Les llàgrimes s’havien convertit en el símptoma de la impotència. L’allau d’infectats per la COVID-19 va deixar els hospitals d’arreu del món saturats, a tocar d’un col·lapse que els sanitaris, de manera autènticament heroica, van intentar esquivar amb la improvisació de llits i d’un material de protecció mancat per l’escassetat. La humanitat havia estat sotmesa durant mesos i mesos per un virus desconegut, el qual segava dia rere dia una quantitat insuportable de morts. Només el ritme inexorable de vacunació als països rics ha contingut el coronavirus, capficat a perpetuar-se com a risc vital de caràcter global a través de les seues variants.
La desesperació sanitària provocada per aquesta malaltia, la qual ha deixat un balanç esfereïdor de 3,89 milions de morts al món al tancament d’aquesta edició del setmanari, va aparcar l’amenaça de fons que afronta el planeta amb l’emergència climàtica. Mentre l’atenció urgent estava col·locada a salvar els milions de contagiats de la COVID-19 arreu de la Terra, l’any 2020 se situava com el tercer més càlid de la història registrada. El desgel del permafrost, el subsol gelat de les zones més boreals present als territoris escandinaus, Rússia o Alaska, es convertia en l’estampa anual d’un desastre mediambiental d’avanç absolutament alarmant.
La Unió Europa, la qual ha desenterrat els manuals keynesians per afrontar el sotrac econòmic pandèmic en contraposició a l’austeritat pressupostària aplicada durant la Gran Recessió, preveu aprofitar l’insuficient estímul (vegeu número 1886) acordat entre els 27 països del club comunitari per tenyir l’economia europea de verd. L’esgotament dels recursos fòssils i la necessitat imperiosa de transformar el model energètic per atenuar el col·lapse ecològic han convertit l’hidrogen en la nineta dels ulls verds dels fons europeus. L’Estat espanyol, no debades, ha reservat 1.500 milions d’euros per als pròxims dos anys dels diners que rebrà de les institucions comunitàries per finançar projectes vinculats a la fabricació d’aquest vector energètic, és a dir, una substància amb capacitat d’emmagatzemar energia per alliberar-la posteriorment de forma controlada. A Catalunya, per exemple, s’ha impulsat a Tarragona l’anomenat Vall de l’Hidrogen, que compta amb el suport de la Generalitat de Catalunya i d’empreses com ara Enagás o Repsol; i al País Valencià s’ha dissenyat l’Estratègia Valenciana de l’Hidrogen Verd, la qual aixopluga 18 companyies que aspiren a captar 478 milions d’euros dels fons europeus per desenvolupar plantes de producció.
La febre per l’hidrogen, al caliu de la injecció pública europea, és total. Iberdrola, Endesa i Naturgy, les tres grans energètiques que concentren el mercat espanyol de l’energia, projecten una mobilització de 53.000 milions d’euros en 360 projectes vinculats a l’hidrogen. Un desplegament de recursos que coincideix amb els objectius europeus d’augmentar els actuals 60 megawatts (MW) de potència instal·lada d’electrolització de l’hidrogen —el procés amb el qual se separa de l’aigua l’oxigen i l’hidrogen— a 40.000 MW en 2030. Tot gràcies a una inversió estimada, segons Ecologistes en Acció, d’entre els 320 i 458 bilions d’euros, els quals s’aportaran, en part, pel Green New Deal, un pla de reconversió ecològica aprovat per la Comissió Europea abans de la irrupció de la crisi sanitària del SARS-CoV-2.
“La Comissió Europea ha reconegut l’oportunitat que representa l’hidrogen renovable i va establir el seu desenvolupament com una prioritat estratègica l’estiu passat. Aquesta aposta persegueix que països i empreses europees lideren la carrera mundial per a desenvolupar una tecnologia que podria créixer de manera similar a com ho van fer l’energia solar i eòlica en dècades passades. Els fons europeus per a la recuperació econòmica ofereixen una eina única per a donar suport al desenvolupament de l’hidrogen i evitar quedar-se ressagats respecte a esforços similars ja en marxa a països com ara el Japó, la Xina, els Estats Units, o Austràlia”, explica Alejandro Núñez-Jiménez, investigador del rol de l’hidrogen en la descarbonització de l’economia a la universitat nord-americana de Harvard, que assenyala les raons per les quals s’atorga aquesta importància a l’hidrogen: “L’hidrogen pot emprar-se en multitud d’aplicacions, tant mòbils com estacionàries. Pot ser clau per a la transició energètica perquè fa possible reduir emissions en sectors com l’aviació, el transport marítim i terrestre de llarga distància, la producció d’acer, fertilitzants i altres productes químics, o de calor per a edificis i processos industrials. Per a completar la transició energètica és imprescindible rebaixar les emissions d’aquests sectors que junts sumen entorn d’un quart de les emissions globals de CO₂ i que avui manquen d’alternatives viables als combustibles fòssils”.
La rellevància atorgada des de les institucions i les empreses a l’hidrogen ve donada, segons indica Carlos Bernuy López, especialista en hidrogen amb càrrec d’enginyer sènior a la indústria sueca, “per la seua capacitat d’emmagatzemar energia”. “Arran dels problemes que tenim per emmagatzemar l’energia generada de fonts renovables, l’hidrogen s’erigeix en l’instrument que ens ho permet a més llarg termini en comparació a les bateries”, precisa. “És un comodí importantíssim per a la transició ecològica. Atès que no comptem amb solucions tecnològiques i electrificades per a tots els usos de la societat actual, és l’alternativa per a moure vehicles de transport com ara un vaixell, un tràiler o un avió», completa Pedro Fresco, autor de l’obra El nuevo orden verde. Cómo la transición energética cambiará el mundo (Barlin Libros, 2020) i actualment director general de Transició Ecològica a la Generalitat Valenciana, que recorda “com l’únic residu restant que genera la producció de l’hidrogen verd és vapor d’aigua, per la qual cosa és un instrument vàlid per a la descarbonització de l’economia”.
“L’hidrogen és l’alternativa desesperada per part de les institucions i de les grans companyies per moure maquinària i vehicles pesants, així com mantenir un sistema de producció que necessita urgentment una estratègia de decreixement”, replica Antonio Turiel, doctor en Física Teòrica, investigador de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) de Barcelona i autor del llibre Petrocalipsis, Crisis energética global y cómo (no) la vamos a solucionar (Alfabeto, 2020). “El coll de botella central del sistema econòmic en la reconversió ecològica és el sector del transport, el qual actualment es mou amb derivats del petroli. De fet, no hi ha possibilitat de moure vehicles de llarga distància amb grans volums i masses si no és amb derivats del petroli. S’ha treballat com a substitut amb els vehicles elèctrics, però només ofereixen graus d’autonomia xicotets i amb una càrrega de pes no massa gran. També s’ha treballat en agrocarburs, que tenen un gran impacte ambiental, com ara la gran quantitat de terreny que necessiten per obtenir la font d’energia. La tercera opció és l’hidrogen, que permetria moure maquinària pesant, tractors, camions, cotxes o avions”, radiografia Luis González Reyes, doctor en Ciències Químiques i membre d’Ecologistes en Acció.
La capacitat de l’hidrogen verd per substituir els combustibles fòssils en aquesta tasca, però, comptaria amb l’ombra d’una eficiència extremadament baixa. “Només en la generació de l’hidrogen, a partir d’energia eòlica, comptaries amb unes pèrdues energètiques del 30%”, adverteix Fresco. Per produir 33 kW d’energia d’hidrogen, necessites, de fet, 55 kW d’energia renovable. “Les pèrdues energètiques poden reduir-se considerablement seleccionant les tecnologies més adequades a cada aplicació, a través d’innovació tecnològica, i acumulant aprenentatges amb l’experiència que guanyen fabricants i usuaris a mesura que s’estén l’ús de la tecnologia. Un quilogram d’hidrogen conté uns 33 kW d’energia. Per a produir-ho a partir d’electricitat renovable, s’utilitza un electrolitzador al qual s’introdueix aigua. Hi ha diversos tipus d’electrolitzadors. Els més comuns avui tenen al voltant del 60% d’eficiència, la qual cosa vol dir que es necessiten uns 55 kW d’electricitat. Per a 2050, s’espera que l’eficiència d’aquesta mena d’electrolitzadors siga del 75%, per la qual cosa només caldran uns 44 kW. Però ja existeixen uns altres electrolitzadors que obtenen fins a un 90%, ja que necessiten només uns 37 kW, però són menys usats perquè són més cars”, contraposa Núñez-Jiménez.
“Quan es produeix la reacció química per produir l’hidrogen, hi ha molta energia lliure per a poder emprar. El problema, però, rau en el cicle de vida d’aquest vector energètic. Com es tracta d’una molècula que, per dir-ho en termes col·loquials, s’escapa de forma molt fàcil, precises d’uns contenidors força grans, i això comporta despesa d’energia. Aquest gas, a més, tendeix a expandir-se molt en poc espai, la qual cosa ens obliga a tenir-lo de manera líquida i sotmès a altes pressions, amb el seu cost d’energia corresponent. Per les seues característiques, al seu torn, és extremadament reactiu, per la qual cosa ens obliga a reforçar les mesures de seguretat amb una nova utilització d’energia. Tot plegat fa que tinga unes elevades pèrdues. Amb aquestes prestacions, crec que mai hi haurà, tal com es pretén actualment, una economia de l’hidrogen”, exposa González Reyes. “En el cicle de vida de l’hidrogen, pot haver-hi unes pèrdues energètiques del 90%. Això ens obligaria a emprar una quantitat insostenible d’energia renovable per a una eficiència tan baixa. El moll de l’os és que ningú no vol acceptar la insostenibilitat de l’actual model de creixement”, reforça Turiel, que observa l’hidrogen, en les seues diverses variants, “com una estratègia per allargar el negoci de les actuals grans empreses energètiques, especialment de les proveïdores de gas fòssil”.
Tot l’hidrogen produït no compta amb l’etiqueta de sostenible. Com si es tractara de l’arc de Sant Martí, aquest gas compta amb una àmplia gamma de colors en funció dels recursos energètics emprats per a la seua producció. A l’hidrogen verd aconseguit a través d’electròlisis, se suma el gris i el blau, ambdós extrets amb combustibles fòssils. La diferència entre el gris i el blau radica en el fet que aquest últim empra una tecnologia que evita la propagació del CO₂, el qual s’ha generat per la fabricació de l’hidrogen amb fonts energètiques contaminants, a l’atmosfera. “L’hidrogen blau compta amb moltes problemàtiques, no debades, la majoria de l’hidrogen produït és gris. Es consumeix, en primer lloc, molta energia amb la injecció del CO₂ al subsol per evitar propagar-lo a l’atmosfera, així com la capacitat per inocular-lo té límits per evitar possibles reaccions explosives. A més, amb qualsevol filtració d’aigua o terratrèmol s’acabaria alliberant”, assenyala Turiel, el qual agrega: “Les companyies de gas volen estirar el xiclet del seu negoci emprant el seu sistema de conducció per distribuir l’hidrogen. Ara bé, el transport de l’hidrogen pur és impossible perquè corroeix les canonades. Aleshores, ho fan barrejat amb gas natural, el qual és predominant en aquesta mescla. Una combinació que, en termes energètics, és una mala idea perquè estàs situant-lo a una pressió lleugerament més elevada de l’ambiental, la qual cosa comporta una menor densitat energètica de l’hidrogen. O dit d’una altra manera: perds energia”.
“A curt i mitjà termini, l’hidrogen blau, produït amb combustibles fòssils capturant les emissions generades en el procés, pot contribuir a la transició energètica perquè redueix les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle en comparació amb l’hidrogen gris”, considera, tanmateix, Núñez-Jiménez, que apunta envers els conflictes geopolítics que arrossega la propulsió de l’hidrogen: “Diversos estats membres podrien tindre dificultats per a produir suficient hidrogen renovable dins de les seues fronteres per a cobrir la seua demanda en 2050, segons la investigació que vam realitzar a Harvard. Per la seua localització, recursos renovables i capacitat per a desenvolupar grans infraestructures, Espanya podria convertir-se en un exportador regional d’hidrogen renovable a la resta de la Unió Europea (UE). La nostra anàlisi indica que la UE podria aconseguir la ‘independència energètica’ en el seu consum d’hidrogen apostant per la producció d’hidrogen renovable en estats membres. Això disminuiria la seua dependència d’importacions energètiques reduint emissions de gasos d’efecte d’hivernacle i localitzant inversions dins de la UE. Els països membres, per aconseguir-ho, haurien de prioritzar l’autonomia estratègica de la UE enfront d’altres factors clau com el cost o la diversificació del subministrament d’hidrogen que podrien fer més atractiu importar hidrogen verd de països veïns, per exemple, del Nord d’Àfrica”.
Alemanya, que no compta amb suficients energies renovables per a abastar el seu consum d’hidrogen, està teixint una xarxa per assegurar-se el subministrament d’aquest vector energètic del Congo, Marroc, Ucraïna, Portugal o Espanya. “Tenim el risc de convertir-nos en una colònia energètica d’Alemanya”, adverteix Turiel. “Espanya ho té de cara per convertir-se en una potència de fabricació d’hidrogen, però l’exportació haurà de fer-se quan haguem abastit la nostra demanda”, remarca Bernuy López, que “és conscient de la possibilitat de generació d’una bombolla especulativa amb l’hidrogen”. “S’ha de pensar més enllà dels diners immediats”, demana. L’hidrogen verd, una alternativa en efervescència a debat.