La història política de Còrsega canvià decisivament a les eleccions a l’Assemblea insular de 2015. Aquell any, les forces nacionalistes i independentistes, aliades en una sola candidatura, guanyaren per primer cop uns comicis a l’illa. La presidència de l’Assemblea correspongué a l’històric líder independentista Jean Guy Talamoni i la presidència del Consell Executiu fou per a l’autonomista Gilles Simeoni.
Als comicis següents, sis anys després, els de juny de 2021, l’autonomista Simeoni confirmava l’àmplia majoria d’aquest signe polític a l’illa i el Consell Executiu reafirmava —com havia fet quatre anys abans— el seu compromís absolut en la lluita per assolir l’autonomia política. A la vegada, no renunciava a un referèndum sobiranista, si així ho vol el poble. En una entrevista concedida a El Periódico el 3 de desembre de 2017, Simeoni deia que “avui no està previst en el nostre projecte (el referèndum), però en una lògica democràtica són els corsos els que decidiran el que volen. Si d’aquí a 10 o 15 anys hi ha una aspiració per celebrar un referèndum, aleshores ja ho veurem”.
L’autonomia política és, ara per ara, la gran aspiració del nacionalisme i de l’independentisme. Seria la primera concreció d’una nova fase històrica i política a Còrsega, després de segles de lluitar pel seu autogovern.
La lluita per l’autogovern
Còrsega assolí la independència de l’estat de Gènova el 1729. La inestabilitat política fou la norma fins que el 1755 es proclamà la República de Còrsega, amb unes estructures pròpiament estatals, es fundà un diari en la llengua corsa, es crearen la universitat, l’himne i la famosa bandera, la del cap de moro. Tanmateix, l’escassa magnitud i la proximitat a França marcaren el seu destí: el 1768 el territori fou incorporat al veí del nord. Quan a finals de segle el Regne Unit dominà l’illa, entre 1790 i 1796, l’aspiració d’independència va recobrar força. De bell de nou sota el control de França, hi hagué diversos intents d’aixecament alliberador per les armes, però el cors Napoleó Bonaparte hi envià un dels seus generals a imposar la submissió a París a sang i foc.
A partir d’aleshores i durant tot el segle XIX la vida política insular estigué marcada pel control efectiu per part dels clans familiars més poderosos, no sempre separats per raons polítiques —tot i que existien dos pols ideològics: el bonapartista i el proitalià—, sinó més aviat per interessos pragmàtics. Un sistema viciat que feia aigües per moltes bandes i que generà el bandolerisme endèmic.
A finals del segle quallà un nacionalisme cultural —amb la fundació de la revista A Tramuntana el 1896—, que començà a assenyalar el domini francès com a responsable últim de la situació depauperada en què estava sumida la societat illenca. Noves iniciatives culturals s’esdevingueren durant els dos decennis següents, tant a l’illa com entre l’emigració corsa a França, però no va ser fins al 1922 que quallà un partit polític nacionalista: el Partit Cors d’Acció. La seva reivindicació fonamental era la recuperació de la llengua corsa, el reconeixement de Còrsega com a nació i l’autonomia política per a l’illa.
Enmig de l’agitació europea de la dècada dels anys trenta, amb el feixisme governant a la veïna Itàlia, els nacionalistes corsos no encertaren en el seu alineament internacional. Quan el 1936 Benito Mussolini exigí l’annexió de l’illa, li donaren suport. Una decisió estratègica que suposà la reacció repressora sense manies de França, que prohibí el partit esmentat, les revistes culturals... Encara pitjor seria el que vindria després de la Segona Guerra Mundial: com que l’Estat francès col·laboracionista dels nazis, el règim de Vichy, havia cedit l’illa a la Itàlia feixista, en acabar el conflicte els nacionalistes corsos foren assenyalats com a traïdors i perseguits. L’estigma del col·laboracionisme amb el feixisme italià condemnà la resistència cultural i política corsa a una dècada i mitja de decadència.
Les coses canviaren a poc a poc durant els anys seixanta. En efecte, dins del moviment anticolonialista nascut entre diferents sectors de l’esquerra francesa covà durant aquella dècada un nou nacionalisme cors protagonitzat per estudiants universitaris, els quals havien fundat el 1960 a París la Unió Corsa, que al cap de tres anys va passar a dir-se Union Corse-l’Avenir. Amb aquesta denominació organitzà el primer Congrés de la Unió Nacional d’Estudiants, que reclamà una universitat per a Còrsega i la recuperació lingüística i cultural. Es fundaren altres moviments juvenils nacionalistes, com Ghjuvine Corsica, que se sumaren a les reivindicacions, afegint-hi el discurs contra el turisme sense control que amenaçava d’acabar amb la identitat tradicional corsa.
El 1966, tots aquests àmbits de la resistència cultural s’uniren per formar el Front Regionalista Cors, el qual sofrí el 1967 una escissió de la qual naixeria Acció Regionalista Corsa. Aquesta última facció, dirigida pels germans Max i Edmond Simeoni, reclamava l’autonomia política i arribà a protagonitzar alguna acció armada, com la col·locació de bombes a locals oficials. El 1973, el partit passà a dir-se Acció pel Reconeixement Cors, a la vegada que patia una escissió que fundà el Partit del Poble Cors. També el 1973 es creà la Unione di a Patria que reclamava la unitat de tot el nacionalisme.
Lluny de la unió, enmig d’aquesta ebullició alguns activistes fundaren l’octubre de 1973 el Fronte Paisanu Corsu de Liberazione, que aspirava a la independència. El gener següent posà un desena de bombes, de poca potència, uns actes que assoliren un ample ressò social. Acte seguit aparegué un altre grup armat, Ghjustizia Paolina, que atemptà contra un avió d’Air France.
Al mateix temps, l’Acció Regionalista Corsa, durament criticada per aquests dos grups armats per ser massa dèbil, organitzà un congrés el 1975, durant el qual aprovà passar també a l’acció directa. El mes d’agost d’aquell any, mig centenar d’activistes del partit, amb armes de caça, ocuparen una instal·lació vinícola per exigir justícia per als petits pagesos corsos que s’estaven arruïnant. La reacció policial va ser assetjar-los amb 1.250 agents, quatre blindats i vuit helicòpters. De l’enfrontament en resultaren tres morts, un dels ocupants i dos agents. La policia va detenir els caps del partit, que van ser jutjats a París i empresonats, i la formació fou il·legalitzada.
Els aldarulls a diverses ciutats corses per la condemna contra els activistes donaren pas a una permanent tensió política, que, al capdavall, conduí a una reorganització de tot el moviment. Així, el 4 de maig de 1976 es fundà el Fronte di Liberazione Naziunale Corsu (FLNC), que es declarà marxista-leninista i exigia la independència corsa. Durant els següents 15 anys imposà l’anomenat impost revolucionari —per finançar–se— i intensificà progressivament la lluita armada fins a arribar el 1980 a posar 463 bombes, cosa que acabà per preocupar el poder central. S’acostaven les eleccions presidencial de 1981 i la qüestió corsa entrà de cop en l’agenda de la campanya: el candidat socialista, François Mitterrand, prometé que si guanyava negociaria amb els nacionalistes corsos i impulsaria una amnistia per als seus presos.
Mentrestant, l’acció política no armada va ser protagonitzada a l’illa per la nova Unió del Poble Cors, creada a partir del que havia estat l’Acció Republicana, i, també, per la Concultoa di i Cumitati, fundada des de l’organització armada. Tot aquest univers nacionalista veié amb esperança la victòria de Mitterrand el maig de 1981. El nou president impulsà indults parcials a presos independentistes i anuncià un estatut especial per a Còrsega. El novembre, el Parlament francès l’aprovà i es posà en marxa el 1982. No era un estatut d’autonomia política, l’Assemblea no tenia capacitat legislativa, ja que únicament es preveia que pogués proposar lleis que París hauria d’aprovar, però, tot i així, Còrsega deixava de ser una regió francesa com les altres. Adquiria una especificitat política reconeguda, amb una terminologia institucional pròpia —Col·lectivitat Territorial—, a pesar que es feia expressa menció que el poble cors no era diferent del francès. La llengua corsa seria ensenyada a les escoles, però no adquiria el rang oficial.
L’independentisme i el nacionalisme no se sentiren satisfets pel que París havia atorgat. L’agost de 1982 el FLNC anuncià que reprenia l’ús de l’activitat armada. Aleshores França contestà amb les “clavegueres” i començaren a actuar a l’illa grups parapolicials. En paral·lel, el partit nacionalista, la Unió del Poble Cors, i l’independentista Moviment per l’Autodeterminació anaren adquirint consistència política i electoral, i assoliren en conjunt l’11,5% dels vots a les eleccions de 1984 a l’Assemblea.
Un reflux electoral posterior, amb la caiguda de suport popular fins al 7,5% dels vots, conduí les dues forces a presentar-se unides a diferents comicis sota el nom d’Unità Naziunalista, que arribà al 9%. Però el nou grup fou il·legalitzat i novament s’hagué de reorganitzar tot el moviment.
Per la seva banda, el 1987 el FLNC es dividí entre dos grups, cosa que suposà l’enfrontament violent entre les parts. Mentre una volia negociar amb París, l’altra s’hi oposava. El febrer de 1998 fou assassinat el prefecte Claude Érignac, una acció que tingué un gran ressò a tot l’Estat. La reacció francesa va ser sotmetre l’illa a una pressió policial com mai s’havia conegut: 5.000 interrogatoris, 2.300 detencions... però, finalment, acabaren únicament jutjats 13 activistes —un dels quals fou Yvan Colonna—, que foren condemnats a presó.
Mentrestant, el nacionalisme es presentava dividit a les successives eleccions a l’Assemblea, cosa que el deixava sense capacitat de superar uns minoritaris nivells de suport popular.
El desembre de 1999 el Govern francès, incapaç de normalitzar la vida política de l’illa, decidí canviar d’estratègia. Començà a negociar amb els nacionalistes corsos. Davant de la nova fase, els sis grups en què s’havia arribat a dividir el FLNC es reagruparen sota les sigles històriques per decretar una treva indefinida. No obstant, no pararen els enfrontaments entre les diferents faccions, inclosos els assassinats. A pesar de tot, finalment, l’Assemblea Nacional Francesa aprovà un nou estatut per a Còrsega, que, en síntesi, augmentava les competències de l’Assemblea insular, però la seguia deixant sense capacitat legislativa.
A les eleccions a l’Assemblea de l’illa de 2004, la Unione Naziunale, que ajuntava tot l’univers favorable a l’autogovern, recollí el 17,3% dels vots. Un bon resultat que va fer que, a partir d’aquell moment, la via política s’anés imposant com l’única tàctica possible per al nacionalisme i l’independentisme. En aquest context, finalment, el 2014 el FNLC anuncià l’alto el foc indefinit.
Els comicis de 2015 a l’Assemblea insular van ser històrics. El nacionalisme autonomista i l’independentisme guanyaven per primer cop a les urnes, ocupaven la majoria d’escons de l’Assemblea i podien formar el Consell Executiu, des del qual iniciaren l’intent de negociació amb l’Estat francès per assolir un nou estatut amb competències polítiques que permetessin parlar d’un vertader autogovern per a l’illa. Un procés que, com és conegut, acabà el 2018 quan Macron es negà a atendre les reivindicacions corses.
A les eleccions de l’any passat guanyà amb majoria absoluta l’autonomisme i, si se li afegeix l’independentisme, el resultat és que l’Assemblea té una majoria favorable a l’estatut d’autonomia com mai no l’havia tinguda, superior als dos terços. Un fet al qual se li ha afegit ara l’esclat contra França per mor de l’atemptat a la presó contra el pres independentista Yvan Colonna. Un nou context que podria obrir una via de negociació amb París, tal com suggereix el viatge a l’illa del ministre de l’Interior de la setmana passada.