El terratrèmol polític que ha viscut Itàlia les últimes setmanes desembocarà en una nova cita electoral a la tardor que amaga molts interrogants i, sobretot, fa témer un desenllaç d’allò més catastròfic. Moltes enquestes situen la neofeixista Giorgia Meloni com la favorita per als pròxims comicis després de la incapacitat de Mario Draghi per governar enmig del caos i després del fracàs del Moviment 5 Estrelles, un partit en hores baixes que ha mostrat la cara més contradictòria i oportunista de la nova política sorgida arran la crisi financera de la dècada passada.
La ultradreta es pot beneficiar de diversos factors conjunturals que poden catapultar-la cap al govern italià. El fet de no haver format part del govern d’unitat liderat per Draghi converteix, a ulls de molts italians, Meloni en l’opció més solvent a l’hora de pensar en un futur govern. Clar que aquesta conclusió fuig de qualsevol intent seriós d’analitzar la singularitat de la política italiana –i europea– dels darrers anys, que és el que mira de fer la ultradreta: guanyar terreny a còpia de missatges simples, d’aquells que fugen dels matisos imprescindibles que expliquen les complexitats.
Aquests missatges simples els va proclamar de manera molt explícita Meloni en un acte de suport a Macarena Olona, candidata de Vox a les últimes eleccions andaluses, en campanya electoral. Textualment, i exhibint la seua postura sobre la Unió Europea, es va limitar a dir “sí al treball per als nostres ciutadans, no a les grans finances internacionals, sí a la sobirania dels pobles i no als buròcrates de Brussel·les”. El cert és que Itàlia no va eixir ben reforçada de l’última crisi financera, i aquestes expressions penetren i molt en una població decebuda amb l’eficàcia, sovint discutible, de les institucions continentals.
No és menys cert, en canvi, que Itàlia s’ha ajudat de Brussel·les per a poder mantenir el seu estat del benestar amb un total de 40.000 milions d’euros que acabaran d’arribar aquest mateix any. Com també és cert que Europa, malgrat els errors comesos fonamentalment a inicis de la dècada passada, ha sigut l’agent fonamental per a encarar de manera expansiva la crisi de la covid-19 gràcies a una generositat obligada per part dels governants dels principals països de la Unió, que van aprendre d’errors recents que no es podien tornar a repetir.
Clar que aquesta realitat, positiva però complexa, pot ser aparentment –només aparentment – desmuntada pels populistes com Meloni, Salvini i tants altres que es beneficien del caos perpetu i d’un sentiment d’abandonament per part de les víctimes de la crisi que, polítics com ells mateixos, han mirat d’estimular a la recerca del benefici propi.
Cal dir, també, que personatges polítics com Meloni, que guanyarà protagonisme les properes setmanes, tindrien una projecció política molt més limitada si el seu discurs no haguera estat, prèviament, potenciat i legitimat per altres polítics aparentment moderats, com ara Silvio Berlusconi, amb qui es podria aliar de cara a les pròximes eleccions. A l’Estat espanyol, la dreta pretesament moderada tampoc ha amagat mai certa tendència a la radicalització, especialment a l’hora de defensar la seua “unitat nacional” –per la qual han arribat, fins i tot, a qüestionar obertament Europa. Per això, el que passe a Itàlia a finals del setembre pot ser no només una tragèdia puntual, sinó el preludi d’una tendència política que, si no s’atura, podrà imposar-se també a casa nostra.
