L’11 de març de 2011, un tsunami va assolar la costa est de Japó. Més de 18.000 persones van ser engolides per la llengua de mar. Al seu pas, va endur-se vehicles, embarcacions, habitatges i tot el que va trobar al seu pas. També el mur de protecció de la central nuclear de Fukushima, on des de la dècada dels 70 funcionaven cinc reactors. L’entrada d’aigua va provocar el col·lapse de la planta i va donar peu al que es considera el pitjor accident nuclear des del fatídic Txernòbil de 1986.
L’incident va certificar que els avenços tecnològics no poden garantir, al cent per cent, la seguretat de l’energia nuclear i va donar ales a les moltes veus que, de feia dècades, advocaven pel seu desmantellament. Fukushima fou l’esperó perquè les tesis antinuclears arrelaren entre la classe política. El govern d’Angela Merkel va fer l’aposta més forta: el 2011, després de la catàstrofe nipona, va anunciar que Alemanya abandonaria l’ús de l’energia atòmica l’any 2022. Molts altres països anunciaren plans per accelerar-ne el desmantellament o bé reduir-ne la dependència. Tot indicava que les nuclears tenien les hores comptades. O potser no.
Perquè en els últims mesos s’ha obert el debat a propòsit si no caldria mantenir durant algun temps més l’energia atòmica en el mix energètic. Assistim a una mena de ‘rehabilitació reputacional’ per a un tipus d’energia que arrossega mala fama des dels seus inicis. França encapçala la croada. Al capdavall, el país a l’altre costat del Pirineu mai no ha renegat d’aquesta energia. L’accident de Fukushima, és cert, va menar cap a un discurs públic que apuntava cap a un abandó gradual. Fou, però, un miratge. El passat 9 de novembre, en un discurs televisat, Emmanuel Macron va anunciar la reactivació de l’aposta nuclear. “Per primera volta en dècades —va dir el president francès— rellançarem la construcció de reactors nuclears en el nostre país i seguirem desenvolupant les energies renovables”. La companya pública Électricité de France ja preveu la construcció de sis nous reactors que entrarien en funcionament entre 2035 i 2040. La inversió ascendiria als 46.000 milions d’euros.
‘Grandeur’ atòmica
No s’ha de perdre de vista que en l’actualitat França és el segon país del món amb més reactors —un total de 56— i el segon productor d’energia nuclear. El seu nivell de dependència és molt alt: el 70% de l’energia elèctrica consumida té el seu origen en la tecnologia de la fissió nuclear. Només els Estats Units, amb 98 reactors, en disposa més. Seguint l’estela de França, el Regne Unit va anunciar fa unes setmanes que subvencionarà amb 245 milions d’euros els minireactors nuclears que està desenvolupant la companyia Rolls-Royce, capaços de generar 470 megawatts, l’equivalent al consum d’un milió de llars.
L’anunci de Macron significa una clatellada als que havien posat data de caducitat a l’energia atòmica. I situa França com l’adalil del moviment pronuclear, el qual ha agafat embranzida al voltant de la cimera de Glasgow. El seu argument és senzill: si aspirem a reduir les emissions de CO2 a l’atmosfera i continuar atenent la demanda ordinària d’energia, cal comptar amb la nuclear, ja que les centrals generen emissions residuals.
El contrapunt, en aquest sentit, és Alemanya. Quan va succeir l’accident de Fukushima, tenia en funcionament 17 centrals atòmiques distribuïdes pel país. En l’actualitat, en són sis i, si els plans de Merkel es compleixen, a finals de l’any pròxim no en quedarà cap. Per substituir l’aportació nuclear, Alemanya ha fet un viratge cap a les anomenades energies renovables. Però, mentre aquestes es despleguen i es consoliden, s’ha vist abocada, d’una banda, a cremar tones i tones de carbó, una font de la qual en l’actualitat procedeix el 25% de tota l’electricitat que es consumeix el país. Fet i fet, ha convertit Alemanya en el país de la UE que més CO2 emet a l’atmosfera.
L’altra font de transició és el gas natural, procedent majoritàriament de Rússia. Tot plegat genera no poques incògnites geopolítiques, ja que manté el país lligat de peus i mans a les estratègies de Vladímir Putin, una circumstància que neguiteja els mandataris europeus, però també, i sobretot, els nord-americans. En el pròxim any està prevista l’entrada en funcionament del gasoducte Nord Stream 2, que ha estat impulsat per Gazprom i finançat per ella mateixa i diversos inversors europeus. El gasoducte ha de transportar cap a Alemanya el gas rus a través d’unes canonades de 1.200 quilòmetres, sense passar per Polònia ni Ucraïna.
La dependència russa
En l’actualitat, una tercera part del gas natural que consumeix la UE prové de Rússia. En són especialment dependents els països de l’Europa oriental i Centreeuropa. Algunes veus acusen el Kremlin de no estar subministrant suficient gas, tot afavorint l’escalada de preus amb l’objectiu últim de desestabilitzar el continent. L’octubre passat, de fet, Gazprom, va bombejar a la UE la mateixa quantitat de gas que l’any 2014, molt per sota de la demanda actual. Les reserves de gas europees es troben al voltant del 76%, el nivell més baix en més d’una dècada a aquestes altures de l’any, quan sol situar-se al voltant del 94%. Precisament la consecució de la sobirania energètica és una de les raons esgrimides per França per donar ales a la seua aposta atòmica. El pes del gas en el seu mix energètic és de només el 5,6%, molt per sota dels països veïns.
Així les coses, França ha esdevingut l’abanderada de l’opció nuclear, tot concitant el rebuig d’altres països. La topada es va fer visible a la Cimera pel Clima de Glasgow, on el país gal va batallar per legitimar l’ús d’aquesta tecnologia. I ara s’ha traslladat a Brussel·les. És molt el que està en joc.
Perquè abans de fi d’any, la Comissió Europea ha de presentar una proposta de reglament que ha de servir de guia per dirigir les inversions en els pròxims anys. És el que en diuen taxonomia verda europea, la qual ha de determinar cap on dirigir les inversions en les pròximes dècades, sempre amb la vista posada en la consecució dels objectius de reducció d’emissions de CO2. Alemanya, amb el suport d’Àustria, Dinamarca, Luxemburg i Portugal, advoca perquè el gas siga reconegut per Brussel·les com una energia de transició i, per tant, susceptible de rebre els fons públics. França, per la seua banda, pressiona perquè l’energia nuclear obtinga el mateix reconeixement. Nou països li fan costat. Són Romania, República Txeca, Polònia, Hongria, Finlàndia, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia i Bulgària.
L’estrany aliat
Per aquests països, la nuclear no és només una font de transició, sinó un recurs estable en el llarg termini. Sostenen que no emet CO2 i, per tant, pot contribuir a la lluita contra l’escalfament global, a més d’assegurar la sobirania energètica. Per als partidaris d’aquesta tecnologia, es tracta del millor aliat davant l’emergència climàtica.
Tanmateix, aquesta posició obvia alguns detalls importants. Perquè si bé pot semblar cert que a primera vista no emet CO2, aquesta afirmació trontolla quan es té en compte el cicle complet per a la seua obtenció. Així, recorden els col·lectius ecologistes per fer front a l’embat pronuclear, la mineria per a l’obtenció de l’urani; la fabricació de concentrats; l’enriquiment; i la construcció, manteniment i desmantellament de les centrals nuclears, generen més CO2 que tot el procés d’obtenció de les energies renovables. A més, afegeixen, comporten el consum de grans quantitats d’aigua. I encara resta el problema de què fer amb els residus nuclears, una qüestió no resolta que genera incògnites en el llarg termini.
Tanmateix, aquestes setmanes el lobby nuclear ha redoblat la pressió sobre les institucions europees. És molt el que està en joc. Incloure’ls en la taxonomia verda Europea seria el gran aval per a la indústria, el seu passaport cap a un futur que, fa unes dècades, els col·lectiu ecologistes, van imaginar lliure de l’amenaça nuclear.
AMB DATA DE CADUCITAT
En la batalla entre França i Alemanya per veure qui situa la seua energia predilecta en la taxonomia verda europea, el Ministeri de Transició Energètica s’ha mostrat neutral. La croada de França a favor de la nuclear no ha impactat, de moment, a Espanya, on el govern de Pedro Sánchez manté els seus plans per procedir a l’apagada nuclear entre els anys 2030 i 2035, després de successives pròrrogues que han allargat l’activitat de les centrals més enllà de la seua vida útil. La primera a tancar serà Almaraz I, l’any 2027, i un any després la seua bessona, Almaraz II. Ascó I i II es clausuraran el 2030, després d’haver estat 44 anys en funcionament. També en aquest any es posarà fi a l’activitat de l’única central nuclear en territori valencià: Cofrents. Els treballs de desmantellament començaren el 2017 i podrien prolongar-se durant un termini de setze anys. L’any 2019 aquesta tecnologia va aportar el 22,6% de l’electricitat generada a l’Estat.