Ucraïna és el segon país més gran d’Europa. Ocupa una extensió d’uns 600.000 km2 i l’habiten unes 42 milions de persones. Ubicat entre Europa i Rússia, el seu valor geoestratègic ha estat, al llarg de la seva història, com una mena de maledicció. L’ha fet sempre objecte de desig dels seus poderosos veïns i, també, de les potències globals de cada moment històric. Aquest valor l’ha convertit ara en un peça fonamental del nou escac que juguen el règim rus de Vladímir Putin i els Estats Units de la nova administració demòcrata, de Joe Biden.
L’actual crisi. Els quatre anys de Donald Trump a la Casa Blanca van ser marcats per un exprés desig del mandatari del Partit Republicà de replegar-se, de no ser «el policia del món», segons va dir en nombroses ocasions. Aquest aïllament relatiu permeté a Rússia recuperar una part important de la seva influència externa quan esclatà la guerra del Donbass, a Ucraïna, el 2014, de resultes de la qual el règim de Putin s’annexionà Crimea. I des d’aleshores manté en alt la pressió diplomàtica sobre el Govern ucraïnès perquè no basculi cap a Europa.
Amb el canvi d’administració a Washington les coses canviaren ràpidament. La victòria del demòcrata Joe Biden a les eleccions presidencials estatunidenques donà ales a les ànsies ucraïneses d’arrenglerar-se políticament amb Occident. El nou president nord-americà prenia possessió el 20 de gener de 2021 i tot d’una diverses veus del Govern de Kíev començaren a parlar de demanar l’entrada de ple dret a la Unió Europea i a l’OTAN. No era la primera vegada que així s’expressava l’autoritat ucraïnesa. De fet, des de la independència el 1991, el país s’ha vist sacsejat per la disputa permanent entre els favorables a alinear-se amb Europa i els Estats Units i els que miren amb més bon ulls cap a Rússia.
El 2014 es va signar l’Acord d’Associació Unió Europa-Ucraïna que les autoritats del país han volgut convertir en integració plena des d’aleshores, però que no s’ha arribat mai a concretar. Els motius han estat els problemes polítics interns fruit de les mancances democràtiques que Brussel·les ha detectat, els quals s’han anat solucionant relativament. Però, a banda, existia i existeix un element geoestratègic clar i decisiu: Rússia no accepta que Ucraïna intensifiqui les relacions comercials amb la UE ni molt menys que s’hi integri. I més encara veta l’opció que pugui entrar a l’OTAN.
El citat Acord d’Associació fou contestat per Moscou amb un increment d’aranzels duaners a diferents productes que Ucraïna exporta cap a Rússia. I l’administració de Putin deixà ben clar que actuaria així cada cop que fos «necessari». La situació arribà a un intercanvi d’agres declaracions entre les autoritats de Brussel·les i Moscou respecte de la futura relació d’Ucraïna i la UE. I al capdavall, la tensió a la zona provocà la guerra del Donbass i l’annexió russa de Crimea.
Amb la victòria de Biden a les eleccions presidencials nord-americanes, Kíev va veure una nova oportunitat al seu abast per ancorar el país a Occident. I un altre pic s’intensificaren les declaracions de responsables polítics ucraïnesos a favor de la integració a la UE i, també, a l’OTAN. El 6 d’abril de l’any passat, la situació s’encalentí força quan el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, defensà en públic l’ingrès immediat del país a les dues organitzacions, perquè, al seu entendre, «és l’única via» per «posar fi al conflicte» a l’est del país, a la regió del Donbass. Cal recordar que, com a resposta als intents de Kíev el 2014 de bascular de forma irreversible cap a occident, Moscou teledirigí una revolta armada prorussa a l’est del país, de la qual es derivaren enfrontaments oberts entre les forces armades ucraïneses i les milícies rebels, amb uns 25.000 morts. Des de la primavera de 2015 existeix una fràgil pau a la zona, puntualment trencada per incidents amb intercanvi de foc. Les zones de l’est en mans dels rebels funcionen com a dues repúbliques independents, Donetsk i Luhansk, mentre que la península de Crimea, després de declarar-se independent, acabà demanant l’entrada a Rússia a través d’un referèndum. Aquests canvis de fronteres no han estat acceptats per cap organisme internacional.
La tensió ha seguit existint a Ucraïna en tot moment en aquests últims set anys, a pesar de l’alto el foc. I l’abril de 2021 s’intensificà força més quan Zelenski digué, just després de reunir-se amb el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, que «l’OTAN és l’única via per posar fi a la guerra del Donbass». La resposta russa fou immediata. El portaveu de Presidència, Dimitri Peskov, advertí que «dubtem molt que això ajudi d’alguna manera Ucraïna a gestionar el seu problema intern» i, a la vegada, advertí que, «si se li demana a qualsevol ciutadà dels milions que viuen a les repúbliques autoproclamades, es veuria que per a aquestes persones seria una perspectiva totalment inacceptable» que Ucraïna entrés a l’OTAN. Una manera d’advertir sobre una possible guerra.
Per si l’advertiment verbal no era prou clar, Moscou ordenà la intensificació del desplegament de tropes a zones properes a la frontera, que havia començat a principi d’any.
Si rere de les repúbliques «autoproclamades» hi ha Rússia, està clar també que els Estats Units veuen amb bons ulls la voluntat ucraïnesa d’entrar a la UE i l’OTAN. Mentrestant, tal com recollia Le Monde el passat 21 de gener, la UE intenta no quedar «aïllada» de la «negociació» entre Washington i Moscou. Els europeus «fins ara només» han rebut «informació» per part dels Estats Units, però no hi ha hagut participació europea en la crisi. La Unió i, sobretot, França –amb un Emmanuel Macron que intenta ser present en l’escenari ucraïnès, passi el que passi– no volen que Putin imposi una «nova Ialta», en referència a la reunió que es va celebrar el febrer de 1945 en aquesta ciutat de la península de Crimea entre els caps aliats –de la Segona Guerra Mundial– Winston Churchill, Franklin Delano Roosevelt i Ióssif Stalin, durant la qual acordaren les respectives grans àrees d’influència a Europa després del conflicte. És a dir, Macron i bona part dels líders de la UE exigeixen no quedar al marge del que passi entre Estats Units i Rússia a Ucraïna. Durant l’últim any de tensió creixent a la zona, Biden ha dit que «res es decidirà sobre Europa sense Europa», però la desconfiança entre els europeus va en augment.
No cal oblidar tampoc que la situació d’una part d’Europa és especialment delicada respecte de tot el que passi a Ucraïna per mor del gas que rep de Rússia. Els quatre grans gasoductes que el serveixen passen per aquest país, on conflueixen en només dos que entren a Europa, un cap al sud i l’altre cap al centre. Alemanya rep de Rússia el 40% del gas que consumeix, França el 18%, Itàlia el 20%... No pot estranyar, doncs, que els caps de governs d’aquests països estiguin força interessats a no ser mers convidats de pedra en el conflicte ucraïnès. Ni estranya tampoc que el primer ministre britànic, Boris Johnson, s’arrengleri amb la mà dura que aparentment vol imposar Washington: el Regne Unit no consumeix gas rus.
El resultat de l’escac entre Putin i Biden sobre el taulell ucraïnès determinarà el grau d’influència de Rússia a la zona. La va perdre gairebé tota després de la caiguda de l’URSS i la independència d’Ucraïna el 1991, però des de 2014 l’ha recuperada en part, i Putin vol tornar a tenir-la tota, almenys en el sentit de tenir capacitat de fet de vetar les relacions internacionals ucraïneses que més delicades són per a Moscou, per exemple la seva voluntat d’entrar a l’OTAN. Així de clar ho ha dit el viceministre de Relacions Exteriors rus, Serguei Riabkov –citat per la BBC el 8 de desembre passat–: «Per a nosaltres és absolutament obligatori garantir que Ucraïna mai, mai es convertirà en membre de l’OTAN».
Ucraïna i Crimea. L’interès de Rússia per aquest país no és nou. Basta mirar la seva posició geogràfica per entendre l’obsessiva necessitat que sent el gegant rus de controlar-lo. Així ha estat històricament, durant els últims tres segles, d’ençà que Rússia es convertí en imperi.
El naixement d’Ucraïna com a estat es remunta a finals del segle IX, quan les diferents comunitats que s’havien assentat a la zona –entre les quals es comptaven descendents de víkings– s’ajuntaren en una mena de confederació que prengué el nom de Rus de Kíev, el primer estat eslau oriental, amb capitalitat a Kíev. Segons el document més antic de la Rus –la Crònica de Nèstor–, un cabdill anomenat Rúrik fou elegit líder de diferents tribus eslaves i fineses el 860, i, acte seguit, es traslladà cap al sud i situà la seva cort a Kíev. Així va crear l’estat més gran del moment a Europa, el qual prosperà força gràcies a les rutes comercials que controlava –la primera mostra de la seva gran importància geoestratègica– cap a Constantinoble, capital de l’Imperi bizantí, el qual va reconèixer Rus com a estat igual. La intensitat de la relació entre ambdós països feu que Kíev acabés per adoptar el cristianisme com a religió.
L’exitosa confederació de tribus entrà en greu crisi degut a serioses friccions internes, que, juntament amb la inseguretat a les rutes comercials, portaren a la decadència i, finalment, a la desintegració del Rus en el segle XIII. A partir d’aleshores, la zona es convertí en un permanent escenari de guerres entre mongols, hongaresos i polonesos. Aquests últims –la Confederació de Polònia i Lituània, creada el 1569 i que durà fins al 1795– passaren a controlar el territori a partir de finals del XVI. A mitjan del XVII, una aliança formada per cosacs i tàrtars, fonamentalment, expulsà la Confederació i creà un nou estat sobirà a Ucraïna.
Tanmateix, existia a la regió una potència emergent: Rússia. L’Imperi rus fou creat a partir del Gran Ducat de Moscou, independent des de la desaparició en el segle XIII de Rus de Kíev. El Gran Ducat anà unificant diferents comunitats frontereres durant els segles següents fins que el 1721 s’autotitulà com a Imperi rus. Un poc més tard, el 1783, de la mà de Caterina la Gran, emperadriu de totes les Rússies entre 1762 fins a la seva mort el 1796, s’annexionà la part oriental d’Ucraïna, amb la península de Crimea. Des d’aleshores ençà, el poder central rus considera Crimea part de la nació i Ucraïna un territori sobre el qual hi té drets.
L’estatus rus de la regió no canvià fins després de la Revolució Russa i la fi de la Primera Guerra Mundial. Amb la caiguda dels imperis austrohongarès i tsarista, els grups polítics nacionalistes locals proclamaren una república independent, que tingué una vida curta, entre 1920 i 1922, en ser aniquilada aquest últim any per l’Exèrcit Roig soviètic. Els comunistes ucraïnesos crearen, sota control de Moscou, la República Socialista Soviètica del país, que fou una de les fundadores de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), el 30 de desembre de 1922.
Durant l’existència de l’URSS (1922-1991), el poder central soviètic, tot i que permeté un cert grau d’autonomia teòrica a les autoritats comunistes locals després de la Segona Guerra Mundial, tingué l’efectiu control del poder polític ucraïnès. El 1954, Moscou decidí incorporar la península de Crimea a la república soviètica d’Ucraïna. Una definició de fronteres internes dins de l’URSS que foren més tard reconegudes internacionalment com les pròpies del país, quan el 1991 es feu independent.
En els últims trenta anys, Ucraïna ha gaudit de llibertat reconeguda per tot el món, però Moscou sempre l’ha mirada amb el desig de tornar a controlar-la, si no igual que en els temps imperials i els soviètics, sí almenys en el sentit ja dit abans: d’impedir el seu arrenglerament absolut amb Occident, cosa que seria el cas si entrés a la UE i a l’OTAN.
Si Moscou considera Ucraïna des del segle XVIII essencial per als seus interessos, Crimea senzillament és part de la seva identitat nacional. Sempre ha estat així, però ara, des de l’annexió de 2014, legalment ha estat definida com a territori rus. La definició legal es basa en el referèndum del 16 de març d’aquell any a Crimea, per integrar-se a Rússia, quan el 96,7% dels votants elegí aquesta opció.
Dels 2,2 milions d’habitants de Crimea, 1,5 milions són russos, 350.000 ucraïnesos i 280.000 tàrtars, a més de petits grups d’altres nacionalitats. Des de l’annexió, el procés de russificació és imparable. Tot i que inicialment –just després de separar-se per la força d’Ucraïna– les autoritats prorusses asseguraren que es respectaria la condició oficial de les llengües minoritàries, no ha estat així. S’ha fet únicament legal un sol passaport, el rus, mentre que els veïns ucraïnesos que no han volgut renunciar al seu, són legalment considerats estrangers. La glorificació de Caterina i del seu amant Grigori Potemkin, el conqueridor del territori, és contínua per part de les autoritats. Des de l’aeroport de Crimea ja només es pot volar a diferents aeròdroms de Rússia, des dels quals arriba cada cop més turisme per visitar la «seva» nova propietat territorial...
La russificació de Crimea avança a marxes forçades. I qualsevol intent d’aturar aquesta realitat seria entès per Moscou com una agressió al seu propi territori. No debades, la considera, com s’ha dit, part indissoluble de la nació. I si algú li ho discuteix, ho tracta com a casus belli. En efecte, la Península ha esdevingut el centre de nombrosos conflictes territorials amb els seus veïns, en especial amb el que fou l’Imperi otomà. Però també amb les potències occidentals com el Regne Unit, amb la qual –entre d’altres països– disputà la guerra anomenada justament de Crimea entre 1853 i 1856.
Ja a principis del XIX, durant les Guerres Napoleòniques (1803-1815), Napoleó Bonaparte somià amb el control de l’enorme territori ucraïnès i de la península de Crimea, com a resultat de la invasió de l’Imperi rus. I dos quarts del mateix passà durant la Segona Guerra Mundial, quan Adolf Hitler feu de l’ocupació d’Ucraïna –dotada amb petroli, gas natural, carbó, ferro, grans extensions de blat...– i de Crimea –per dominar la mar Negra– un objectiu prioritari del seu intent d’invasió de l’URSS. Les dues invasions, com és conegut, fracassaren.
Les coses no han canviat amb el transcórrer del temps. La determinació de Moscou segueix essent absoluta a l’hora de defensar els seus interessos geoestratègics a Ucraïna i la condició russa de Crimea.