El cordó sanitari a la ultradreta a Europa s’està esbucant. La dreta democràtica cada cop hi col·labora més, cosa que blanqueja el neofeixisme i, a la vegada, li dona més empenta electoral. Durant anys s’ha volgut pensar que els èxits ultres a Hongria i Polònia eren quelcom aïllat, que no arribaria a Europa Occidental. Vana il·lusió. Cada vegada a més països les opcions ultres estan fagocitant l’altra dreta i aspiren a governar en coalició o en solitari. Suècia i Itàlia esdevenen els últims escenaris de la progressió negra.
Suècia
El partit de dreta extremada Demòcrates Suecs (SD, en les seves sigles en suec) es convertí en el segon partit en vots del país i el primer en el bloc dretà a les eleccions celebrades el dia 11 de setembre, amb el 20,6% dels sufragis. “Volem governar”, va dir el seu líder Jimmie Akesson. Malgrat la força dels socialdemòcrates liderats per la primera ministra, Eva Magdalena Andersson, que superaren el 30%, la ultradreta es convertí en l’estrella i podria governar amb l’altra dreta.
Què està passant en el país que durant dècades va ser el paradís de la socialdemocràcia i de l’estat del benestar, de la inclusió social i del respecte a les minories, la societat d’acollida ideal per als refugiats polítics i la immigració? Segons la premsa autòctona i les anàlisis de la internacional, el resultat electoral és la conseqüència de la progressiva normalització de la ultradreta, que ha adoptat unes formes suaus —començant pel nom— i que connecta amb àmplies capes d’antics votants d’esquerra, de classe treballadora, que senten amenaçat el seu estil de vida tradicional, en especial per mor de la immigració. Que existeixin raons objectives o no per a aquesta por no és la qüestió. El que importa és que ho sent molta gent i reacciona contra la tradicional classe política. Perquè l’esquerra no és capaç de teixir respostes atractives per a les necessitats i pors d’aquestes bosses de votants i la dreta democràtica es deixa arrossegar pel discurs populista d’ultradreta. I, així, aquesta avança elecció rere elecció.
Demòcrates Suecs prové dels neonazis dels anys noranta que anaren moderant les formes fins que el 2010 assoliren representació parlamentària amb el 5,6% dels vots, cosa que deixà estupefacta la classe política tradicional, que va fer el buit als ultres. Ara bé, així com han passat els anys, el Partit Moderat, el principal partit de centredreta, ha expressat progressivament la voluntat de col·laborar amb els ultres, al mateix temps que el líder radical, Akesson —que és president del partit des del 2005—, ha moderat tota la seva gestualitat política —fins i tot ha canviat el logotip del partit, que era una torxa i ara és una anemone de colors amables, blau i groc—, buscant atreure cada cop més votants i simpatitzants. Li ha sortit rodó.
Akesson ha centrat el seu radicalisme en un discurs molt dur contra l’emigració en un país en el qual molta gent ha arribat a considerar el fenomen com una amenaça seriosa. L’esquerra no sap contrarestar l’èxit del missatge ultra i la dreta democràtica ha acabat per assumir-lo. I el resultat ha estat el creixement en vots de l’SD fins a la sorpresa de les recents eleccions.
L’estratègia seguida per Akesson és el mirall en què es miren altres partits ultres d’arreu d’Europa. Per exemple, Vox el calca. També Santiago Abascal copia Akesson en la voluntat de governar, si hi ha oportunitat de fer-ho. Al respecte tots els partits ultres han après de la gran errada de 2015 del Partit del Poble Danès, que fou la força més votada, però renuncià a entrar en l’executiu. Una equivocació que li suposà una pèrdua de suport popular immediata. Els altres ultres no volen travelar amb la mateixa pedra. Veuen la possibilitat d’entrar en els governs no tan sols per gestionar a la seva manera, sinó també, i sobretot, com una passa de valor estratègic per assolir la normalització definitiva.
En aquest procés de normalització política de la ultradreta, Itàlia pot marcar el proper dia 25 de setembre una fita de transcendència extremadament rellevant. De fet, podria ser la del no retorn. La de no tan sols arribar a formar part d’un govern sinó de dirigir-lo, de tenir el primer ministre. Primera ministra, pel cas. Si Giorgia Meloni es converteix en la nova cap de l’executiu de Roma, no canviarà només la política italiana. Aleshores serà fàcil que canviï també la de la Unió Europea i que influeixi en la interna de cada estat.
Itàlia
La normativa legal del país transalpí en relació amb les eleccions impedeix que es publiquin enquestes en les dues setmanes anteriors a la celebració dels comicis. Les últimes publicades per part de les grans capçaleres italianes com Il Corriere della Sera o La Repubblica coincidien a assenyalar que els partits de dreta, Lliga i Forza Italia, i, sobretot, el d’ultradreta, Fratelli d’Italia, que lidera Giorgia Meloni, han incrementat el suport popular en les últimes setmanes. La dreta en el seu conjunt ha desfet l’empat tècnic que els sondejos deien que hi havia fa escassos dos mesos amb el bloc d’esquerra. Les tres formacions han signat un acord per formar govern conjuntament, si els resultats els ho permeten, i Meloni seria la primera ministra.
La lectura d’aquestes enquestes per força hagué de provocar un terrible calfred en qualsevol ciutadà progressista italià i europeu. Perquè si guanyessin els partits de dreta i l’ultra Meloni fos primer ministra, les probabilitats que hi hagi un daltabaix polític a Itàlia i, després, a la Unió, serien molt altes.
Meloni i el seu partit, Fratelli d’Italia, volen canviar la Constitució per, entre altres reformes, convertir el país en una república presidencialista, a l’estil francès. Per mudar-la, no cal un referèndum si ho aproven els dos terços del Parlament. Com que el sistema electoral italià és una mescla del majoritari i el proporcional, un terç dels escons són elegits per circumscripcions a les quals se’n du tots els escons el que més vots obté. Segons auguren les enquestes, entre la dreta i la candidatura ultra podrien agranar en aquests territoris. I guanyar clarament en el conjunt de la resta del país, cosa que els posaria en disposició de sumar prou escons per canviar la Constitució. Els partits de centreesquerra i esquerra —el Partit Democràtic i el Moviment Cinc Estrelles— estan en contra de la muda potencial, però la probabilitat que els altres es facin amb dos terços dels escons era alta quan faltaven dues setmanes per als comicis, tal com auguraven els sondejos.
Val a dir que tots els estudis demoscòpics detecten l’existència d’una important bossa d’electors que estan indecisos. No saben si votaran —s’espera una abstenció molt alta, de l’ordre del 35% o més, que seria un rècord— i si ho fan no saben —o així ho diuen— a quina opció confiaran el seu sufragi. Per tant, en les dues setmanes que hauran transcorregut d’ençà de la publicació dels últims sondejos poden canviar les coses. O sigui: que la victòria dretana i ultra no sigui tan aclaparadora o, fins i tot, que l’esquerra doni una sorpresa i guanyi. Cal recordar que la candidatura del Moviment Cinc Estrelles fou la més votada el 2018. Per cert, va ser aquest partit, com és conegut, el que provocà la convocatòria electoral en retirar el suport parlamentari al Govern de Mario Draghi, cosa que podria haver estat com obrir la porta a una primera ministra d’ultradreta.
També és important saber que la força de Meloni i dels altres partits de dreta no és únicament cosa dels sondejos. A les eleccions locals del passat mes de juny, Fratelli es convertí en primera força en prou localitats, i tots tres s’aliaren per guanyar els governs municipals d’importants ciutats com Gènova, Palerm o L’Aquila. Així mateix, les tres formacions han assolit el govern en 14 de les 20 regions del país.
Giorgia Meloni
Qui és aquesta política ultra que podria ser primera ministra d’Itàlia? És un huracà, sobretot, que amenaça de fer volar pels aires els fonaments de l’actual república italiana i posar contra les cordes la Unió Europea (UE). És la líder de la ultradreta, sí, però també supera tota la dreta italiana. Gràcies a ella, el suport popular —si més no així ho diuen les enquestes— als tres partits s’ha gairebé duplicat d’ençà que es convocaren les eleccions. Si es confirma a les urnes i la dreta guanya, aquesta antiga periodista serà la gran estrella de la ultradreta europea —si no mundial— i el pitjor mal de cap per a la UE.
Nascuda a Roma el gener de 1977, compaginà estudis amb la militància neofeixista des de ben jove. Als 15 anys ja era una activista entusiasta del Front de la Joventut, la secció juvenil del Moviment Social Itàlia (MSI), l’hereu orgànic del Partit Nacional Feixista de Benito Mussolini. Posteriorment, l’MSI es convertí en l’Aliança Nacional. Meloni va fer carrera a les joventuts d’aquesta formació, i arribà a la presidència de la secció juvenil el 2004. Després d’un breu pas per la política local, el 2006 es convertí en diputada. El seu partit s’alià amb Forza Italia, de Silvio Berlusconi, en el que es va dir El Poble de la Llibertat. En el govern de Berlusconi fou nomenada ministra de Joventut —la més jove en la història política italiana—, càrrec que ocupà entre el maig de 2008 i el novembre de 2011.
El 2012 va intentar arribar a la cúpula orgànica d’El Poble, però no ho aconseguí. Aleshores, juntament amb un grup de crítics, fundà Fratelli d’Italia, el nom del qual prové de paraules de l’himne nacional. A les eleccions de 2013 el partit obtingué el 2% i 9 escons. El 2014 va prendre el control intern de la formació, i va ser elegida presidenta. De llavors ençà s’anà desmarcant de la resta de la dreta i ha reivindicat un perfil molt més radical. El cim d’aquesta estratègia arribà quan, a principis de 2021, caigué el Govern de Giuseppe Conte i Mario Draghi fou nomenat primer ministre. Meloni es quedà com l’única efectiva oposició del nou executiu, i en pocs mesos sepultà mediàticament la Lliga i Forza Italia. Lluità aferrissadament contra les mesures anticovid del Govern, cosa que li donà una gran popularitat. Els sondejos mostraven una progressió impressionat dels seus suports. Dona fe de la popularitat que ha assolit el fet que un llibre de memòries que publicà el maig passat s’ha convertit en líder de vendes —de no-ficció— a tot el país.
Amb la convocatòria electoral d’ara, tant la Lliga com Forza Italia pactaren amb Fratelli que formarien govern si així els ho permetien els escons, i ella seria, en aquest cas, la primera ministra. Com d’altres líders ultres europeus, ha moderat algunes de les seves formes, però es manté fidel al compromís inicial amb el feixisme; no debades mai critica el règim de Mussolini. Fins i tot manté en el logo del partit la flama que ja apareixia en el de l’MSI, que, a la vegada, també incorporava el del partit feixista històric. Per descomptat, es declara admiradora de Donald Trump i, entre altres ultres, també del díscol Viktor Orbán d’Hongria, que és un maldecap intens i crònic per a la UE.
“No tinc res del que m’hagi de penedir”, sol dir, quan els periodistes li demanen sobre l’admiració que sent per Mussolini o pel seu passat juvenil en el neofeixisme. Ara bé, des que Fratelli es començà a enlairar en les enquestes d’intenció de vot, ha ordenat als seus companys que evitin la salutació romana típica del feixisme, que no entrin en discussions estèrils sobre la més obscura història italiana i que procurin “centrar” els seus discursos.
Com pot haver arribat tan lluny Meloni? A banda de l’habilitat política que demostra, de la progressió demoscòpica del seu partit en tenen una alta responsabilitat “tant els mitjans de comunicació que s’han entestat a blanquejar-la, dient que és de ‘centredreta’, com el desorientat centreesquerra que la subestimà i no li importà legitimar-la”, perquè pensava que mai arribaria on ha arribat, deia el passat juliol Alba Sidera, investigadora de la dreta i ultradreta a Itàlia, en declaracions a la televisió alemanya DW. Entre uns i altres li han facilitat el camí que, per una altra banda, fa anys que ella transita amb l’objectiu ben clar: “No ha aparegut del no-res, com alguns pensen, fa anys que s’està preparant per ser primera ministr”, afegia.
Malgrat les formes suavitzades, no enganya. “Primer Itàlia i els italians”, és el seu lema principal. Exigeix més prestacions familiars, menys burocràcia de la Unió Europea, abaixar molt els impostos i aturar de cop la immigració. Respecte de la UE ja no exigeix la sortida del país, com defensava fins fa poc, però sí renegociar el tractat d’adhesió i plantejar la sortida de l’euro. Naturalment, rebutja l’avortament, les lleis igualitàries i, en especial, el matrimoni entre les persones del mateix sexe.
Cal dir que Meloni és una mena d’heroïna per a la ultradreta espanyola. Manté bones relacions amb Santiago Abascal i Vox. Els dos partits neofeixistes són quasi calcats, excepte en vots, és clar. El juny passat, en un acte electoral neofeixista a Marbella —per als comicis andalusos—, Meloni fou la convidada estel·lar i assegurà que Abascal ha de ser “el futur d’Espanya”.