En la política italiana, l'estabilitat dels governs s'ha convertit en un anhel d'impossible compliment. D'ençà dels anys de regnat del magnat masclista i empresari mediàtic, Silvio Berlusconi, la vida dels executius no ha estat massa extensa. Itàlia, una de les principals potències de la Unió Europea, s'ha abonat sense que s'observe cap solució a la precarietat governamental, a la successió de consells de ministres amb una data de caducitat no gaire llunyana. La catarsi del sistema partidista que s'havia creat després del traumàtic procés de la Tangentòpolis n'ha contribuït.
En un escenari d'inflació desbocada al 8% a causa de la guerra d'Ucraïna, amb la prima de risc creixent per l'elevat deute públic del país transalpí i a les portes d'una crisi energètica d'una dimensió més gran que l'actual pel possible tancament de l'aixeta de gas rus, del qual ostenta una dependència gens menyspreable les llars i les empreses italianes, Itàlia s'ha submergit, de nou, en una crisi política quan el calendari marca l'estiu. Si l'any 2019 el líder ultradretà Matteo Salvini va jugar a trencar el govern amb els populistes del Moviment Cinc Estrelles pel convenciment que obtindria una victòria aclaparadora en uns comicis anticipats, aquest dijous ha estat una maniobra de la formació de Giuseppe Conte al Senat l'encarregada de precipitar la dimissió de l'actual primer ministre i expresident del Banc Central Europeu, Mario Draghi.
La cambra parlamentària italiana acollia, no debades, una votació determinant sobre el darrer paquet de mesures per combatre la inflació, ja que estava vinculada a una moció de confiança al primer ministre. El Moviment Cinc Estrelles, encapçalat per Conte, ha decidit abstenir-se de la sessió en una acció al més pur estil de la secessió dels plebeus a l'antiga Roma, és a dir, quan feien vagues polítiques com a instrument de força contra els patricis. El moviment s'ha produït per les diferències en matèria de polítiques públiques que han tingut els integrants de la formació catalogada com a populista amb el prestigiós economista, com ara la renda ciutadana, l'enviament d'armes per ajudar als ucraïnesos en l'agressió executada per l'autòcrata Vladímir Putin o amb el projecte de la construcció d'una incineradora de brossa a la ciutat de Roma. També pels mals auguris en les enquestes d'una força política que navega en aigües agitades des del seu triomf a les urnes l'any 2018.
Draghi tenia l'opció de seguir al capdavant de l'actual executiu d'unitat, integrat pels ultradretans de la Lliga, els progressistes del Partit Demòcrata, els berlusconians de Forza Itàlia, els socialdemòcrates de Lliures i Iguals, el projecte polític de l'exprimer ministre Matteo Renzi (Itàlia Viva) i l'escissió del Moviment Cinc Estrelles capitanejada per Luigi di Maio, la qual va consumar-se setmanes enrere. L'exbanquer central, però, havia avisat que deixaria el càrrec, que posaria en qüestió la seua continuïtat, en el cas que la força comanda per Conte decidira situar-se al marge de l'executiu. L'absència al Senat ha trencat la corda i ha forçat Draghi a ser coherent amb les seues afirmacions. Tanmateix, el president de la República d'Itàlia, Sergio Mattarella, no ha acceptat la presentació de la seua renúncia.
«La votació d'avui en el Parlament és un fet molt significatiu des del punt de vista polític. La majoria d'unitat nacional que ha sostingut a aquest govern des de la seua creació ja no existeix», ha indicat com acomiadament al consell de ministres, segons ha publicat El País, l'encara primer ministre, qui ha ampliat: «Aquests dies, per part meua, hi ha hagut el màxim compromís per a prosseguir el camí comú, també intentant buscar acords per a les exigències que em van fer les forces polítiques. Però aquest esforç no ha estat suficient».
La decisió de Mattarella incorpora encara més incertesa al futur polític d'Itàlia, la qual s'enfronta a un ampli ventall d'escenaris: des de la conformació d'un altre executiu comandat pel mateix economista a la convocatòria d'eleccions anticipades per a la pròxima tardor. En aquest cas, d'acord amb les estimacions electorals dels darrers mesos, la gran beneficiada seria Giorgia Meloni, líder de la formació neofeixista Germans d'Itàlia. L'aliada transalpina de Vox encapçala les enquestes per haver estat pràcticament l'única que va rebutjar la seua entrada en l'executiu de concentració comandat per Draghi. Meloni podria sumar en uns hipotètics comicis que confirmaren els sondejos d'aquests moments amb Forza Itàlia, el partit del magnat involucrat en incomptables escàndols Berlusconi, i amb la Lliga, l'extrema dreta liderada per un Salvini, que experimenta una caiguda en la intenció de vot. No debades, els tres partits formen una coalició electoral, ferramenta que l'actual sistema electoral italià afavoreix. De fet, un trencament de l'aliança entre el Partit Democràtic i el Moviment Cinc Estrelles donaria encara més múscul a les forces dretanes i reaccionàries.
Amb problemes estructurals de desigualtats regionals per resoldre, recuperant-se del sotrac econòmic de la pandèmia de la COVID-19, experimentant una pujada de la tarifa de la llum que llastra la seua indústria i forada amb potència les butxaques de les llars transalpines, amb un país necessitat d'altres fonts d'energia alternatives al gas rus (la gira de Draghi per diferents països africans, Azerbaidjan o Qatar per aconseguir subministrament de combustible ha estat intensa), Itàlia perd, de moment, a la seua figura de consens, a l'economista que va accedir al timó del consell de ministres encimbellat pels poders econòmics i l'opinió pública transalpina. La seua marxa definitiva complicaria encara més el panorama polític endimoniat d'Itàlia, un país fonamental dintre de l'estructura europea.
Les conseqüències de la seua renúncia es notarien,al seu torn, en un club comunitari llastat per la manca de lideratges i de dirigents amb ascendència, atès de la inexperiència del canceller germànic, el socialdemòcrata Olof Scholz, i la minva de suports interns que ha patit el president francès, Emmanuel Macron, en les passades eleccions legislatives, un fet que han erosionat la seua imatge com a figura emergent al vell continent. Serien les rèpliques europees d'un terratrèmol italià del qual es desconeix la seua magnitud a l'escala Ritcher de la política.