El repte civilitzatori de l'escalfament climàtic ha situat la transició energètica entre les prioritats dels mandataris de la Unió Europea. Amb l'objectiu de convertir el vell continent en la regió capdavantera en matèria de sostenibilitat, la Comissió Europea s'ha fixat l'horitzó ambiciós d'aconseguir la neutralitat climàtica per a l'any 2050. Una meta que requereix una transformació profunda en els hàbits de la mobilitat i el transport, així com, especialment, de les fonts emprades per a la generació d'energia.
Un dels instruments utilitzats per avançar cap al propòsit de descarbonitzar l'economia europea ha estat l'anomenada taxonomia verda, és a dir, un document que cataloga les activitats econòmiques i les tecnologies de generació elèctrica entre sostenibles o no per centrar les inversions en energies lliures d'emissions contaminants. De condició inèdita a escala global, l'esborrany presentat per la Comissió Europea a principis d'aquest any va arrossegar polèmica: les autoritats comunitàries van decidir incloure el gas natural i la nuclear com a inversions verdes.
Arran d'aquesta proposta, la qual encara ha de rebre el nihil obstat del Consell Europeu i de la cambra parlamentària europea, la construcció de centrals atòmiques seria considerada com a verda si gaudeixen d'un permís d'edificació anterior a l'any 2045. En el cas del gas natural, les autoritats comunitàries proposen considerar com a energia neta les plantes de gas que emeten menys de 100 grams de diòxid de carboni per quilowatt hora durant tot el seu cicle de vida o menys de 270 grams de CO₂ per quilowatt hora abans de l'any 2030. La decisió ha empipat les principals organitzacions ecologistes i a l'Estat espanyol.
«La Unió Europea, a banda de les seues preferències polítiques, ha de bandejar les pressions que rep dels diferents països socis, així com ha de considerar les actuals circumstàncies de crisi d'abastiment energètic caracteritzada per la volatilitat dels preus i la falta, en determinats moments, de seguretat crítica en el subministrament. Amb tots aquests elements, junt amb els riscos que poden suposar alguns esdeveniments geopolítics, com ara la crisi a Ucraïna, la Comissió Europea s'ha vist obligada a fer un nyap a la taxonomia verda», analitza José Luis de la Fuente, enginyer industrial especialitzat en energies, membre de la comissió de la transició energètica impulsada durant l'última etapa de Mariano Rajoy al capdavant del Govern espanyol i exresponsable de vigilància i intel·ligència tecnològica en la direcció d'innovació, sostenibilitat i qualitat d'Iberdrola.
La Comissió Europea ha conjugat els interessos dels diferents estats que conformen el selecte club comunitari mitjançant una mena de cafè per a tots. «Ha adoptat una solució que és prou habitual: ha obert la mànega perquè tots estiguen contents. Val a recordar que Alemanya té interès per aixecar noves plantes de gas per alliberar-se del carbó i França aspira a substituir la seua antiga flota nuclear per a una nova. Amb aquests interessos en joc, la solució ha estat considerar les inversions en gas natural i en energia nuclear com a acceptables, és a dir, com a vedes. Aquesta decisió, però, ha suposat una desnaturalització de la taxonomia que pot afectar a la transició energètica i a la descarbonització de l'economia», adverteix Pedro Fresco, autor de l'obra El nuevo orden verde. Cómo la transición energética cambiará el mundo (Barlin Libros, 2020) i actualment director general de Transició Ecològica a la Generalitat Valenciana.
A la confluència d'interessos entre les dues principals potències comunitàries, això és, França i Alemanya, se sumarien altres factors de caràcter jurídic. «Hi ha altres motius que han pogut influir, com ara els litigis victoriosos que havien aconseguit diverses organitzacions enfront d'inversions en energies no-verdes. Enfront de la construcció d'una planta de refinament, aquests col·lectius havien recorregut a la justícia sota l'aval que contradeia els objectius climàtics de la Unió Europea», incorpora Mar Reguant, economista especialitzada en el camp de l'energia, professora a la Northwestern University de Chicago i membre de la comissió d'experts del president francès, Emmanuel Macron, per dissenyar un pla per a l'economia postcoronavirus.
«Encara s'ha de veure com reaccionen els inversors i els estats, però amb l'aprovació d'aquesta taxonomia hi hauria el risc de desviar inversions destinades, en principi, a energies renovables i la possibilitat que es produesca un encariment del finançament de les energies renovables. Això seria problemàtic, per exemple, per a Espanya, qui no té necessitat d'instal·lar gas perquè té una capacitat sobrada i menys de construir noves plantes nuclears quan les energies renovables són més barates», alerta Fresco. «L'aprovació d'una taxonomia amb aquestes característiques seria una tragèdia. Estem parlant de diners públics que no han de ser emprats a sostenir energies que contribuesquen a destrossar el planeta. El capital públic s'ha de reservar per a inversions verdes, llevat d'altres en energies de transició en cas que estiga justificadíssim», completa Reguant.
Hi ha veus, però, que observen aquesta decisió de Brussel·les com el reconeixement implícit d'un fracàs en els ritmes de la transició energètica dissenyada a escala europea. «La Comissió Europea ha vist com l'energia renovable, bé perquè no s'ha aprofundit més en el seu desenvolupament o perquè la tecnologia sí que ha evolucionat en costos, però no per suplir les deficiències detectades, és insuficient en l'actualitat. I a partir de la premissa que tant de bo ho siga d'ací a diversos lustres o dècades, almenys per abastir la pràctica totalitat de la generació elèctrica, ha optat pel pragmatisme. Per a suplir la variabilitat de l'energia renovable, s'ha optat per la nuclear, la qual compta amb uns costos assequibles, i pel gas natural, que tot i ser fòssil presenta un cost econòmic raonable i és fiable», sosté De la Fuente, qui anota: «La transició energètica no és tan fàcil, ni el programa és tan bonic com es pinta. Implica costos i els acabarem pagant la majoria».
Arran d'aquest escenari, el físic teòric Antonio Turiel, també considera que ha prevalgut el pragmatisme: «S'ha apostat per mantenir l'actual statu quo energètic. O dit d'una altra manera: s'està donant permís als estats per poder fer inversions en aquestes energies». «Si es decideix considerar aquestes inversions com a legítimes, estàs desviant diners que, d'entrada, estaven destinats per a les renovables. Com que les renovables, de moment, no poden suplir les necessitats energètiques d'Europa, s'aposta per mantenir l'statu quo energètic per evitar agreujar l'actual xoc econòmic», reflexiona el també investigador de l'Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) de Barcelona i autor del llibrePetrocalipsis, Crisis energética global y cómo (no) la vamos a solucionar (Alfabeto, 2020). «És, al remat, la primera fase de reconeixement que el model plantejat de transició energètica no funciona. No és viable ni a curt, ni a mitjà termini. I és molt possible que tampoc a llarg termini», subratlla.
«La transició energètica no és fàcil i, evidentment, té zones que no són les ideals. O dit d'una altra manera: hi haurà necessitats puntuals d'energies que no són verdes. Una cosa és assumir això i una altra diferent és ficar-ho a la taxonomia, ja que llevar la nuclear i el gas d'aquest catàleg no suposa que hages de tancar demà aquestes plantes. Simplement, implica que no seran considerades com a verdes i, per tant, no seran una prioritat», replica Fresco, qui exposa: «És possible que Alemanya haja d'impulsar centrals de gas per tancar el carbó. És possible que França haja de fer inversions per allargar la vida útil de les seues centrals nuclears. Però això no ha d'implicar situar a la taxonomia ambdues energies, perquè si no es converteix en un autèntic destarifo, en un caixó de sastre».
Plantejar el gas com a una solució energètica, tal com s'inclou a la taxonomia, ha estat «sorprenent», d'acord amb Reguant, «quan l'actual crisi energètica és causada, precisament, per aquest combustible». «La inclusió d'aquesta energia és producte dels interessos que hi ha sobre el gas i pot suposar un desviament dels diners que podrien destinar-se a noves bateries i energies renovables. De fet, és absolutament mentida que les energies renovables i les bateries no siguen prou madures», indica. I amplia: «Hi ha bateries que són molt intensives en minerals i altres de més senzilles. S'està avançant moltíssim i, en cas que s'invertiren tots els diners que es posen, per exemple, en la nuclear, alguns dels problemes ja estarien resolts. També hi ha l'hidrogen verd».
La incorporació de la nuclear a la proposta de taxonomia ha reactivat, fins i tot, un debat al voltant d'aquesta energia que, segons l'economista, «és similar a aquells que volien trencar amb drons el meteorit a la pel·lícula No mires amunt»: «S'està venent que l'energia nuclear ens ho solucionarà perquè no emet gasos hivernacle, però la realitat és que la construcció dels projectes sovint tarda més dels anys previstos i el cost econòmic acaba essent major al calculat». «Comptar amb la nuclear pot ser raonable, però no incloure-la com a energia verda i, encara menys, com a energia de futur», indica. I expressa: «Les renovables, de fet, estan més consolidades que especular amb noves centrals nuclears».
«La nuclear és una energia caríssima i això espanta ja a les inversions», afirma Fresco, qui lamenta que «probablement tots els europeus estem pagant els plats trencats del desastre del parc nuclear francès». «Es tracta d'un sistema en el qual s'han detectat molts erros i defectes a diverses centrals, un fet que obliga a aturar-les i fer revisions. França està atrapada en aquest dilema d'apostar fort per les renovables i abaixar progressivament la nuclear, com plantejava l'expresident socialista François Hollande, o fer noves centrals atòmiques i reactors per beneficiar a la seua indústria nuclear, el qual és una mena de símbol nacional. El problema d'apostar per la nuclear és que fa 30 anys que està estancada, encara que es venga un renaixement cada lustre. Es tanquen reactors més ràpid que se n'obrin de nous, llevat de a la Xina», analitza.
Aquest reviscolament de l'energia nuclear xocaria, a més, amb dificultats en la producció de l'urani, material fonamental per generar aquesta energia. O, si més no, així ho exposa el físic teòric Turiel: «No hi ha cap renaixement de l'energia nuclear, sinó que tot és una posada en escena. La realitat és que s'ha produït una baixada de la producció de l'urani al món des del 2016, ja que s'ha depassat el seu pic, igual que ha passat amb el petroli». «França, de fet, està patint per mantenir el seu sistema nuclear», puntualitza.
«Els francesos tenen un altre problema amb el seu model energètic fonamentat en la nuclear arran de la fallida de la companyia que es dedicava al subministrament de les barres d'urani, així com a la recollida i el tractament dels residus. La solució per evitar aquella crisi fou que l'empresa pública energètica, EDF, l'absorbira. A partir d'aleshores, hi ha el pes mort d'aquella firma, la qual cosa provoca que ja no es generen beneficis a EDF i, per tant, que compte amb problemes financers. Tot aquest relat del renaixement nuclear està motivat per poder donar una subvenció encoberta a EDF i mantenir-la viva», raona. I tanca: «Europa de mica en mica s'està desviant dels seus compromisos climàtics perquè si no ho fa, hi hauria una crisi econòmica brutal. És molt perillós, però és així de cru. No es vol acceptar que amb renovables no és viable l'actual model i ritme de producció».