Explica Vicenta Tasa que va ser quan era estudiant de dret de la Universitat de València que va prendre consciència que "les persones que triaven el castellà com a llengua d'estudi tenien més drets en la pràctica que les persones que havíem escollit estudiar en valencià". Això, unit a la constatació que "entre els drets formals i els drets reals, singularment per als grups socials que patim situacions de minorització social, hi ha una gran distància", la va inclinar a estudiar un camp força inexplorat al País Valencià: els drets lingüístics. Fins aleshores, en aquesta matèria, al País Valencià, només havien escrit significativament Manuel Alcaraz i Josep Ochoa a la Universitat d'Alacant. Amb tot, no hi havia una anàlisi general i sistemàtica sobre el sistema de drets lingüístics espanyol, i menys encara comparat amb altres estats.
Així fou com va escriure la seua tesi Drets lingüístics i ordenament constitucional. Seguretat lingüística vs Jerarquia lingüística. Un estudi comparat de Suïssa i Espanya, que va obtenir el Premi Extraordinari de Doctorat de la UV i el Premi IEC de Dret Manuel Duran i Bas. "Quan vaig posar-me a investigar vaig adonar-me'n que el nostre sistema de reconeixement jurídic és jeràrquic i genera inseguretat lingüística", explica. Tasa és autora de Poder i llengua: les llengües de l'ensenyament al País Valencià (2016), junt a Anselm Bodoque; i Llengua i Estat. Suïssa i Espanya davant la diversitat lingüística, una obra que posa en evidència les importants mancances i l'antiigualitarisme del règim lingüístic legal-constitucional espanyol.
-Fa dues setmanes els grups minoritaris al Congrés, a instàncies de col·lectius en defensa de la llengua de tot l'Estat, van presentar una Proposició No de Llei (PNL) perquè es reconega la diversitat lingüística d'Espanya. Tanmateix, dels vuit punts plantejats només es van aprovar tres: el que fa referència a l'impuls de reformes estatutàries per al reconeixement de les llengües que encara no són oficials; el que fa referència al dret d'autonomies amb una mateixa llengua a comunicar-se entre ells en aquella llengua; i el que fa referència al "respecte real, basat en drets i deures i en l'actuació compromesa de tots els poders de l'Estat". Altres cinc punts van ser rebutjats. Quin balanç en fa del resultat de la votació? Es pot considerar un avanç?
Els punts que s'han aprovat de la PNL són qüestions que ja són possibles amb la legalitat actual. La qüestió, per tant, és poder fer-los realitat, en algun cas com el reconeixement de llengües oficials en altres comunitats autònomes, sorprèn que hi haja formacions que hagen votat a favor d'eixe punt i després no siguen coherents amb el que fan en les comunitats autònomes on es plantegen aquest tipus de situacions. Amb tot sempre haurem de valorar positivament que es manifesten a favor. Si no volen que siga un brindis al sol, està en les mans dels partits en cada comunitat autònoma i fonamentalment de PSOE, PP, Cs, UP i VOX a Astúries, Castella i Lleó, Extremadura, Múrcia, Aragó, Ceuta i Melilla fer realitat eixa iniciativa. I no s'hi veu una voluntat real forta en aquestes comunitats autònomes per oficialitzar les llengües minoritàries.
-Hi ha altres punts com el 8 -el qual parla de "respecte real, basat en drets i deures i en l'actuació compromesa de tots els poders públics de l'Estat"- que són essencialment retòrics. Però sorprèn que hi haja formacions que hagen votat aquest punt i rebutjat els punts 5 i 6 que, en realitat, concretaven la petició. Em sembla un poc contradictori.
Amb tot, les parts rebutjades de la PNL eren les més importants i significatives i la seua aplicació, sense alterar el marc constitucional, hauria significat un pas endavant en l'equilibri de les diferents llengües espanyoles.
Les institucions de l'Estat (administració de justícia, forces i cossos de seguretat, administració general de l'estat, institucions centrals de l'estat, exèrcit, etc.) no han assumit en la pràctica que hi ha altres llengües oficials en bona part de l'Estat espanyol, i això té unes conseqüències negatives pel que fa a la formació de funcionaris públics estatals, alguns tan importants com els habilitats nacionals dels ajuntaments, com ara secretaris i interventors.
-Al País Valencià, especialment, s'ha festejat l'aprovació del punt 7, que contempla la signatura d'acords per a la reciprocitat dels mitjans de comunicació. Això tindrà algun efecte pràctic?
La reciprocitat de mitjans de comunicació ja la permet la legislació actual. Amb tot, està bé que la majoria de les Corts generals hi hagen donat suport. Espere que el govern central actue en conseqüència i atorgue a les comunitats autònomes les concessions tècniques necessàries per a fer realitat la reciprocitat. Que s'haja aprovat aquest punt és important; ara només cal que s'aplique.
-Un dels punts aprovats al Congrés és el que permet que dos territoris amb una mateixa llengua puguen comunicar-se amb aquesta llengua i no en castellà. L'aprovació d'aquest punt significa, a la pràctica, un avanç?
Caldria fer una puntualització perquè en realitat la sentència es va interpretar, al meu parer, d'una forma errònia. La sentència del Suprem no parla de quina ha de ser la llengua en què es relacionen les administracions de les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya, i menys encara no tracta sobre la identitat lingüística del valencià i el català. En aquest últim punt, les sentències del Suprem remeten a sentències anteriors del Tribunal Constitucional i, sobretot, a la mateixa jurisprudència del Suprem on s'indicava que determinar la identitat lingüística del valencià o el català és una qüestió aliena al dret i que, per tant, el dret havia d'acceptar allò que hi diga l'acadèmia. I el que diu l'acadèmia és que català i valencià són la mateixa llengua amb una denominació diferent. De la mateixa manera, el Suprem no diu que Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià no es puguen comunicar en valencià, sinó el que afirma és que regular les relacions lingüístiques entre comunitats autònomes en documents oficials és una competència de l'Estat (institucions centrals) i no autonòmica. I en aquest sentit, la llei de procediment estatal estableix en l'article 15.3 que els documents oficials "si han de tenir efectes en el territori d'una comunitat autònoma en què siga cooficial aquesta mateixa llengua diferent del castellà, no caldrà traduir-los".
-Quins mecanismes legals permetrien avançar de forma efectiva cap a una equiparació dels drets lingüístics de totes les comunitats lingüístiques que hi ha a Espanya?
Tenim la tendència a creure en una mena d'acció màgica de les normes, segons la qual tot canvi legal, comporta un canvi en la realitat social; però sempre hi ha una distància, de vegades considerable, entre la norma escrita i la realitat, entre els drets formalment reconeguts i els drets materials i subjectius de les persones.
Crec que, en molts casos, no és un problema de fer canvis legals, sinó de materialitzar el que diuen les lleis amb polítiques lingüístiques efectives i el desenvolupament reglamentari de les lleis. Tot això tenint en compte que l'èxit de les polítiques lingüístiques, a més d'un sistema legal favorable, requereix del compromís de majories polítiques fortes i del consens i suport de majories socials determinants.
Possiblement, la urgència més immediata i necessària és que les institucions centrals de l'Estat assumiren la diversitat lingüística i es prengueren els drets lingüístics seriosament. Si això passara, el primer que hauria de fer el govern central i les institucions centrals de l'Estat és aplicar de manera efectiva totes les normes de respecte del plurilingüisme espanyol de les quals s'han dotat, especialment en els anys 90. No sempre són exigents; però només es compleixen en els aspectes més marginals com ara la retolació d'edificis, les declaracions telemàtiques d'hisenda o l'atenció pública en alguns registres de l'administració general de l'estat; però no en selecció de personal, formació i exigència de capacitació lingüística.
Una altra mesura urgent i absolutament necessària és modificar la Llei Orgànica del Poder Judicial i el sistema de selecció de jutges perquè hi haja algun tipus de requisit lingüístic en el procés de selecció o concurs dels jutges, tant amb les llengües oficials espanyoles com amb les llengües de treball de la UE.
Tinc la impressió que, a l'estat espanyol hi ha una certa mirada classista respecte les necessitats del requisit lingüístics. A Galícia, Catalunya o les Illes Balears on hi ha una exigència de requisit lingüístic per als funcionaris públics, només s'entén, contràriament al que passa en Suïssa, per als grups de l'ensenyament obligatori i els funcionaris d'administració general de l'administració autonòmica i local. Però hi ha problemes quan es tracta de professorat universitari, metges o jutges, registradors, arquitectes, etc. Potser perquè no s'autoconsideren com a servidors públics sinó com a cossos d'elit amb un estatus especial. A Suïssa, per contra, l'exigència de capacitació lingüística en diverses llengües suïsses i anglès és més elevada com més elitista i especialitzat és el cos de servidors públics. Per descomptat que metges, jutges, notaris i altres grups d'elit han de demostrar una capacitació lingüística en diverses llengües suïsses i en anglès molt més superior que els grups de funcionaris de nivells inferiors. A Espanya les coses van al revés, no solament pel que fa al coneixement de les diverses llengües espanyoles sinó també pel que fa a les llengües de treball de la UE, alemany, anglès o francès. No hauria de ser així.
-En el seu llibre Llengua i estat. Suïssa i Espanya davant la diversitat lingüística defensa que l'única manera d'aconseguir la igualtat lingüística a Espanya passaria per una reforma de l'article 3 de la Constitució. Més enllà de la dificultat que entranya qualsevol reforma de la Constitució, creus que una reforma per aquesta qüestió és políticament possible a Espanya?
La meua posició en el llibre és sobre el que jo entenc que seria necessari, però sóc conscient que sempre hi ha una distància entre la necessitat i el que és possible en cada moment. Sincerament, en aquest moment no veig factible una reforma de la Constitució.
Però, el sistema constitucional espanyol està acumulant tensions. Les democràcies fortes reformen la constitució habitualment. Alemanya ha modificat la seua constitució unes 60 vegades des de 1949 per voluntat pròpia. Espanya dos, i no per voluntat pròpia, sinó per imposició de la UE. Com recorda el professor Pérez Royo, en la història constitucional espanyola mai s'ha produït una reforma constitucional per voluntat pròpia, ni en el segle XIX, ni en el XX, ni en el XXI.
Per tant, si no hi ha capacitat de reforma per voluntat pròpia, no és impensable una implosió del sistema constitucional actual com ha passat, per exemple a Xile. Si analitzem la constitució xilena encara vigent és tan difícil de ser reformada com l'espanyola. I a Xile en aquest moment s'ha iniciat un procés constituent per aprovar una nova constitució i prescindir de l'actual. Això, pot passar també a Espanya, potser siga més factible que una reforma de la constitució. Ara bé, en aquests moments no sembla estar en l'horitzó immediat.
La constitució que naixeria del procés constituent donaria una resposta més satisfactòria al reconeixement de la diversitat lingüística? Eixa és la gran qüestió a respondre. Mirant a les majories que donen suport a la dreta i l'esquerra estatals, i pensant que es reproduirien i fins i tot podrien radicalitzar-se en el futur, no sembla fàcil ni probable un model espanyol més igualitari en el reconeixement de la diversitat lingüística pròpia. Ara bé, el futur no està escrit.
-Per què la concepció d'Espanya com un Estat amb una llengua comuna i unes altres de subsidiàries és comuna en la dreta però també en l'esquerra? És a dir, per què l'esquerra ha estat incapaç d'articular un discurs alternatiu a aquest respecte?
El projecte nacional-estatal espanyol modern s'articula amb moltes dificultats des de mitjans del segle XIX, al voltant d'unes elits conservadores relativament dèbils i que desconfien de la població i tracten d'establir un sistema jacobí (centralitzat) de control social i polític, i de construcció dels "nacionalment espanyols". Aquest ha estat el model dominant. Les resistències particularistes carlines o el regionalisme catòlic per la dreta van ser derrotades i, en alguns casos, es van integrar en el projecte jacobí. Els projectes iberistes i els federalismes i confederalisme democràtics de mitjans del segle XIX també van ser derrotats.
Des de la restauració borbònica de 1874, el projecte nacionalista espanyol dominant és jacobí i uniformitzador, i no hi ha en l'àmbit estatal cap projecte mitjanament fort de nacionalisme espanyol pluralista. El que passà, llavors, és que s'estructuren políticament nacionalismes alternatius a l'espanyol que arriben a tenir una certa força en els casos català, gallec i basc abans de la Guerra Civil. Alguns d'aquests nacionalismes alternatius s'han consolidat en els seus territoris amb major o menor fortalesa, durant la monarquia parlamentària, com és el cas del basc i del català. Després de la mort de Franco els intents federalistes de certa esquerra estatal van tindre algun recorregut. Especialment dins del PC i després esquerra unida i el PSOE, quasi sempre provenint de Catalunya. El seu recorregut ha estat discret, i des del fracàs de l'estatut de Catalunya crec que és una iniciativa poc significativa dins d'Espanya.
-Quin paper han tingut els tribunals a l'hora d'apuntalar la jerarquia lingüística que existeix a Espanya?
Determinant. En la meua opinió el Tribunal Constitucional (TC) que ha avalat les línies generals de les polítiques lingüístiques més avançades en els anys 80 i 90, també va fer una interpretació esbiaixada, i equivocada, del concepte d'oficialitat lingüística. El TC ha considerat, encertadament, que una llengua oficial produeix efectes jurídics i legals en tots els casos, que pot ser usada amb normalitat per ciutadans i administracions públiques, que ha de ser ensenyada obligatòriament en el sistema educatiu i que pot ser exigida als treballadors públics; però també ha dit, contràriament amb el que comporta l'oficialitat en tots els països del món, que no es pot pressuposar el coneixement de les llengües oficials espanyoles, llevat del cas del castellà. D'aquesta manera, el TC ha establert que hi ha una oficialitat forta, la del castellà, i unes oficialitats de segon ordre, les de les altres llengües oficials.
A més, després de la sentència contra l'Estatut de Catalunya de 2010, els tribunals de justícia estan especialment preocupats per garantir la preeminència del castellà i alguns tribunals de justícia, especialment el valencià i el navarrès, han tingut una activitat en contra de la igualtat lingüística i a favor de la supremacia del castellà, especialment militant i ideològica, amb poc rigor jurídic. Els tribunals no haurien de legislar, però amb les seues resolucions jurídiques, ho fan cada vegada més. De fet, a voltes, fa la impressió que els tribunals volgueren, de facto, dirigir les polítiques lingüístiques dels governs. I això no és bo.
-A la llengua ens hem aproximat habitualment des de la filologia i des de la sociolingüística, però molt poc des de l'àmbit del dret. Què ha suposat això?
La tasca que s'ha fet per part dels i les lingüistes i sociolingüistes ha estat i continua sent cabdal. Sense elles i ells no s'entendria que estiguérem parlant d'aquestes qüestions. Però el punt de vista del dret és importantíssim perquè hem de conèixer els drets per poder exigir el seu respecte i saber com ampliar-los. El dret estableix marcs d'ordenació de la convivència social que no són necessàriament igualitaris ni justos, però que en les societats democràtiques han de tendir a ser-ne. S'ha de conèixer per dins el sistema i les lleis per saber quines normes es necessita aprovar i, alhora, és essencial controlar quines són les regles del joc.
-Per què Suïssa és, a parer seu, l'exemple a seguir?
Dir que és l'exemple a seguir, seria un poc excessiu en aquests moments. La realitat legal del tractament plurilingüisme propi a Suïssa comença a configurar-se legalment en 1848. En aquell mateix moment, a Espanya, l'estat-nació contemporani s'aferma sobre la uniformitat lingüística. Un segle i mig d'història pesa molt. Dit això, Suïssa és un bon exemple de convivència i respecte de la diversitat lingüística especialment si tenim en compte que vora el 25% de la població que viu a Suïssa, parla altres llengües diferents de les nacionals suïsses, i té com a llengües familiars el portuguès, l'anglès, el serbi, etc. I aquestes llengües també tenen algun tipus de reconeixement en la normativa lingüística dels diferents cantons. En qualsevol cas, Suïssa és un Estat que podríem tindre en compte per a mirar-nos a l'hora d'esdevindre un estat plurilingüe en l'administració estatal, en l'administració de justícia, en l'exèrcit, les forces de seguretat, les notaries, etc., alhora que es garanteix radicalment la sobirania lingüística de les autonomies i els poders de l'Estat donen un suport especial a les llengües amb menor nombre de parlants.
Dit això, a Suïssa, com a tots els països amb diversitats lingüístiques, també hi ha diferències i problemes sobre com organitzar la convivència lingüística; però estan molt lluny dels que tenim a Espanya i els principis per a la seua resolució és el suport actiu a les minories lingüístiques i no a garantir la preeminència de la llengua més parlada. A Suïssa, a cap persona l'acusarien de voler trencar Suïssa per defensar la igualtat de drets lingüístics de les persones que parlen romanx; a Espanya, això passa. Hi ha posicions contra la igualtat lingüística que ens exclouen.
-Considera que els drets lingüístics a Espanya són percebuts com a drets de segona categoria?
A Espanya, els drets lingüístics de les persones que tenen el castellà com a llengua pròpia són drets de primera. Les polítiques lingüístiques més importants a Espanya són a favor del castellà, en educació, mitjans de comunicació, promoció exterior, política editorial, regulació legal, etc. Només són drets de segona per a les persones que parlem llengües espanyoles diferents del castellà.
Les minories lingüístiques espanyoles, quan estan reconegudes sense oficialitat o quan tenen una oficialitat limitada, com és el nostre cas, a més de tenir un sistema de drets inferior pateixen el mateix fenomen que tenen tots els grups socials subalterns: la notable distància que hi ha a voltes entre el dret formal i el material. És a dir, una cosa és que jo tinga el dret i una altra que, efectivament, puga fer-ne ús. Si no es donen les condicions socials per a poder usar una llengua o tindre serveis en una llengua, serà impossible que jo puga materialitzar el meu dret lingüístic. Un exemple immediat, a Siri (assistent de veu d'Apple) no li podem parlar en valencià perquè no està programada per a la nostra llengua.
Sobre el paper totes les llengües són oficials, però en realitat hi ha llengües de primera i llengües de segona. Això passa en totes les dimensions de la societat en què hi ha sistemes de dominació, desigualtat i jerarquia; per això la qualitat democràtica també s'ha de mesurar per la capacitat de respectar les minories i impulsar polítiques d'igualtat real de drets. Estem molt lluny d'això.
-Fem una miqueta de política ficció. La República va obrir la via al reconeixement i fins i tot l'ensenyament en llengua pròpia a les escoles. Què pensa que hauria ocorregut si no hagués succeït el colp d'Estat i el període de quatre dècades de dictadura en relació amb les llengües cooficials?
Dues qüestions: la primera és que la Constitució del 78, tot i ser molt semblant a la constitució republicana pel que fa al reconeixement de la diversitat lingüística, és més favorable a les altres llengües espanyoles que no ho era la de la República. El jacobinisme tenia més força en la Constitució republicana que no en l'actual.
Ara bé, si la República s'haguera consolidat i Espanya després de finalitzada la Segona Guerra Mundial hagués estat una democràcia, cal pensar que el sistema hauria evolucionat cap a un major reconeixement del drets lingüístics i cap a un respecte superior a la diversitat lingüística. Però això és pura especulació. La realitat és que Espanya té una història democràtica molt curta, una cultura política bastant autoritària, majoritàriament molt poc cívica, i escassament exigent. La qualitat institucional de la democràcia actual és baixa i això, i la polarització paralitzant actual, dificulta afrontar adequadament la realitat de la diversitat lingüística. Per a massa ciutadans espanyols, especialment els monolingües en castellà, però no sols, és un problema que moltes persones amb nacionalitat espanyola parlem altres llengües diferents del castellà; però, en la meua opinió, el problema real de l'Estat espanyol és que hi haja eixa actitud intolerant davant la diversitat lingüística en massa persones.
-En el procés de renovació del plenari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua has estat triada, junt a altres sis dones, per formar-hi part. Què pot aportar una especialista en drets lingüístics a aquesta institució?
Primer de tot cal dir que crec que l'Acadèmia ha fet una tasca magnífica i molt positiva per la llengua i pel país. I que tot el treball que es puga fer en el futur ha de partir de reconèixer que hi ha uns fonaments molt sòlids. Entenc que la meua aportació més singular pot ser la meua visió jurídica del fet lingüístic, sobretot pel que fa al coneixement del marc legal de les llengües en l'Estat espanyol.
Sovint, en els debats socials sobre la llengua es té molt poc en compte la realitat jurídica vigent i la jurisprudència consolidada. I, podrem estar d'acord o no amb aquests marcs normatius i jurisprudencials; però no es pot dur a terme cap proposta social o política a favor de la llengua, que els desconega o els ignore, perquè prendre iniciatives que no encaixen en l'actual marc constitucional tal com l'ha definit el TC genera frustracions i impedeix concentrar esforços en aquelles accions amb més possibilitats d'èxit i que puguen ajudar a millorar la situació de la llengua. Malauradament, a l'Estat espanyol i al País valencià, el debat sobre la convivència lingüística acaba massa sovint judicialitzat. I cap institució pot ser aliena a aquesta realitat, tampoc l'Acadèmia.
A més, el coneixement científic, de manera especial en les ciències socials, es construeix cada vegada més amb aproximacions interdisciplinars. De fet, en la meua investigació sobre l'anàlisi comparada dels drets lingüístics a Suïssa i Espanya, vaig haver d'acostar-me a disciplines com la sociolingüística, la història, l'anàlisi de les polítiques públiques i la lingüística, que no són les meues. Però només des del dret crec que no haguera pogut entendre adequadament la complexitat de la realitat del reconeixement dels drets lingüístics. Potser el que crec que puc aportar vindria del fet que pertany a una disciplina relativament allunyada de la lingüística, però necessàriament complementària.
-Ja que ens hem endinsat en el País Valencià, diria que el govern valencià ha tardat massa en aprovar la Llei de funció pública que inclou el requisit lingüístic?
Si ens comparem amb altres territoris amb llengua pròpia oficial d'arrel romànica, com Galícia, Catalunya i les Illes Balears, evidentment sí. Som l'últim territori que regula aquesta matèria. Però jo crec que ens hem d'alegrar que l'actual Consell de la Generalitat haja impulsat una Llei de funció pública que, en aquest punt, comporta un pas endavant decidit i normal.
Amb tot, a banda de l'aprovació de la llei, caldrien polítiques lingüístiques internes dins l'administració de la Generalitat, i de l'administració local, a més de les administracions perifèriques de l'Estat que foren intenses i actives, per a superar la marginació del valencià en la majoria d'aquestes administracions. El valencià ha de ser una llengua de treball normal i habitual de les administracions valencianes, no una llengua a la qual es tradueixen els documents redactats en castellà. La normalitat lingüística implica que el valencià ha de ser una llengua de treball, no de traducció.
Crec que la política de l'actual govern valencià és positiva i, en molts aspectes, va en la bona direcció; però els canvis de comportament i usos lingüístics són lents. I el compromís de les administracions i les institucions de la Generalitat no sempre són homogenis ni manifesten el mateix interès pel valencià. Tinc la impressió que molts responsables públics i alts funcionaris del govern veuen el valencià com un problema o una dificultat, i no com una llengua pròpia i d'ús normal en el treball públic de les administracions públiques, de la intel·ligència artificial, del comerç i de totes les activitats públiques, privades, socials i comunitàries; exactament igual que el castellà. Però s'avança i això és positiu.
-Creu que el Botànic està fent el que cal en relació amb l'ús, la promoció i la normalització de la llengua?
Crec que no hem de perdre de vista que en el passat es feia una política lingüística que consistia en deixar morir la llengua per inanició i deixar-la reclosa en l'àmbit familiar i per a usos folklòrics. És molt difícil revertir una dinàmica de segles, i una política lingüística decididament hostil contra el valencià durant dos dècades en què, a més, la població del país ha augmentat quasi en un 20% amb població d'origen estranger que es socialitza bàsicament en castellà. I és molt difícil també trencar prejudicis: afirmar el dret a la normalitat d'una llengua minoritària no va contra ningú ni contra cap llengua, amplia els drets de totes les persones. Ara, crec que s'estan fent passos en la bona direcció, per bé que caldrà deixar passar uns anys per veure quin és el fruit de tota la tasca que s'ha fet fins ara. Voldríem que el valencià tinguera una situació social i d'estatus semblant a la del castellà; però aconseguir la igualtat lingüística és un procés lent i depèn, en bona part, d'un compromís social col·lectiu.
-Recentment la Fundació Nexe, de la qual n'és directora acadèmica, ha presentat una web per recuperar la biografia de dones notables del valencianisme durant tot el segle XX. Tot plegat posa de manifest l'existència de dones que ens havien passat absolutament desapercebudes. Quin paper tenen a hores d'ara les dones en el valencianisme?
Sóc la primera sorpresa en veure tantes dones que han contribuït històricament al valencianisme. He de reconèixer que la meua mirada sobre el valencianisme era la d'un món on només, o quasi només, havien tingut protagonisme els homes. Com en altres dimensions de la vida social. Veure que no ha estat ben bé així ens obliga a canviar paradigmes, llocs comuns i percepcions sobre la història i sobre el nostre present. És cert que la reclusió de les dones en els espais domèstics, dificultava enormement la presència de les dones en els espais públics. Aquesta ha estat una constant antiga i dolorosa de les societats patriarcals; però comprovar que, malgrat totes les dificultats i vencent sovint resistència molt fortes, hi ha tantes dones que han sigut molt valentes i han obert camins que semblaven impensables en el seu moment, és una alegria immensa, com a persona, com a dona i com a valencianista.
Les dones som el 50% de la població actual qualsevol mirada històrica que ens amague en el passat, en el present o en les projeccions de futur és una mirada, en molt o en tot, falsa. Les dones estem protagonitzant una revolució tranquil·la, difícil i irrefrenable. No volem més que ocupar un lloc igual als dels homes en les dimensions privada, pública, social i comunitària, un repartiment igual del temps i de les oportunitats de fer un projecte de vida personal propi, no patir exclusions ni marginacions especials per ser dones, i lluitem per una societat més justa i igual arreu del món i en totes les dimensions de les persones. Això en el cas del País Valencià significa també igualtat lingüística, respecte per la identitat i la cultura singular del nostre poble i capacitat plena d'autogovern i autoresponsabilitat de les valencianes i els valencians.
La importància de les dones, amb visions molt plurals, és vital en el valencianisme i en qualsevol altre moviment social o polític que té lloc en aquests moments en la societat valenciana. I m'atreviria a dir, que en el futur el valencianisme i tots els moviments socials de transformació i igualtat col·lectiva, seran protagonitzats, sobretot, per les dones. N'estic convençuda.