L’escenificació està executada a la perfecció quan Giorgia Meloni compareix davant dels seus seguidors a la ciutat de Perugia. Els seus fans enarboren banderes amb el logotip del partit quan se’ls diu i a les imatges que es retransmeten en directe per les xarxes fa l’efecte d’una gran massa de gent exultant. De fons es veu el Palazzo dei Priori, un teló perfecte que evoca els temps daurats de la ciutat. Pels altaveus retrona una música que fa posar de bon humor.
Hi ha una dona, però, que no té ganes de festa. És jove i duu un piercing al nas, els cabells mig rapats i gesticula des de l’altra banda d’una tanca en direcció a l’escenari. «Quina vergonya!», crida quan Meloni parla de traficants de droga i de prostitutes en els col·lectius migrants. Ràpidament, una colla de policies rodegen la noia. «Tinc por», explica Camilla Fiorito al cap d’una estona. És estudiant de política internacional. Meloni vol introduir un sistema presidencialista, justament una persona com ella, que dirigeix un partit molt escorat a la dreta i amb arrels feixistes. «Estem vivint la destrucció de la democràcia», continua Fiorito.
És l’única que es manifesta obertament contra la candidata que guanyarà les eleccions pocs dies després. En aquesta plaça s’hi havia reunit sobretot italianes i italians d’edat avançada que no són capaços d’entendre la por de la jove. S’hi troben persones somrients, com ara Luigi Marini, antic gastrònom que ha treballat per la campanya de Giorgia Meloni al poble del costat. De veritat que el país correrà el risc de fer fallida econòmica o de caure en un règim autoritari, tal com es tem des de l’esquerra? «No passarà res de tot això», afirma Marini, de 65 anys. «Donem-li una oportunitat. Si no va bé, aleshores li diem que se’n torni a casa.»
El 25 de setembre, Itàlia va escollir un nou parlament i, amb ell, també un nou govern. Giorgia Meloni, antiga periodista i exministra de 45 anys, i el seu partit, Fratelli d’Italia (FdI), va complir amb els pronòstics i va esdevenir força guanyadora. Un triomf que l’hauria de servir per a unir forces amb els seus aliats de la Lliga Nord, de Matteo Salvini; i amb Forza Italia, de Silvio Berlusconi, per formar una coalició de dretes i aconseguir ser la primera dona Primera Ministra del país. Un desenllaç que encara està per veure.
Així, la successora de Mario Draghi seria una dona que divideix Itàlia. Draghi ha fet carrera en diverses universitats, al ministeri de Finances i en bancs centrals. Meloni, en canvi, ha treballat de cambrera, darrere la barra d’un bar i de cangur. Mentre Draghi es dedicava a salvar l’euro i a defensar Europa, Meloni reclamava abandonar la moneda única i atacava la UE.
Una dona del poble contra els poderosos representants de l’establishment que es reparteixen l’estat entre ells i es dediquen a fer la vida dels ciutadans corrents cada cop més difícil. Una autèntica guerrera que s’enfronta a Brussel·les, Berlín, els inversors financers internacionals i els refugiats vinguts de l’Àfrica: aquesta és la imatge que ha projectat Meloni durant anys.
Amb tot, a mesura que s’apropava el dia de les eleccions, cada cop es mostrava amb més vehemència com una política responsable. Quan parlava de pressupostos, de reformes i d’aliances europees i transatlàntiques, s’assemblava més a Angela Merkel que no pas a Marine Le Pen. Aleshores, qui és aquesta dona en realitat? Quina és la seva idea per a Itàlia i per a Europa?
Durant un vespre de finals d’agost, Marco Marsilio, de 54 anys, estava assegut al despatx que té a la ciutat costera de Pescara. Tenia un aire tranquil. Davant de l’escriptori no hi té una imatge del líder feixista Benito Mussolini, sinó de Gandalf, el bo i poderós mag de la novel·la El Senyor dels Anells.
Marsilio va regalar la victòria més important del partit a FdI. El febrer del 2019 va convertir-se en el primer càrrec governamental del partit Fratelli d’Italia als Abruços, una regió muntanyosa que s’estén des de l’est de Roma fins al mar Adriàtic. A més a més, és una de les persones de confiança de Giorgia Meloni. Ella l’anomena afectuosament “il Lungo”, el llarg.
«Vaig tenir l’honor de ser-hi quan va entrar al partit», explica Marsilio tot recordant un dia que va passar fa poc més de 30 anys. Era el 19 de juliol del 1992, a Garbatella, un barri obrer de Roma. Acabava de fer una ponència davant de la organització juvenil del partit neofeixista Movimento Sociale Italiano (MSI) quan, de sobte, van trucar a la porta i va aparèixer una noia rossa de 15 anys.
Marsilio va fer silenci i els seus oients —homes tots— van observar aquella desconeguda amb recel. Ella va sentir cert «malestar» i no va pas pensar que aquell dia havia trobat la seva segona família, explica Meloni a la seva autobiografia. Però així fou. «Parlaven de nosaltres com si fóssim dolents i fins i tot violents», però en realitat el seu nou front era «agradable i acollidor».
Els orígens de Meloni són humils. Quan era molt petita, el seu pare se’n va anar a les Illes Canàries. Era comunista, la qual cosa potser explica l’odi de Meloni envers tot el que sigui l’esquerra. La seva mare es guanyava la vida escrivint novel·les barates; n’ha escrites unes 140. El pis dels seus avis feia 45 metres quadrats i ni tan sols hi havia espai per a un sofà.
De jove, Giorgia llegia molta literatura fantàstica i de terror, des de Michael Ende i J. R. R. Tolkien fins a Stephen King. Li agrada La història interminable i anomenarà les festes del partit “Atreju”, com un dels personatges principals de la novel·la de Michael Ende. També es disfressa de hòbbit: el seu personatge preferit és Sam Gamgí, el fidel acompanyant de Frodo a El Senyor dels Anells. En el món de de les fantasies de Meloni es parla d’imperis decadents i de l’eterna lluita entre el bé i el mal.
En el món real del 1992, a Itàlia es respirava un aire derrotista. Els grans partits estaven ofegats en casos de corrupció i de suborns, la màfia tenia la guerra declarada a l’estat i feia volar fiscals pels aires. Des de Roma, la jove Giorgia Meloni es preguntava on eren els bons. A l’escola la van escollir com a delegada dels estudiants i va lluitar per tenir dret a paraula.
«La Giorgia no va tenir mai por», afirma Marco Marsilio. «Quan només era delegada escolar, no li feia cap vergonya participar en tertúlies.» Marsilio va acollir Meloni, nou anys més jove que ell, sota l’ala i es va convertir en el seu mentor. «Vam començar a invertir en les seves qualitats», explica des del despatx de Pescara. Ja des del principi va demostrar tenir capacitat de lideratge.
A dia d’avui, després de passar dècades preparant-se, Meloni s’ha convertit en la populista més popular del país. En els seus discursos, fins i tot els problemes més complexos es redueixen a una dicotomia entre el «sí» i el «no». Per a ella, la paraula “compromís” és un insult.
Per entendre com Meloni s’ha convertit en la figura política seductora que és actualment, val la pena fer memòria i recordar els temps de Mussolini. El 1945, cap al final de la guerra el dictador fou afusellat i penjat cap per avall des del sostre d’una gasolinera de Milà; per a gran part d’Itàlia, va ser un moment d’alliberament, però no pas per a tothom. Els seguidors del Duce van fundar el Movimento Sociale Italiano, un partit neofeixista. Els membres no tenien cap recança a l’hora d’enfrontar-se violentament amb els seus enemics d’esquerres i, a vegades, els conflictes tenien desenllaços mortals. Quan Meloni va trucar a la porta del partit a Roma, l’objectiu de l’MSI encara era el d’establir un “feixisme del nou mil·lenni”.
Els anys següents, Meloni va tenir una carrera meteòrica. Amb 29 anys es va convertir en vicepresidenta de la cambra dels diputats; després, com a Ministra de Joventut, va ser la membre més jove d’un govern de la Itàlia de la postguerra. Finalment, després de canviar-ne el nom diverses vegades, de canviar de rumb repetidament, de refundar-se i de fragmentar-se, el 2012 Meloni va crear el seu propi partit, agafant el primer vers de l’himne nacional com a nom: Fratelli d’Italia, Germans d’Itàlia. Com a logotip va escollir la flama del neofeixista MSI, una referència a Benito Mussolini.
Des del primer moment, Marco Marsilio en va formar part. El programa del partit de Meloni van redactar-lo tots dos poc abans de les festes de Nadal amb l’ordinador de Marsilio. «Jo vaig ser el membre número quatre del partit.» L’objectiu de Meloni no era crear un partit d’extrema dreta, explica Marsilio, sinó un partit popular. «Crèiem que la majoria d’italians creuen en els valors tradicionals occidentals i en una identitat nacional i patriòtica.» Les següents eleccions parlamentàries, el febrer del 2013, Meloni i els seus “germans” van obtenir l’1,96% dels vots.
Com és possible que un partit fet de diverses faccions i amb clars vincles amb el feixisme s’hagi convertit en la primera força política del país en tan sols deu anys? I com és possible que la seva líder sigui la més ben posicionada per ocupar el càrrec de Primera Ministra?
El 10 d’agost, la líder de l’FdI publicava un vídeo a les xarxes que sorprèn a tot el país i a mig Europa, i és que es dirigia al públic en un anglès, un castellà i un francès d’allò més fluids. En alemany, però, no, ja que ella mateixa reconeix a la seva autobiografia que sent «una certa aversió envers Alemanya».
Quan va penjar el vídeo, encara faltaven sis setmanes per les eleccions. La missió per fer un canvi d’imatge avança a tota màquina. A la premsa internacional va haver de llegir que el seu partit posa en perill la democràcia. Que les reformes de Draghi perillen per culpa seva. «Bestieses», responia Meloni al vídeo, fet expressament per al públic internacional: «No hi ha res de cert, en tot això.»
Últimament, Meloni ha enviat molts senyals de calma en totes direccions. «Soc una persona molt prudent», «no arruïnaré» les finances del país, afirma per calmar els mercats financers des que diversos fons de capital risc s’han dedicat a especular a la borsa si hi haurà crash o no. Quan parla davant d’empresaris, es pronuncia en contra de nou deute públic. I per als seus socis de la UE, el seu programa electoral afirma tenir «un ferm compromís amb el procés d’integració europeu».
Pràcticament sense fer res es va convertir en la candidata favorita. El seu contrincant, el també ultradretà Matteo Salvini, ha fet massa canvis de rumb desconcertants i ha perdut la categoria d’estrella de la dreta. Silvio Berlusconi, amb 85 anys, veu que la gent s’aparta d’ell indignada, i és que precisament qui es presentava com a candidat proeuropeu fou qui deixà caure Draghi el mes de juliol. El sector de centre-esquerra, pel seu cantó, era un tots contra tots on ningú no creia en una victòria conjunta. Per tot això, molts han percebut Meloni com una nova alternativa.
Durant temps s’ha dirigit a una escena minoritària situada als marges de la dreta i no ha hagut d’entendre’s amb cap altre partit, ni tampoc ha entrat al “govern d’unitat nacional”, ara ensorrat. La paraula clau de la seva campanya ha sigut «coerente», i l’ha repetida com si fos un mantra. De fet, és el primer que se’ls acudeix als seus seguidors quan són preguntats per la líder de Fratelli d’Italia: ara és el moment de recollir els fruits per haver sigut sempre tan «coherent», tant recta i conseqüent. Perquè ella, a diferència de tants altres en el món de la política, no s’ha deixat doblegar. Aquest és el relat al voltant de Giorgia Meloni.
El dilema al qual s’enfronta, però, és que ara li toca dirigir-se a un públic més ampli. No es pot permetre decebre una base electoral que ha anat atiant durant anys, però, al mateix temps, tampoc no pot atemorir els sectors polítics de centre. Li serà complicat mantenir-se coherent.
El 14 de juny, a Marbella, Meloni va comparèixer davant d’un grup de seguidors d’un altre partit d’extrema dreta afí a Fratelli d’Italia, Vox. A mitja veu, va parlar dels seus adversaris anònims. «Durant anys, ens han explicat», «ens han estat dient»… Així començaven les frases amb les quals volia desfer una sèrie de suposats mites.
Va parlar de la globalització que presumptament havia d‘enriquir l’Occident i per a la qual semblava que no hi havia alternativa, va parlar d’una «ideologia ecologista» i d’un «fonamentalisme climàtic», i també va afirmar que la pàtria ha mort. «O bé s’han equivocat», concloïa després de cada punt. «O bé ens han enganyat.»
«Ells» contra «nosaltres» fou una idea constant al llarg de tot el discurs, que en diverses ocasions Meloni augmentava en ritme i volum com si fos un DJ en una festa. Per a l’esquerra, un delinqüent estranger era més important que una dona del país. I, tanmateix, governessin els uns o els altres a Espanya o a Itàlia, no eren «els bancs d’inversions americans», «els intel·lectuals progressistes», ni «els cercles d’esquerres» qui ho havia de decidir, sinó que clamà: «El poble és qui decideix; la democràcia és això!»
El públic ja feia estona que s’havia posat dempeus, exultant. «Ja no hi ha temps per al pensament dèbil. No hi ha temps per compromisos ni concessions. Ha arribat l’hora de decidir», bramà Meloni. «Hem de triar entre SÍ o NO», va cridar. «SÍ a la família natural, NO al lobby LGBTQ. SÍ a la universalitat de la creu, NO a la violència islamista. SÍ a la feina per a la gent del país, NO a la indústria financera internacional. SÍ a l’autodeterminació dels pobles, NO a la burocràcia de Brussel·les.»
A Marbella, Meloni encara no sabia que, cinc setmanes més tard, Draghi abandonaria la presidència i tindria la possibilitat de ser-ne la successora gairebé a la punta dels dits. Aquell dia encara va dedicar-se a atiar la ràbia sense cap mena de recança.
Si les idees antieuropees, racistes, sexistes i fonamentalistes de Giorgia Meloni són pertorbadores, la ràbia que treu sense cap remordiment resulta desconcertant. Quan un veu la calidesa, l’amabilitat i l’humor dels italians, es fa difícil entendre com pot ser que una demagoga hagi arribat tan lluny.
Ara, Meloni s’ha passejat per les places de tot el país: Bozen, Catània, Florència, Milà, on fos. El to de les seves paraules ha canviat, com si a poc a poc hagués anat entenent la gravetat de la situació. Ara parla de la guerra, de la pandèmia, dels preus desbocats de l’energia. «Som davant d’una situació molt complexa i difícil», afirma amb un to gairebé humil. Els seus assessors li recomanaven que es deixi d’escalfar els ànims per no posar en risc les opcions de victòria electoral. De tant en tant, però, se li escapava algun exabrupte contra la protecció del clima, els migrants o la Unió Europea. «A Europa se li ha acabat el bròquil», va dir un diumenge de fa poques setmanes davant la catedral de Milà. «D’ara endavant, Itàlia defensarà els seus interessos nacionals.»
I encara hi ha una altra qüestió que no pot acabar-se d’espolsar del damunt per més que ho intenti: el debat al voltant del passat del seu partit.
Al poble d’Affile, a la vora de Roma, des del 2012 hi ha un mausoleu d’aspecte massís. Damunt de l’entrada hi ha dues paraules esculpides a la pedra: “pàtria” i “honor”. Una edificació que commemora la figura de Rodolfo Graziani, un dels mariscals de Mussolini i ministre de les forces armades.
Graziani fou un dels principals criminals de guerra italians i se’l coneix, entre altres, com “el carnisser d’Etiòpia”. Durant el règim feixista, va fer construir camps de concentració al nord d’Àfrica on hi va fer tancar 100.000 persones. Un genocidi on ben bé la meitat dels interns van morir de gana o d’esgotament. També va ordenar execucions en massa a les colònies italianes i va utilitzar gasos tòxics a les batalles. Després de la guerra, Graziani es convertí en president honorífic del Movimento Sociale Italiano, del qual Meloni entraria a formar part dècades després.
Francesco Lollobrigida, aleshores polític a escala regional, en el seu moment va defensar la construcció i el finançament del monument. Avui és el president del grup parlamentari dels Fratelli d’Italia a la cambra dels diputats i se’l considera la mà dreta de Giorgia Meloni, a qui coneix des que eren joves; a més, està casat amb la germana de Meloni, qui podria esdevenir primera ministra. «Per a nosaltres, l’afecte envers el general Rodolfo Graziani sempre ha estat un element de referència», va dir durant la inauguració del monument.
En els seus vídeos multilingües destinats a la premsa internacional, Meloni afirma, però, que «per a la dreta, el feixisme ja fa molts anys que ha passat a la història». Tanmateix, alguna cosa fa ferum de socarrim.
Tres anys enrere, a la regió de les Marques, a l’est del país, els seguidors del partit de Meloni van organitzar un sopar commemoratiu per recordar l’entrada triomfal de Mussolini a Roma, que marcà l’inici de la dictadura. Entre els presents hi havia el que després seria president de la regió. A Milà hi ha hagut trobades en un restaurant decorat amb imatges del Duce. En funerals i certes efemèrides tot sovint es pot veure gent fent la salutació feixista.
Meloni alaba «Déu, pàtria i família», el lema de la dictadura de Mussolini com la «manifestació més bonica de l’amor». De jove va afirmar que el Duce havia sigut «un bon polític».
Antonio Scuratiés l’autor d’una trilogia de més de dues mil pàgines sobre Benito Mussolini. Ha investigat molt els Fratelli d’Italia i pot parlar llargament sobre el flirteig del partit amb el passat. «Meloni no té cap credibilitat quan es presenta com a política moderada durant la campanya electoral i es distancia del feixisme», explica. N’hi ha prou de fer un cop d’ull a la seva biografia i a la biografia de la gent que vol incloure al govern: «Es mou per un entorn de l’extrema dreta on s’hi amaguen unes idees nostàlgiques molt arrelades de l’època de Mussolini.»
Com més temps s’analitza la figura de Giorgia Meloni, més qüestionable és la seva credibilitat i més preguntes sorgeixen al voltant del paper d’Itàlia en el si d’Europa. Meloni és la primera que no vol renunciar als 200.000 milions d’euros previstos per a Itàlia provinents de l’espectacular paquet de mesures econòmiques preses arran de la pandèmia de coronavirus. Amb tot, quan el Parlament Europeu va votar el pla recuperació, Fratelli d’Italia hi va votar en contra.
Mario Draghi va celebrar aquestes ajudes com «una oportunitat històrica». Va presentar un pla de reformes ambiciós a la Comissió Europea i els diners han d’anar arribant a trams a mesura que Roma assoleixi els objectius (“les fites”) acordades. Meloni i els seus diputats (aquest cop del parlament italià) tampoc no hi van donar suport. Al contrari: va descriure Draghi com «un cavall de Troia de l’ocupació francoalemanya d’Itàlia».
Ara, tanmateix, Meloni afirma que no pot posar en perill el pla de recuperació. El que vol fer és renegociar-lo, sobretot respecte de la suposada «ideologia ecologista» de Brussel·les. Si ho aconsegueix, podria generar-se un conflicte paneuropeu en matèria de protecció del clima i dels deutes comunitaris.
Itàlia és la tercera economia més potent del continent i, per tant, en temps de crisi té un pes més rellevant que, posem pel cas, un país clarament més petit com ara Grècia. Els efectes d’un terratrèmol polític a Itàlia se sentiran arreu de l’eurozona. Ara, Giorgia Meloni diu que mai no ha dit que volgués abandonar l’euro, però és mentida: en un vídeo del 8 de març del 2014 es pot veure just el contrari. «Volem sortir de l’euro», va bramar aquell dia davant de les càmeres.
Itàlia és membre fundador de la Unió Europea i també de l’organització que la va precedir. Durant l’últim any i mig, Draghi ha intentat que el seu país tornés a la avantguarda, al costat d’Alemanya i de França. Va apostar per una Europa forta i per una OTAN robusta, i va voler apropar-se a Olaf Scholz i a Emmanuel Macron.
A primer cop d’ull, els quinze punts del programa electoral que Meloni va acordar amb Salvini i Berlusconi sembla que reafirmaven la mateixa línia política. «Itàlia, membre valuós d’Europa, de l’Aliança Atlàntica i d’Occident», diu el primer punt. És clar que, fins fa ben poc, el discurs de Meloni era ben diferent. Per ella, la Unió Europea s’havia convertit en un «estat soviètic».
Avui, però, Giorgia Meloni també s’ha de defensar d’unes acusacions segons les quals el seu partit pot haver rebut finançament del Kremlin. La campanya electoral ha estat marcada, entre altres, per un informe dels serveis d’intel·ligència dels Estats Units sobre el finançament de partits estrangers per part de Rússia. Tanmateix, fins ara no hi ha cap indici ni cap prova concrets que remetin a Itàlia ni tampoc a Meloni. «No rebem diners de cap estranger», conclou.
Tot plegat el que provoca és que cadascú percebi la imatge de Meloni que més li convingui en cada moment. A Perugia, al marge de l’acte de l’FdI davant del Palazzo dei Priori, la gent passejava amunt i avall d’allò més tranquil·la. «Potser ella ho fa diferent», diu Martino, un electricista que hi va anar a passar el dia des de Parma. «Al cap i a la fi, a Itàlia tampoc acaba canviant res», afegeix la seva dona, Daniela, infermera de professió.
La política i la diplomàcia alemanya i d’altres llocs de l’Europa occidental tenen un posicionament similar. El govern que acabi sortint de les eleccions pràcticament no tindrà marge de maniobra. El curs estarà determinat per la guerra, la crisi energètica, la pandèmia i les reformes acordades. Meloni, tot i haver guanyat les eleccions, quedarà atrapada per la maquinària institucional i s’adonarà que no pot posar en pràctica cap experiment de la dreta populista.
Europa, doncs, té esperances. Si aquesta actitud és un xic massa innocent o no, però, és una altra pregunta.
Traducció de Laura Obradors