Lytton, una xicoteta població del Canadà a poc més de 250 kilòmetres de Vancouver, s'ha convertit en el símptoma inquietant de l'impacte de l'emergència climàtica. A tocar de la costa pacífica i amb una latitud similar a la registrada per Berlín, aquest municipi de només 250 habitants va acumular a principi d'aquest mes una temperatura de 49,6 graus. Les tanques publicitàries i el cablejat de la llum es va fondre per una onada de calor amb tràgiques conseqüències humanes a tota la zona nord-oest de Nord-amèrica, amb prop de 500 morts. Unes temperatures elevades que van marcar un mes de juny rècord en aquests territoris. Al Canadà, no debades, mai s'havia sobrepassat la xifra preocupant dels 45 graus.
L'alarma generada en aquesta part del planeta es reproduïa simultàniament als països escandinaus. A la petita població noruega de Saltdal, localitzada a prop del Cercle Polar Àrtic, van mesurar-se uns 34 graus pràcticament inèdits; i a Kevo, una zona sud de Finlàndia, el mercuri indicava 33,5 graus, la temperatura més elevada d'ençà de 1914. Estocolm, la capital de Suècia, també era víctima d'aquesta terrible esquizofrènia climàtica amb el juny més calorós de la seua història. Res a envejar tenia, malauradament, Sibèria. Veerkhoyans, una ciutat caracteritzada per temperatures extremes en totes les estacions amb capacitat per abastar els -50 graus centígrads a l'hivern, experimentava temperatures -asfixiants per aquelles latituds - de 38 graus. Es tracta de la xifra climàtica més elevada que s'ha donat al Cercle Polar Àrtic.
Uns episodis de calor extrema que viatjaran aquests dies cap a territoris amb més predisposició als mateixos com ara l'Estat espanyol i, més concretament, cap a la ribera mediterrània, la qual està marcada en roig com a un dels punts amb més possibilitats de patir profundes transformacions climàtiques a causa de l'escalfament global. «El Mediterrani serà una de les àrees més afectades pel canvi climàtic. Les conseqüències seran més intenses en la seua Ribera Sud, però provocarà igualment impactes molt profunds en els països riberencs del sud d'Europa, entre ells Espanya», adverteixen el catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de València, Joan Romero i el catedràtic d'Anàlisi Geogràfic Regional de la Universitat d'Alacant, Jorge Olcina, a l'obra coral Cambio climático en el mediterráneo. Procesos, riesgos y políticas (Tirant Humanitats, 2021), en la qual exerceixen com a coordinadors d'una radiografia sobre l'impacte en el sol, els recursos hídrics i en activitats, com ara l'agricultura i el turisme, d'aquest desafiament ineludible que afronta la humanitat mentre intentar sortir de l'actual crisi sanitària.
L'emergència climàtica actuarà, de fet, com a l'eix d'unes societats presents i futures marcades pel risc, com s'ha evidenciat amb la pandèmia de la COVID-19. «La societat global és una societat del risc com encertadament va assenyalar Ulrich Beck a finals del segle passat. Un risc de causa múltiple: natural, tecnològic, biològic, extraterrestre i, com hem vist recentment, sanitari. Però tots aquests riscs estan relacionats per una causa comú principal: l'activitat de l'ésser humà per acció, manca de cura, negligència, desconeixement, irresponsabilitat o egoisme generacional», assenyalen al darrer capítol de l'obra, en el qual recorden dels efectes humans del canvi climàtic: «El Banc Mundial estima que de mantenir-se la tendència actual de l'escalfament climàtic aquest procés podria empentar a la pobresa a 100 milions de persones per a 2030. [...] Només en 2018 les migracions per causa climàtica (extrems atmosfèrics) han suposat el desplaçament als seus països d'origen de 17,2 milions de persones. Aquesta xifra s'eleva a 265 milions d'habitants des de 2008. L'Oficina de Nacions Unides per als Refugiats ha assenyalat que el nombre de desplaçats per causa climàtica pot abastar cap al 2050 els mil milions d'habitants a tot el planeta, destacant les bandes de clima tropical i subtropical d'Àsia, Àfrica i Amèrica, com a les regions més problemàtiques».
Al front mediterrani, segons recullen al llibre ambdós experts, es produirà uns impactes que afectaren directament a la vida de les persones, ja que l'augment de les temperatures màximes i mínimes suposarà una disminució dels recursos hídrics o l'increment dels dies càlids repercutirà en la flora i la fauna de cada zona afectada. La reducció dels cabals mitjans dels rius comportarà un risc més gran d'incendis forestals i desertificació, així com les pluges torrencials, les crescudes fluvials i les inundacions provocaran cada vegada danys més freqüents a les zones costaneres i en infraestructures. La caiguda de les precipitacions introduirà canvis en la distribució d'espècies i d'altres invasores, l'ascens del nivell del mar modificarà el repartiment d'espècies aquàtiques i terrestres, la disminució de la recàrrega dels aqüífers reduirà la productivitat agrícola, les sequeres condicionaran el turisme i els canvis socials de tot plegat tindran greus impactes en la salut humana.
«L'explotació intensa dels recursos, la depredació del territori entès com a espai per a tot el possible i el desenvolupament econòmic fonamentat en els combustibles fòssils com a font d'energia principal són les bases de l'actual model liberal de creixement econòmic en les quals s'han de plantejar canvis per les conseqüències que l'actual canvi climàtic, per efecte hivernacle de causa antròpica, causarà en territoris i societats del nostre planeta. A l'informe de la Comissió Global d'Economia i el Clima, de l'any 2018, s'assenyalava que per a 2030, els sectors vinculats a l'economia baixa en carboni haurien creat 65 milions de llocs de treball nous i haurien generat una riquesa estimada en 26.000 milions de dòlars. En les escales regionals i locals, suposaran canvis notables en els sistemes productius, de generació i abastiment d'energia, de gestió de recursos, de model de ciutat, de comportament social, dels nostres valors i, tal vegada, en la geografia electoral de molts països», anticipen, així com remarquen que és «especialment interessant el disseny d'actuacions en l'escala local perquè és la més pròxima a la ciutadania i en la qual la implicació de les esferes públiques i privades pot ser més efectiva».
Ambdós experts, de fet, referencien el model d'Amsterdam, una ciutat holandesa que ha confeccionat l'anomenat model dònut: «En el forat interior del dònut, es troben les necessitats bàsiques per al benestar: menjar, aigua potable, habitatge, energia, sanitat, igualtat de gènere, sou de subsistència i llibertat política. La zona que es troba fóra del dònut representa el sostre ecològic i els punts d'inflexió que els científics han identificat com a una amenaça per al planeta, des de la capa d'ozó a l'acidificació dels oceans». «A curt termini, l'objectiu d'Amsterdam és reduir un 50% els usos de nous materials en els processos de superació de la recessió generada per la crisi sanitària», concreten. De fet, alerten sobre la manca de concreció en el camp de les polítiques de transformació ecològica plasmades pels diferents governs: «Segueix havent-hi massa distància entre l'elaboració d'informes, diagnòstics o estratègies i la seua concreció en polítiques públiques o en formes d'incentivar des de l'esfera pública als sectors privats».
Una manca de concreció en el desplegament de polítiques que hauria de tenir, almenys en la franja mediterrània, una atenció cabdal en àmbits com ara l'agricultura o el turisme, per l'impacte que tindrà l'emergència climàtica en aquestes activitats econòmiques. «S'han de començar a elaborar programes d'adaptació a curt i a mitjà termini», insisteixen, per exposar: «En àrees amb reducció prevista de precipitacions, l'agricultura de secà haurà de comptar amb el suport de dotacions d'aigua per mantenir les produccions. L'eficiència en l'ús de l'aigua ha de ser una prioritat en l'agricultura de regadiu». «La modalitat del turisme de sol i platja hauria d'adaptar les seues temporades als canvis de temperatures. A més, l'escalfament de l'aigua que es registra en alguns mars, com ara el mediterrani, permetrà allargar la temporada de banys, si no la interrompen els freqüents episodis climàtics extrems. Això suposarà canvis en el calendari laboral a favor d'una major flexibilitat. El turisme basat en la neu també haurà d'adaptar la temporada a la reducció, ja registrada, en el calendari i volum de neu, així com la seua reconversió a estacions de muntanya en sentit ampli, amb oferta d'activitats complementàries en la pràctica d'esquí», completen.
L'altre alarma que encenen ambdós experts en la implementació de polítiques per mitigar l'impacte de l'emergència climàtica i adaptar-nos a les transformacions de tota mena que implica és la manca d'una bona governança a l'Estat espanyol, la qual és fonamental amb l'existència de diferents escales administratives. «Els desajustos i els problemes de coordinació evidenciats durant la gestió de la pandèmia no fan més que anticipar les dificultats creixents que s'agreujaran per afrontar els efectes derivats del canvi climàtic», anoten. Aquesta falta de coordinació i, fins i tot, de respecte competencial entre administracions s'ha mostrat, tal com exemplifiquen, en el «complex, ineficient i inexplicable sistema de planificació d'infraestructures, que no ha prioritzat com calia les polítiques públiques de mobilitat sostenible». «Prevalen visions i enfocaments verticals quan el nostre model d'Estat prefigura un model horitzontal i cooperatiu. Molts responsables i alts funcionaris de ministeris inversors segueixen confonent l'Estat amb l'Administració General de l'Estat», agreguen.
Lliçons ecològiques de la COVID-19
A pesar de la incorporació de «sostenibilitat» i «verd» als discursos empresarials i polítics durant els darrers temps, segons els dos editors del llibre de perfil acadèmic, «no hi ha signes evidents per tenir esperances que estiguem avançant prou». «Els progressos segueixen sent discrets, heterogenis i amb grans diferències regionals. La forma d'entendre i (des)governar una globalització sense regles, sense acords i sense mecanismes de governança global; el manteniment de models de creixement extractius i ecodepredadors; i la tirania del cicle polític en detriment del cicle ecològic constitueixen obstacles que poden fer naufragar una agenda que hauria de ser prioritària a escala planetària», lamenten. «No hi ha temps a perdre, especialment en regions vulnerables com el mediterrani», ressalten.
«De les nombroses lliçons que podem extraure de la pandèmia global en relació amb el canvi climàtic, volem destacar [...] que s'ha de ser humil en termes acadèmics a l'hora d'analitzar canvis, de generalitzar sobre els efectes que el canvi climàtic produeix en els ciutadans i de fer projeccions futures. Les percepcions, prioritats, inseguretats o actituds depenen del lloc del món en el qual es visca i de la classe social a la qual es pertany», afirmen amb autocrítica, abans de ressaltar dos ensenyaments: la necessitat de seguir informant sobre l'emergència climàtica i «l'errada que suposaria deixar de banda la lluita contra la crisi climàtica en favor del model productivista anterior a la COVID-19». «Encara que s'hagen produït avanços en el terreny dels valors i les aspiracions genèriques a favor del medi ambient, les dificultats i resistències per incorporar-les a l'àmbit de les polítiques concretes són moltes», subratllen. I, precisament, conclouen: «És urgent acordar per aquesta dècada noves estratègies d'adaptació, mitigació, anticipació i regulació fins on siga possible. En el cas de la regió mediterrània, aquesta urgència és encara més gran».