En portada

El model Mussolini

El popular escriptor Antonio Scurati parla de les pors dels votants italians, de la glorificació del Duce i de les possibles conseqüències per a Europa del govern de Giorgia Meloni.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Són temps moguts per a Scurati: a Itàlia s’acaba de publicar el tercer volum de la seva novel·la sobre Mussolini, «M», on parla dels últims temps del feixisme. Hi descriu l’auge i la caiguda del Duce, que ara fa 100 anys arribà al poder. El llibre, que ha sigut un èxit de vendes i ha estat premiat, s’ha publicat a més de 40 països. Al text, Scurati hi combina documents històrics amb relats que tracten la figura de Mussolini i els seus seguidors i opositors més rellevants. Arran de les seves anàlisis, el mateix Scurati s’ha convertit en tema de conversa durant la campanya electoral italiana perquè compara Meloni —la líder del partit d’ultradreta Fratelli d’Italia, guanyadora de les eleccions i possible primera ministra— amb el dictador feixista.

L’octubre del 1922, la marxa sobre Roma va ser el punt d’inici de la dictadura de Benito Mussolini. Quin és el paper del llegat feixista a la Itàlia d’avui dia?

Hi ha un vincle directe entre Benito Mussolini i el populisme de dretes actual. Mussolini no va ser només el fundador del feixisme, sinó que també és el model a seguir per als populistes d’ara, independentment de si en són conscients o no. A Itàlia, sense anar més lluny, ho és per a Giorgia Meloni; per al líder de la Lliga Nord, Matteo Salvini, i per al fundador del Moviment Cinc Estrelles, Beppe Grillo. A nivell internacional, Donald Trump, entre altres, també el considerava indirectament un model a seguir.

A què es refereix?

Mussolini va descobrir una nova estratègia política per a l’era de les masses. La condició és que el líder es mostri com l’encarnació del poble. Només cal pensar en el gran valor que adquiria el cos de Mussolini en la seva comunicació. Un exemple: es va deixar veure en banyador a la platja enmig de la gent, cosa que en aquell moment fou revolucionari. Els polítics solien mantenir una gran distància amb el poble.

Fa tres anys, quan va fer caure el govern d’aquell moment, Salvini…

…es va plantar al mig de la platja en banyador i sense samarreta. De fet, no hi ha dia que no copiï gestos i comportaments de Mussolini.

I en el missatge, on veu paral·lelismes?

El Duce, com a mínim al principi, no tenia cap idea pròpia, cap convicció o estratègia. L’únic que tenia era tàctica. A vegades estava a favor de la república, altres cops de la monarquia; era anticlerical, però va firmar un pacte amb el Vaticà. Anava un pas per darrere del poble i n’absorbia els ànims, sobretot la mala maror, les pors, els ressentiments… aquest era el seu estil de lideratge. Va ser la clau del seu èxit, la seva gran avantatge. Era un oportunista sense escrúpols que va entendre que la massa vol ser liderada en la mesura que se la segueix.

Meloni i Salvini també han caigut en contradiccions, com quan parlen d’Europa, de la pandèmia, de Putin o de Draghi.

La idea de base continua sent la por i Mussolini ja se’n va servir per construir tota la seva política. Els seus inicis foren com a socialista, era un dels polítics preferits del partit socialista. Per al partit, la idea fonamental era l’esperança d’una vida millor, d’un futur radiant. Durant la Primer Guerra Mundial, però, quan el van expulsar del partit i va buscar una nova manera d’arribar al poder, va entendre intuïtivament que només hi ha un sentiment polític encara més poderós que l’esperança: la por.

Por de què?

Primer foren les pors de la petita burgesia —i després de la alta burgesia— que una revolució socialista els prengués el poc o molt que posseïen. Mussolini va transformar aquesta por en odi envers la internacional socialista, envers els invasors de l’estranger. El seu missatge era: l’enemic és un de sol i el tens davant, però jo et faig costat.

I avui?

En aquell moment van ser els socialistes i avui són els migrants i els progressistes que, juntament amb la Unió Europea, suposadament els obren la porta. És una actitud en la qual tots imiten Mussolini: Meloni, Salvini, Le Pen, Trump, Orbán, els populistes de Vox a Espanya i l’AfD a Alemanya.

Quin és el paper de la retòrica?

Mussolini la va adoptar de l’escriptor Gabriele D’Annunzio, que el 1919 va voler annexar l’actual ciutat croata de Fiume a Itàlia. Com a comandant de la ciutat, D’Annunzio va sortir al balcó del palau del govern i va dirigir-se espontàniament i directament al poble, que tenia arrels italianes. “Voleu formar part d’Itàlia?”, devia preguntar-los. La gent va quedar perplexa, ja que les autoritats mai no els havien demanat directament l’opinió. «Sí, sí, sí», van respondre entusiasmats. A Mussolini no li va passar per alt.

Quan Meloni avui es posa a cridar des de l’escenari…

A les persones amb nivell educatiu ens sembla ridícul, maldestre, exagerat i ordinari. Però l’objectiu no és tenir un discurs articulat, sinó d’apel·lar als instints més viscerals. A l’era de la comunicació de masses, és la manera més eficient d’articular un discurs. No tothom té formació en teoria política, però de visceralitat sí que en té tothom. Mussolini fou el primer que ho va entendre.

Per què a Itàlia encara hi ha tanta indiferència envers el feixisme?

A diferència d’Alemanya, a Itàlia han passat dècades sense que es fes realment una anàlisi de la memòria històrica. La nostra república es fonamenta en els relats dels antifeixistes, dels partisans i dels membres de la resistència, dels quals, a diferència del Tercer Reich, n’hi va haver molts. La seva perspectiva, les seves gestes es van convertir en el mite fundador de la Itàlia republicana de la postguerra. Paradoxalment, aquesta realitat ha dificultat que el poble italià passés comptes amb el feixisme i assimilar el fet que ells també van ser feixistes.

I això com s’ha manifestat?

A Itàlia no hi va haver res similar al procés de Nuremberg. Aquí es va crear el feixisme, Mussolini va ser el model de Hitler, ben bé una dècada abans que assolís el poder a Alemanya. Tothom no, però la majoria d’italians van ser seguidors del feixisme o feixistes actius. Al nord d’Àfrica, Itàlia va cometre un genocidi… però aquí no es parla gairebé mai de res de tot això.

Sovint a Itàlia es diu que Mussolini també va fer moltes coses bones.

Al voltant de la figura de Mussolini sempre hi ha molts malentesos i idees equívoques. Sovint se’l banalitza com a figura còmica, grotesca. O bé se’n parla com un gran home d’estat que malauradament va deixar-se endur per les males companyies: Hitler i els nazis. Òbviament res d’això no és cert. Aquesta campanya electoral hauria pogut ser una oportunitat per descartar definitivament aquests mites i per acabar amb el llegat feixista. Malauradament no ha sigut així.

En tan sols deu anys, Giorgia Meloni ha aconseguit convertir el partit Fratelli d’Italia, compost per diferents faccions, en la força política més significativa. Durant la campanyava es mostra com a una conservadora moderada. S’ho creu?

No és creïble. N’hi ha prou de llegir per sobre la seva biografia per adonar-se ràpidament que forma part d’un entorn d’extrema dreta amb unes tendències nostàlgiques mussolinianes ocultes.

Me’n pot donar un exemple?

A l’abril d’aquest any, Meloni va participar en un acte commemoratiu en record del jove de dretes assassinat el 1975, Sergio Ramelli. Va ser un acte de violència terrible. El dia de la seva mort, però, a Milà cada any hi ha una trobada de radicals d’extrema dreta, de partidaris de l’organització extremista CasaPound, de neofeixistes i de neonazis. Jo mateix visc molt a la vora i ho veig: cada any el barri s’omple de dispositius policials. Hi ha grups d’homes joves que alcen el braç dret i celebren, al mateix temps, l’aniversari d’Adolf Hitler. Aquest episodi, juntament amb molts d’altres, demostren que no s’ha tallat realment amb l’extrema dreta, que no hi ha una cesura de veritat amb el passat.

Durant la campanya electoral, Meloni es va manifestar a favor de la democràcia, d’Europa, i es va distanciar del feixisme.

És una actitud molt hipòcrita i l’ha adoptada per motius oportunistes poc abans de les eleccions. Per què no ho deia abans, tot això?

Què li espera a Itàlia?

Els moviments populistes ja van governar temporalment el país durant l'anterior legislatura. Les institucions de la nostra democràcia parlamentària ja fa anys que acullen persones que les amenacen.

En què es mostra?

Els populistes volen retirar el dret a l’avortament de les dones italianes. Això els converteix en feixistes? No. Però el seu discurs sorgeix d’aquesta cultura. Només cal que es fixi en com Meloni destaca el paper de la dona com a mare. També s’oposa a tota la comunitat LGBTQ+, qüestiona la teoria del gènere i vol limitar els drets de moltes persones amb motius reaccionaris. Per a ella només hi ha dos sexes, la resta són comportaments divergents. Els drets civils de moltes persones que no són com ella o que pensen diferent estan en perill.

Què significarà el triomf de la dreta per a la política exterior?

Itàlia no sortirà de la UE, no s’ho pot pas permetre. El que sí que pot fer és frustrar l’esperança que la UE evolucioni cap a una autèntica unió política. Polònia i Hongria són els socis preferits de Meloni. Fora bo que Olaf Scholz s’anés despertant. Espero que Alemanya finalment prengui la iniciativa i faci avançar la unificació europea. Alemanya és l’únic país que ho pot fer.

I ara què passarà amb Itàlia?

La nostra història està plena de clarobscurs. Tenim un passat tràgic del qual acabem de parlar; però no crec que el país es precipiti per un abisme.

Per què?

Itàlia té uns recursos culturals, morals i intel·lectuals extraordinaris. Molt endins continuem sent italianes i italians, tenim un instint teatral, però ja no som capaços de crear un drama de veritat, només de ser melodramàtics. Potser la nostra democràcia perdrà qualitat, però no s’ensorrarà.

Traducció de Laura Obradors

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.