Les temporades pels camps fangosos i els estadis amb poca capacitat havien donat els seus fruits. El català, el basc i el gallec, ubicats a la segona divisió europea de les llengües en reconeixement, s’havien col·locat a una eliminatòria d’ascendir a l’elit comunitària, d’obtenir la cobejada oficialitat al conjunt de la Unió Europea. La disputa de la promoció d’ascens a la primera categoria idiomàtica s’havia produït gràcies a l’actuació de les forces independentistes catalanes en la negociació per a confeccionar la Mesa del Congrés dels Diputats. La necessitat dels vots sobiranistes per investir el socialista Pedro Sánchez ho havien possibilitat.
El procés va iniciar-se amb la sol·licitud del ministre d’Exteriors en funcions, el socialista José Manuel Albares, al Consell de la Unió Europea. Amb aquesta petició, el català, el gallec i el basc superaven la primera eliminatòria, però ni de bon tros la més difícil. La final serà la decisió dels 27 estats membres del club comunitari. «En aquest cas, s’ha d’aprovar per unanimitat. No val ni una majoria simple, ni tampoc una majoria qualificada. Han de votar tots favorablement perquè es materialitze l’oficialitat», exposa Vicent Climent-Ferrando, professor del Departament de Traducció i Ciències de Llenguatge de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i investigador de la Càtedra UNESCO de Polítiques Lingüístiques per al Multilingüisme.
«Des del punt de vista tècnic, no hi ha cap dificultat perquè el català, el basc i el gallec siguen llengües oficials de la Unió Europea. S’ha de recordar que el reglament que ho regula diu que pot sol·licitar-se per a llengües oficials a l’estat i no de l’estat. Aquest matís de preposició permet que el gallec, el basc i el català hi puguen optar», explica. «El problema que pot sorgir és de caràcter polític», assenyala sobre una decisió que s’ha de prendre el 19 de setembre vinent.
Suècia, de fet, ha expressat els seus dubtes envers la validació de l’oficialitat del català, el gallec i el basc a la Unió Europea «per l’impacte en l’efectivitat del treball» i al pressupost. «No s’ha d’oblidar que hi ha països com ara Letònia, Estònia o Lituània que tenen importants minories russòfones, així com que altres estats com ara França s’han mostrat sempre bel·ligerants cap a les llengües pròpies d’alguns dels seus territoris. L’Estat francès, de fet, no ha ratificat encara la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, l’únic tractat internacional jurídicament vinculant que protegeix les llengües més vulnerables a Europa», exposa.
Igualtat lingüística i prestigi
En cas que el Consell de la Unió Europea, amb els 27 estats membres del club comunitari, aproven l’oficialitat del català, la llengua pròpia «guanyaria a l’àmbit oficial, especialment en matèria de prestigi internacional i en el camp de l’ús formal», segons indica Raquel Casesnoves, professora de sociolingüística de la Universitat de València. «L’idioma avançaria en visibilitat», expressa, i ho amplia: «L’oficialitat suposaria també conquerir uns drets lingüístics que l’Estat espanyol no ens garanteix, perquè podrem adreçar-nos a qualsevol de les institucions de la Unió Europea en català i, això, independentment del lloc o territori en què vivim».
«La regulació lingüística, d’igualtat amb les altres llengües europees oficials, hauria de ser, a més, un factor de pressió perquè l’Estat espanyol, monolingüe i d’un tractament de la diversitat lingüística totalment injust i vergonyós, es convertira en un Estat plurilingüe, amb quatre llengües d’Estat», expressa. «El reconeixement de l’oficialitat atorgarà més prestigi al català, el basc o el gallec, i no només a la Unió Europea, sinó que també a l’Estat espanyol. I això no és poca broma: un dels factors de revitalització d’una llengua és el prestigi. Quan els ciutadans i els possibles parlants ho considerem així, l’ús i l’aprenentatge d’aquesta llengua sempre s’incrementa», analitza Patxi Baztarrika, ex viceconseller de Política Lingüística del Govern Basc amb el PNB i sociolingüista.
L’oficialitat europea del català, el basc i el gallec també atresoraria una dimensió simbòlica. «S’ha de remarcar que, per primera vegada, s’estaria fent un reconeixement a llengües pròpiament sense un estat. Seria com ascendir a l’elit lingüística europea, a la primera divisió», subratlla. «Una altra conseqüència de l’entrada d’aquests tres idiomes en la primera divisió europea seria la superació d’una anomalia que arrosseguen des de fa molt de temps: estar presents en els programes de la Unió Europea. Fins ara, la situació és tan kafkiana que en programes com ara l’Erasmus estan oberts a llengües de fora de la Unió Europea, però no a idiomes presents a la Unió Europea mancats d’oficialitat a les institucions comunitàries», afegeix.
El reconeixement europeu implicaria que «tota la correspondència oficial amb les institucions europees, la qual té una importància creixent en les institucions valencianes, i que s’ha de fer en una llengua oficial de la Unió Europea, podrà fer-se de manera normal en valencià quan ara es fa habitualment en castellà o anglès», segons descriu Vicenta Tasa, membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i codirectora de la Càtedra de Drets Lingüístics de la Universitat de València. «Sempre que hi haja voluntat política d’usar la llengua pròpia com a llengua de treball de les administracions, es reforçarà l’ús oficial del valencià», puntualitza. I agrega: «L’oficialitat permetria, al seu torn, que tota la normativa europea serà traduïda al valencià i tindrà caràcter plenament oficial amb el mateix valor que qualsevol altra llengua de la Unió Europea».
«Amb independència de la llengua de treball dels tribunals, l’ús del valencià en els processos judicials europeus estarà garantit de manera plena i, de la mateixa manera, el valencià es podrà fer servir en el Parlament Europeu, en el Comitè de les Regions i en qualsevol altra institució de la Unió Europea», incorpora. I complementa: «En el sector privat, en tot allò que té una repercussió bàsica per als drets dels consumidors, com ara etiquetatge, prospectes informatius d’instruments o medicaments, les directives europees estableixen l’obligatorietat que la informació estiga en les llengües oficials de la Unió Europea i del país, amb la qual cosa també pot millorar la presència de la llengua».
Si s’assoleix la fita de l’oficialitat a la Unió Europea, el català, el basc i el gallec no poden adormir-se en la seua batalla quotidiana per la supervivència. «És un reconeixement necessari, i que arribaria tard. No debades, hi ha llengües com el català que tenen una comunitat lingüística més àmplia que altres que són oficials a la Unió Europea, com ara el maltès o l’eslovè. Ara bé, l’oficialitat no ha de comportar cap aturada en la potenciació de l’ús de la llengua als seus territoris. Ha de servir, de fet, com a empenta per redoblar els esforços en la promoció als seus dominis lingüístics», avisa Fernando Ramallo, catedràtic del Departament de Traducció i Lingüística de la Universitat de Vigo i antic membre del Comitè d’Experts de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.
La paradoxa irlandesa
El reconeixent oficial d’un idioma a la Unió Europea atorga una protecció més gran, però no és cap beuratge màgic per amarrar la vitalitat d’una llengua. Irlanda és l’exemple paradigmàtic. «L’irlandès, d’acord amb els criteris polítics del Consell d’Europa, no és una llengua minoritzada per la seua oficialitat al conjunt de la República d’Irlanda. Ara bé, sí que ho és des d’una òptica demolingüística: només el 3% de la població l’usa de manera habitual», reflexiona Climent-Ferrando.
L’oficialitat d’una llengua, segons desgrana l’acadèmica Vicenta Tasa, «no garanteix la seua vitalitat dins d’una societat». «Ajuda a reforçar la vitalitat quan garanteix un ús preferent de la llengua minoritzada, quan pot generar polítiques públiques molt actives i generals sense resistències significatives, i quan compta amb el suport clarament majoritari de la societat i de les formacions polítiques d’un territori prou gran i amb un volum de població prou gran. Seria el cas del Quebec al Canadà o del Tirol del Sud a Itàlia, i, malgrat això, els reptes per a les minories lingüístiques són sempre molt grans», argumenta.
«La situació de l’irlandès, tot i tenir un estat al darrere, no és comparable al panorama de la nostra llengua. El català, tot i tindre un estat al darrere, un estat que li va en contra, té aproximadament 10 milions de parlants potencials i, per això, la UNESCO no la considera una llengua en perill d’extinció. En canvi, el gaèlic irlandès és una llengua amenaçada», remarca Casesnoves. «No hi ha cap solució màgica que assegure la vitalitat d’una llengua. Ni l’oficialitat d’un idioma, ni tampoc si es compta amb un estat propi, com ocorre a Irlanda, són garantia de res. És important i ens dona eines per revitalitzar l’idioma, però no són cap panacea», expressa Baztarrika. El català, el gallec i el basc, tanmateix, somien amb l’ascens a la primera divisió europea de les llengües.