Aquests dies, a Washington s’estan desenvolupant paral·lelament dues trames com si es tractés d’un thriller d’aquells tan delirants. D’una banda, s’està investigant l’intent de cop d’estat del 6 de gener del 2021 en una comissió d’investigació del Congrés. Hi van compareixent nous testimonis que aporten informacions cada vegada més horripilants. I de l’altra, el país sent les repercussions d’una decisió del Tribunal Suprem —l’òrgan judicial superior en matèria constitucional— que tindrà una enorme importància històrica: la revocació de la pionera resolució “Roe contra Wade” de l’any 1973, fet que suposa l’abolició de facto del dret a l’avortament. Els personatges principals de totes dues trames provenen del Partit Republicà.
En les investigacions sobre el 6 de gener, Donald Trump i els seus aliats són sospitosos d’haver intentat fer un cop d’estat durant els mesos posteriors a les eleccions presidencials. La campanya de manipulació duta a terme per molts republicans va culminar en l’assalt al Capitoli, en què una multitud de seguidors de Trump enfurismats va entrar per la força al Congrés, va perseguir diputats i senadors i va voler impedir al vicepresident que certifiqués oficialment l’elecció de Biden. En la comissió d’investigació es veu cada cop més clarament fins a quin punt l’aleshores president i el seu equip van estar involucrats en l’organització i la coordinació del cop d’estat.
Aquesta setmana ha declarat davant dels diputats Cassidy Hutchinson, una exassessora del cap de personal de Trump. Segons Hutchinson, aquell dia de gener Trump volia anar personalment al Capitoli per liderar la multitud armada, però els guardaespatlles dels serveis secrets van intentar dissuadir-lo. Tot seguit, Trump va posar-se al volant de la seva limusina i va cridar: “Jo soc el president, collons; vull anar al Capitoli!”. Diuen que van arribar a les mans i que Trump va saltar al coll dels agents dels serveis secrets. Al final el van portar a la Casa Blanca.
Seria fàcil imputar aquesta mena d’episodis delirants només a un home amb fantasies autocràtiques. Però, mentre va ser president, Trump va actuar en un entorn que no tan sols permetia les mentides, els enganys i la violència, sinó que elogiava aquestes actituds. Segurament cap a finals d’any, després de les eleccions al Congrés, Trump tornarà a presentar la seva candidatura a les presidencials, i el seu partit ho rebrà amb entusiasme, no pas malgrat l’assalt al Capitoli, sinó probablement a causa d’aquell fet. Així doncs, ja fa temps que ens trobem no pas davant d’un tirà incompetent, sinó de tot un partit que s’ha convertit en una amenaça per a la democràcia.
Trump podria arribar a la presidència perquè va prometre als seus electors —majoritàriament blancs, vells i homes— que apartaria els republicans de tota la vida, que ell anomena RINO (“Republican in name only”), és a dir, pseudorepublicans. En lloc del conservadorisme assenyat, que encara impera en alguns llocs, s’han acabat imposant la bogeria i la voluntat d’esperonar la lluita cultural.
En la sentència sobre l’avortament es veu la determinació amb què una minoria de cristians fonamentalistes ha imposat la seva voluntat a la majoria del país. I s’ha vist també la impotència d’aquesta majoria. La decisió del Tribunal Suprem tindrà conseqüències per a milions de dones dels EUA. Ara els estats poden decidir prohibir la interrupció de l’embaràs. Alguns ja estan aplicant la sentència: a Arkansas tanquen clíniques per avortar; a Idaho, Tennessee i Texas la intervenció estarà prohibida d’aquí a trenta dies, i a Alabama les clíniques han cancel·lat consultes d’assessorament d’un dia per l’altre i han enviat personal a casa.
Des de fa dècades, grups evangèlics, lobbistes i polítics conservadors han treballat per minar aquest dret, malgrat que actualment el 61% dels nord-americans creuen que l’avortament hauria de ser legal en tots o gairebé tots els casos. La lluita contra l’avortament és el tema que uneix aquests grups, i el nomenament de tants jutges conservadors com fos possible per als tribunals dels estats i del país ha estat el mitjà per aconseguir l’objectiu. I se n’han sortit col·locant dos magistrats per ocupar les places vacants del Tribunal Suprem durant la presidència de Trump.
El Partit Republicà, fundat el 1854 per activistes contraris a l’esclavitud, s’ha convertit en un moviment que fa marxa enrere en els drets civils i limita les llibertats. Clarence Thomas, jutge conservador del Tribunal Suprem, ja ha anunciat que després del cas “Roe contra Wade” es podrien revocar altres sentències, com per exemple sobre el matrimoni entre persones del mateix sexe, que té el suport del 71% dels nord-americans, o l’accés a mètodes anticonceptius, amb un suport a les enquestes del 91% de la població. Dijous els jutges van prendre la decisió de limitar la influència de l’autoritat mediambiental estatal en les polítiques per protegir el clima.
La pregunta és com el Grand Old Party d’Abraham Lincoln s’ha tornat tan radical i histèric. El Premi Nobel d’Economia Paul Krugman ha escrit al New York Times que les explicacions econòmiques del malestar de molts nord-americans blancs es queden curtes: els EUA, diu Krugman, han passat per crisis pitjors sense que un dels grans partits donés l’esquena a la democràcia.
En canvi, Krugman troba paral·lelismes inquietants entre els republicans d’avui dia i el Ku Klux Klan dels anys vint del segle passat, un moviment format per persones blanques fastiguejades residents en pobles que menyspreaven els negres, els immigrants i les elits urbanes, tenien una visió escèptica del coneixement científic i odiaven els intel·lectuals. “L’extremisme dels republicans treu bona part de les seves energies de les mateixes fonts”, escriu Krugman. Concorda amb la seva anàlisi el fet que el cap de setmana una diputada del partit va qualificar la sentència sobre l’avortament del Tribunal Suprem com una “victòria per a la vida dels blancs”, mentre Trump somreia al seu darrere.
Evidentment, els republicans no van pels carrers amb cucurulls blancs al cap, si bé atreuen extremistes de dreta i hooligans com els Proud Boys. I a diferència del Ku Klux Klan de fa cent anys, el partit ha elaborat estratègies a llarg termini per assegurar-se el poder. Aprofita la reestructuració dels límits dels districtes electorals (gerrymandering) per concentrar votants demòcrates i en altres zones cimentar una majoria republicana. En alguns estats endureix la llei electoral per dificultar el vot a negres i altres minories que tendeixen a votar els demòcrates. I en les eleccions presidencials treu partit de la ponderació desigual d’estats de tendència conservadora en els vots del col·legi electoral. La manipulació que es va intentar a les presidencials i el cop d’estat del 6 de gener eren la continuació d’aquesta estratègia per altres mitjans.
I la radicalització, com és obvi, no va començar amb Trump, sinó a principis dels anys noranta amb Rush Limbaugh, Sean Hannity i altres predicadors de l’odi en tertúlies radiofòniques dretanes. També hi va tenir un paper destacat el diputat Newt Gingrich, que en la lluita contra l’aleshores president demòcrata Bill Clinton va ensenyar als republicans el vocabulari de l’insult a l’enemic, el menyspreu i la polarització. La radicalització es va fer palesa al Congrés: segons un estudi del Pew Reseach Center, mentre que els diputats i senadors demòcrates només van decantar-se una mica cap a l’esquerra, els seus homòlegs conservadors van fer un gir radical cap a la dreta des de començament dels noranta.
Trump va arribar al club en el moment adequat. El seu ascens va ser possible entre altres coses perquè amb el pas dels anys els mecanismes de control dins el partit havien quedat erosionats, i també per la influència dels grans donants i la polarització a través de Twitter, Facebook i altres xarxes socials. Mai havien estat tan obertes com ara les portes del Partit Republicà per a personatges bojos i perillosos.
El nombre de republicans íntegres va de baixa. Cal esmentar Brad Raffensperger, ministre de l’Interior de l’estat de Geòrgia, a qui Trump va trucar pocs dies abans del 6 de gener per comunicar-li que havia de “trobar” prou vots per evitar la victòria electoral de Biden; Raffensperger va aconseguir plantar-li cara. O Russell Bowers, president del parlament d’Arizona, que també es va negar a donar a Trump la majoria a l’estat il·legalment. O la ultraconservadora Liz Cheney, copresidenta de la comissió d’investigació del 6 de gener, que des de fa anys exigeix explicacions al seu partit. I que ara s’ha convertit en la nèmesi de Trump.
Raffensperger, Bowers i Cheney tenen una bona colla d’enemics a les seves pròpies files. Bowers va haver d’aguantar durant unes quantes setmanes seguidors de Trump que amb megàfons havien anat davant de la seva casa d’Arizona. Liz Cheney va haver de veure com en el seu estat, Wyoming, companys de partit votaven a favor d’expulsar-la de la formació.
El pla de Biden per a després de les eleccions era reconciliar els grups i fraccions enfrontats del país: persones d’esquerres i de dretes, demòcrates i republicans. Però el projecte es pot donar per fracassat. Probablement, el gran error de càlcul de Biden va ser creure que els republicans del 2022 s’assemblaven als del 1972, quan va ser escollit senador per primera vegada. Ara entre els seguidors republicans hi ha un bon nombre de fonamentalistes cristians, antiavortistes, conspiranoics i fetitxistes de les armes. No haver identificat i calculat això és un error del president. Ara els republicans s’assemblen més a Fidesz, el partit de l’autòcrata hongarès Viktor Orbán, i al seu projecte de “democràcia il·liberal”, en què moltes persones de dretes de Washington volen emmirallar-se.
La victòria electoral de Biden ja no es percep, doncs, com un triomf, sinó com un moment de calma previ a una catàstrofe encara pitjor. Si bé fins al novembre els demòcrates tenen unes majories “ajustades” al Senat i a la Cambra de Representats —a més del control de la Casa Blanca—, per culpa del bloqueig dels republicans amb prou feines poden aprovar lleis i executar grans projectes. El Congrés està paralitzat, el sistema polític sembla disfuncional; i, mentrestant, la majoria dels seguidors republicans creuen que Biden és un president il·legítim.
Aquesta setmana, l’exfuncionària de districte i assistent electoral Wandrea ArShaye Moss, de l’estat de Geòrgia, va informar davant la comissió d’investigació del 6 de gener que havia rebut amenaces de mort després que Trump escampés la mentida que ella havia acceptat paperetes falses a favor de Joe Biden. Alguns partidaris de l’expresident van dir que “l’haurien de penjar per alta traïció” i d’altres la van insultar amb proclames racistes.
Segons enquestes recents, el 25% dels republicans afirmen que consideren justificat l’assalt al Capitoli del 6 de gener. En bona mesura, un dels dos partits dels EUA ha dit adeu a la democràcia. I l’altre partit, els demòcrates, no hi té cap resposta.
Traducció de Laura Obradors
© Der Spiegel
Traducció d’Arnau Figueras Deulofeu