar en 2013 un canvi d'estatus del seu territori. Les peticions a l'executiu francès es fonamentaven en una autonomia més gran i l'aprovació de l'oficialitat del cors al conjunt de l'illa. De fet, la cambra corsa va declarar l'oficialitat del seu idioma propi, «però l'Estat francès», segons conta Climent-Ferrando, «va frustrar-ho». «Les autoritats estatals franceses han repetit de manera reiterada als corsos que la llengua oficial de tots els francesos és el francès i que el cors queda reservat per a la intimitat», expressa.
«Còrsega ha estat molt proactiva en la recerca del reconeixement del cors, així com ha treballat per intentar que siga la llengua vehicular a l'ensenyament o per aconseguir una presència més gran a l'escola. Tanmateix, no han pogut superar la barrera de la testimonialitat del cors a les aules», analitza l'investigador. En el cas del bretó, en canvi, hi ha escoles bilingües d'immersió, de caràcter privat i anomenades Diwan. Fa quatre anys, acollien 3.732 alumnes.
A pesar d'aquesta xarxa escolar de resistència, la situació de la llengua pròpia de Bretanya no és gens engrescadora. «L'estat de l'idioma és precari. Amb prou feines el 3% de la població l'empra de manera habitual per al seu dia a dia. Està immersa en un retrocés molt important», lamenta Climent-Ferrando. Les estimacions de la dimensió de la comunitat lingüística de principis de segle fregaven les 200.000 persones després d'haver perdut de manera tràgica durant el segle XX fins a un milió de parlants.
L'occità no s'ha lliurat tampoc de la política lingüística centralitzadora i absent de sensibilitat per la resta dels idiomes que ha practicat l'Estat francès. «Atès que no existeix un departament administratiu que aixoplugue el territori abans identificat com a Occitània, l'idioma ha acusat la fragmentació», explica. La llengua pròpia d'Occitània ha tractat de sobreviure a través d'escoles bilingües de caràcter habitualment privat, que han estat batejades com a Calandreta. Segons dades del 2019, s’ensenyava a 3.894 alumnes. A l'escola pública, també hi ha possibilitat de cursar una assignatura d'occità i a la universitat d'obtenir-ne un diploma.
Una investigació del 2020 elaborada per l'Oficina de la Llengua Occitana va quantificar la comunitat lingüística activa de l'occità en mig milió de persones. El perfil dels parlants eren persones d'una mitjana de 66 anys, el 66% eren homes i el 56% vivien al món rural. A pesar que el gruix dels parlants són persones d'edat avançada que han heretat l'idioma, la comunitat ha sumat neoparlants a través dels xiquets i les xiquetes que han estudiat a les escoles d'immersió en occità.
SOS lingüístic
A la zona septentrional dels Països Baixos, concretament al territori de Frísia, va engegar-se mesos enrere una ofensiva civil i política per defensar la supervivència del frisó. Amb una comunitat lingüística d'unes 450.000 persones, l'idioma està amenaçat per la pressió del neerlandès i de l'anglès. El temor principal dels activistes per aquesta llengua és una conversió a un dialecte. La vacant de la càtedra de llengua frisona i la seua substitució per un assistent a mitja jornada va aixecar les pors a finals de l'any passat. No debades, fins a setanta escriptors, lingüistes, polítics i científics frisons van demanar un retorn a la situació anterior. Esgrimien que, sense un estudi acadèmic al màxim nivell, la llengua està condemnada a la desaparició o la dialectalització.
«El frisó és llengua oficial a la província neerlandesa de Frísia i en algunes localitats i districtes del nord d'Alemanya; tanmateix, cap d'aquests dos estats han impulsat la seua oficialitat general als respectius estats o en la Unió Europea», desgrana Tasa, que apunta que «les polítiques lingüístiques que s'hi impulsen no estan sent capaces de frenar la pèrdua de pes demogràfic dels parlants d'aquesta llengua». L'idioma s'ensenya a l'escola i els habitants de Frísia tenen la possibilitat d'utilitzar-lo a l'Administració pública i als tribunals. «Tot i la seua introducció a primària i secundària, no hi ha immersió. A més, pateix un problema de folklorització», precisa Climent-Ferrando.
La realitat normativa i sociolingüística dels idiomes minoritzats d'Itàlia, incloent-hi el català a l'Alguer, està caracteritzada per la precarietat, malgrat haver-hi alguns reconeixements legals. «A Itàlia, per exemple, la llei de tutela de les minories lingüístiques de 1999 permet alguns usos lingüístics oficials i algunes polítiques públiques per al sard i l'occità a Itàlia», assenyala Tasa. «La fragmentació del sard, amb persones que, fins i tot, no el consideren un idioma, entrebanca la seua vitalitat», assegura Climent-Ferrando sobre una llengua en greu perill d'extinció i amb una comunitat lingüística real menuda.
El ladí, una llengua instal·lada a les regions septentrionals italianes del Trentino-Südtirol i el Vènet, i el friülà, propi de l'àrea administrativa Friül-Venècia Júlia, arredoneixen el mapa de la diversitat lingüística italiana, així com els territoris on hi ha reductes d'idiomes oficials en països propers. L'atles de les llengües en perill d'extinció del món, elaborat per la UNESCO, va assenyalar el ladí i el friülà pel seu risc de desaparició. Aquest són els efectes d'una Europa que sovint gira la mirada a les discriminacions lingüístiques i la minorització idiomàtica que es produeix a les seues fronteres.