Les eleccions madrilenyes del passat 4 de març van adquirir dimensió de comicis estatals. La concentració mediàtica a la Comunitat de Madrid va convertir pràcticament en realitat l'afirmació de la presidenta madrilenya, la trumpista Isabel Díaz Ayuso, sobre que «Madrid és Espanya, i Espanya és Madrid». O, si més no, en cas de consultar en aquelles dates els mitjans de comunicació d'abast estatal. La política espanyola va estar marcada durant setmanes i setmanes pel transcurs de la campanya electoral a l'autonomia que alberga la capital de l'Estat espanyol. La maniobra de Pablo Iglesias, qui va deixar la vicepresidència segona del Govern espanyol per intentar un tomb polític quasi utòpic al territori, va centrar encara més l'atenció mediàtica a la Comunitat de Madrid.
Quasi dos mesos després, a manera de protesta i de senya d'identitat de la força que renaixia al tauler polític andalús, Teresa Rodríguez, diputada per Adelante Andalusia al parlament autòcton, protagonitzava un vídeo en el qual s'abordaven algunes de les problemàtiques estructurals d'Andalusia com si es tractaren de la Comunitat de Madrid. Rodríguez, per dotar de més versemblança al joc audiovisual, es vestia amb la indumentària tradicional madrilenya. El vídeo era un clam contra el centralisme i, alhora, la presentació de la nova essència d'Adelante Andalucía, la qual es transformava de manera inequívoca en una organització d'estricta obediència andalusa. Era el tret de sortida del procés de refundació d'un projecte impulsat l'any 2018.
El 'llast' centralista
La primera versió d'Adelante Andalucía va forjar-se com a una candidatura unitària de l'esquerra d'Andalusia i de les xicotetes forces que havien emergit després de la dissolució en 2015 de l'històric Partit Andalusista, una organització d'obediència territorial andalusa, de caràcter progressista, sòcia del PSOE a la Junta d'Andalusia a diverses legislatures i amb un pes important durant la transició al territori andalús. Amb aquesta llista d'unitat, l'objectiu de l'esquerra alternativa era captar el màxim de vot possible d'un PSOE en hores baixes, així com superar el trauma que va suposar l'executiu de coalició entre socialistes i IU a la Junta d'Andalusia en el període 2012-2015, el qual va finalitzar unilateralment per ordre de l'expresidenta Susana Díaz.
Atès que en els comicis andalusos del 2015 les dues principals esquerres de matriu estatal, és a dir, IU i Podem, havien concorregut per separat, la conformació d'Adelante Andalucía s'havia configurat com un exercici d'unitat de l'esquerra que, a priori, havia de multiplicar la seua capacitat d'atracció a les urnes. La candidatura, més enllà de vendre el missatge d'una esquerra unida, també tenia un accent inevitablement andalusista gràcies a la presència de les forces menudes Primavera Andalusa i Esquerra Andalusista.
«Primavera Andalusa fou impulsat per un grup de gent que vam marxar l'any 2012 del Partit Andalusista, qui va tenir un paper rellevant a la transició i, fins i tot, va aconseguir representació en el parlament de Catalunya l'any 1980 amb dos escons. En la primavera del 2012, després d'abandonar el Partit Andalusista, vam impulsar una associació de caràcter social i política. Preteníem intervenir en el diagnòstic dels problemes d'Andalusia, però no teníem intenció de concórrer electoralment. El nostre nom era un cop d'ull a les revolucions que aleshores s'experimentava a diversos països de la Mediterrània», explica Pilar González, exsecretària general del Partit Andalusista (2008-2012), dirigent de Primavera Andalusa i senadora per Adelante Andalucía. «L'objectiu era sembrar la llavor de l'andalusisme. No volíem entrar, de seguida, en l'arena electoral, ja que teníem l'experiència de la desfeta del Partit Andalusia. En 2018, quan vam observar que aquesta llavor estava generant fruits, vam decidir fer el pas: ens vam convertir en partit i vam integrar-nos en el primer Adelante Andalucía», completa.
La història de l'altra formació andalusista que integrava la plataforma d'unitat esquerrana també tenia com a origen la desfeta progressiva de l'icònic Partit Andalusista. «Esquerra Andalusista va crear-se en 2016, un any després de la desaparició del Partit Andalusista. El nucli fundador estava integrat per gent que venia del Partit Andalusista i per altres persones a títol individual. El nostre propòsit era l'impuls d'una organització que ubicara l'andalusisme nítidament en l'esquerra i en l'esquerra alternativa al PSOE, així com en la vocació de conformar un bloc ampli d'esquerres. Vam assolir la missió, al seu torn, de preservar les bases de l'andalusisme polític en la línia que va inspirar la primera etapa del Partit Andalusista, quan encara s'anomenava Partit Socialista d'Andalusia», exposa Antuan Vargas, membre de la coordinadora nacional d'Esquerra Andalusista i actual dirigent d'Adelante Andalucía, qui agrega: «Ens declaràvem nacionalistes i sobiranistes andalusos, i apostàvem per un projecte emancipador, tal com ha defensat sempre l'andalusisme».
«Izquierda Unida i Podem van posar-se en contacte amb Esquerra Andalusista per conformar una candidatura àmplia d'esquerres. És cert que l'andalusisme sempre ha comptat amb una màxima inamovible: amb els partits centralistes, no es pot fer res. En aquell moment, vam entendre, però, que hi havia l'oportunitat d'aconseguir un bon resultat després del canvi al tauler polític del 2015. També observàvem com l'espai d'Unides Podem havia fet una lectura confederal de la qüestió territorial. Totes aquestes qüestions ens van decantar cap a la participació en Adelante Andalucía. Enteníem que el context exigia unitat, i que l'andalusisme havia de fer-hi l'esforç», relata el dirigent d'Esquerra Andalusista. Tot i l'exercici d'unitat, els resultats d'Adelante Andalusia no van ser gaire engrescadors en els comicis andalusos del 2018: va treure 17 escons, tres menys que la suma en el 2015 de Podem i IU. En aquella jornada electoral, a més, va consumar-se el desnonament històric del PSOE de la Junta després de 40 anys dirigent les regnes d'Andalusia i va produir-se el punt de partida de l'emergència espanyola de la ultradreta Vox.
L'experiència va intentar repetir-se en les eleccions estatals d'abril i novembre del 2019. Es pretenia, no debades, exportar la marca d'Adelante Andalucía al Congrés sota la fórmula emprada pels comuns a Catalunya: essent una confluència associada a la coalició Unides Podem, que integra a IU i Podem, però amb grup propi al parlament espanyol, torns d'intervencions diferenciats i altres mecanismes d'autonomia. IU va posicionar-se en contra i l'aleshores líder dels morats, Pablo Iglesias, va rebutjar una proposta que abanderava la responsable, en aquell moment, de Podem Andalusia, Teresa Rodríguez. Tot i les diferències estratègiques, no va haver-hi trencament abans dels comicis estatals de novembre del 2019.
La decisió d'Unides Podem de no permetre un grup andalús propi, així com l'acord d'un govern de coalició amb el PSOE, va derivar en la ruptura de la confluència andalusa. El grup parlamentari d'Adelante Andalucía a la cambra autonòmica va migpartir-se en dos l'any 2020. D'una banda, va quedar Unides Podem amb sis diputats i, d'altra banda, els onze representants d'Adelante Andalucía, els quals van quedar-se sense possibilitat de configurar un grup parlamentari. A conseqüència de l'entrada de Podem a l'executiu espanyol del bracet del PSOE, Anticapitalistes, formació en la qual milita Rodríguez i fins aleshores part de l'estructura morada, va marxar d'Unides Podem. Rodríguez, com a referent d'Anticapitalistes, va escenificar aquest divorci de manera amistosa amb un vídeo junt amb Iglesias. Va haver-hi ruptura a l'Estat espanyol i en Andalusia.
Tant Podem com IU, segons indica Teresa Rodríguez, actual líder d'Adelante Andalucía, «van actuar de manera contrària als principis fundacionals d'Adelante Andalucía, la qual s'havia configurat com a una força d'estricta obediència andalusa». «No érem ni la Unides Podem del sud, ni Unides Podem Andalusia», remarca. I narra: «Arran de l'entrada d'Unides Podem al Govern espanyol, IU i Podem van canviar de parer envers el nostre principi de no participar de governs amb el PSOE en Andalusia. Nosaltres havíem estret un balanç negatiu de l'experiència de coalició entre el PSOE i IU a la Junta d'Andalusia, en la qual IU va haver d'assumir les retallades de Rajoy i la motxilla de governar amb un PSOE marcat per les xarxes clientelars, les causes de corrupció i per no haver solucionat els problemes estructurals que assossega des de fa dècades Andalusia. L'altre incompliment fou la negativa a comptar amb un grup propi al Congrés, a tenir una relació confederal com l'existent entre Unides Podem i els Comuns».
«Ni IU, ni Podem volien seguir amb l'aposta andalusista. Encara més, van negar-se a la configuració d'un espai de representació andalusa que defensara els interessos d'Andalusia a totes les instàncies. Van aplicar la seua interpretació jacobina de la qüestió territorial», consolida González, qui apunta: «Andalusia mai ha estat entre les prioritats d'Unides Podem. No s'ha plantejat mai els problemes d'atur, les xifres de desigualtat, la divergència en la pensió mitjana o en el salari mitjà dels andalusos. IU i Podem van plantejar-se Adelante Andalucía com a un instrument conjuntural, mentre nosaltres l'enteníem com a un projecte de llarg recorregut». «Va demostrar-se que les relacions amb partits de vocacions centralistes eren pràcticament impossibles. Tot i que havien tingut un discurs federal, van apostar pel centralisme amb la negativa a construir un projecte andalús que fora realment autònom de Madrid», censura Vargas.
Refundació andalusista
La ruptura entre les xicotetes forces andalusistes i el sector encapçalat per Rodríguez amb l'espai d'Unides Podem va conduir el passat estiu al procés Andalusia no es rendeix. Es tractava d'una crida a les capes de la societat andalusa per conformar una nova plataforma progressista, ecologista, feminista i, especialment, d'estricta obediència andalusa. En el decàleg d'aquella convocatòria, es defensava una reforma agrària per redistribuir la riquesa del camp andalús, s'apostava per una defensa acèrrima dels serveis públics i es rebutjava la participació en governs conjuntament amb el PSOE. Establien, a més, Andalusia com a nació en termes sobiranistes i republicans: «Som republicans i aspirem al fet que Andalusia amb plena sobirania (o llibertat) decidisca lliurement la seua estructura política establint relacions d'igualtat, confederals i de cooperació amb altres pobles».
En aquella crida celebrada a l'estiu d'enguany, va produir-se la refundació d'Adelante Andalucía, la qual estaria conformada per persones a títol individual, Anticapitalistes Andalusia, Primavera Andalusa, Izquierda Andalusista i Defendre Andalusia. Aquesta darrera formació, segons relata Juanma Luna, membre de Defendre Andalusia i actual coordinador d'organització d'Adelante Andalucía a la província de Sevilla, «va néixer com a resposta política, social i transformadora de tota una generació que vam eixir dels estudis amb la crisi econòmica». «L'objectiu de Defendre Andalusia és la defensa de la sobirania d'Andalusia, una sobirania exercida des de diferents punts de vista, com ara l'energètic o l'agroalimentari», afegeix.
Amb referents com l'alcalde de Cadis, l'exmorat José María González Kichi, i presència a les vuit províncies d'Andalusia, la refundada organització andalusista supera els 2.000 afiliats i gaudeix d'implantació en 30 de les 66 comarques del territori. «Gaudim d'un pes militant molt interessant. S'ha de tenir en compte que el nostre país, Andalusia, és molt extens. Disposem de coordinadores a totes les províncies i durant aquesta setmana s'estan començant a constituir les assemblees de caràcter local i comarcal», ressalta Luna, qui complementa: «Adelante Andalucía, tanmateix, no neix de zero, sinó que hi ha una estructura militant anterior, així com s'estan sumant moltes persones amb trajectòria de militància als moviments socials o el sindicalisme». Adelante Andalucía, no debades, acull afiliats amb carnet del Sindicat Andalús de Treballadors, la principal central obrera andalusista amb fortes connexions també amb l'univers d'Unides Podem.
A l'àmbit orgànic, segons assenyala Rodríguez, s'ha depositat «tot el poder en les diferents assemblees de militants». «La meta és atorgar el protagonisme als afiliats de base, on cada inscrit individual puga tenir el mateix poder que, per exemple, la gent organitzada en partits i que participa d'Adelante Andalucia. Ara bé, en la direcció estan representades les diferents sensibilitats i s'ha creat una mesa de partits per resoldre possibles conflictes», puntualitza, qui situa Compromís com a un mirall per edificar Adelante Andalucía: «L'experiència de Compromís ens agrada, especialment, per la seua capacitat de no ser absorbits per altres espais, per la l'habilitat en tenir una veu pròpia valenciana a totes les institucions, així com perquè trenen aliances i pactes amb altres formacions estatals des d'un perfil propi i autònom». «Són una veu valencianista que lluita contra el centralisme, el qual s'ha convertit en una xacra per al desenvolupament dels diversos pobles d'arreu de l'Estat espanyol», apunta.
«El valencianisme i l'andalusisme s'han considerat nacionalistes de segona. I aquesta concepció ens uneix amb Compromís. Nosaltres, amb tot, no ens considerem nacionalistes, ja que aquest terme fa referència a la lluita de les burgesies territorials contra l'espanyola. En Adelante Andalucía, apostem pel terme andalusisme, el qual està vinculat, per exemple, a la lluita per la terra. També ens definim com a sobiranistes, en aquesta concepció de sobiranies àmplies en la qual s'identifica, precisament, Compromís», incorpora la parlamentària andalusa. «Compromís és la història d'èxit i, per tant, és raonable aprendre d'aquells que han triomfat, d'aquells que han aconseguit treballar de manera conjunta pels interessos, en aquest cas, del País Valencià a pesar d'integrar tres famílies polítiques diferents. Compromís representa al País Valencià un espai semblant al que pretenem construir en Andalusia», comparteix González. «Poden ser un espill, com també ho és la CUP. Però nosaltres hem de construir el nostre camí d'acord amb les singularitats andaluses», accentua Luna.
Estricta obediència andalusa
La construcció d'aquest projecte polític es produeix dintre d'un panorama progressista profundament fragmentat en Andalusia, ja que a l'esquerra del PSOE se situarien, en principi, Unides Podem, la terminal andalusa de Més País i Adelante Andalucía. Una divisió al camp esquerrà en la qual l'organització refundada tindria com a element diferencial l'estricta obediència andalusa, una aposta que coincideix amb una certa revifada de l'andalusisme, almenys en determinats cercles culturals. «Estem en un escenari de tornada a la identitat, a qüestions emocionals. Hem passat d'escenaris més racionalistes, com fou la finestra de canvi oberta amb el 15-M, a un de més volàtil per la pandèmia de la COVID-19. En aquest context d'incertesa, es generen identitats fortes, la qual ha provocat, d'una banda, el ressorgiment d'un espanyolisme reaccionari i ranci. Pensem que aquest moment també és l'idoni per al revifament d'un andalusisme que encarne els valors aposats a l'actual reviscolament espanyolista. La nostra hipòtesi és que tenim un espai», reflexiona Rodríguez.
«S'està produint un ressorgiment de l'andalusisme, especialment a l'àmbit cultural i entre els joves. És més emocional que racional, ja que està basat en la necessitat de la gent per comptar amb una certa autoestima de sentir-se andalusos. Aquest reviscolament s'expressa a la música amb grups com Califato 3/4 o Derby Motoreta's Burrito Kachimba, els quals connecten amb Reincidentes o el rock andalús de Medina Azhara o Triana», radiografia González, qui anota que aquest revifament andalusista està present en disciplines com ara «la literatura o el còmic». «Arran d'aquesta tercera onada andalusista, hi ha receptivitat social per a l'existència d'una ferramenta andalusista com ho és Adelante Andalucía», preconitza. «Aquesta revitalització cultural, que s'evidencia en artistes com ara María José Lergo, compta amb una translació a l'àmbit polític i electoral», sosté Vargas.
L'estricta obediència andalusa seria, de fet, l'element diferencial que faria més atractiva la proposta d'Adelante Andalucía envers Unides Podem o Més País. «Existeix un espai perquè els posicionaments són diferents entre les diverses esquerres. Mentre Unides Podem duu la seua marca de Madrid, nosaltres impulsem un projecte autònom que comença i acaba en Andalusia. No depenem de Madrid per prendre les decisions, ja que nosaltres entenem Andalusia com a un subjecte polític que té tota la capacitat per implementar la seua sobirania», diferència, per precisar: «Entenem que el marc constitucional i de l'estatut és insuficient per canviar la realitat material dels andalusos, que segueix sent pareguda a la de fa quaranta anys». «Hi ha un espai important en l'abstenció», subratlla Luna a manera de repte per al projecte d'Adelante Andalucía.
«Si fos per nosaltres, no hi hauria fragmentació de l'esquerra en Andalusia. Vam proposar unificar l'esquerra a través del projecte d'Adelante Andalucía, però Més País, per exemple, va negar-se. Seguim creient que és possible un paraigua comú per a les eleccions andaluses. Tots ens enfrontem a la responsabilitat d'evitar que Macarena Olona siga vicepresidenta d'Andalusia amb Juanma Moreno Bonilla. Això ha de pesar més per trobar espais de confluència que no les diferències internes», planteja Rodríguez sobre possibles aliances a l'àmbit andalús. A escala estatal, també manté la porta oberta al pacte amb altres formacions progressistes: «Estaríem disposats a qualsevol confluència sempre que s'assegure una veu pròpia per defendre els interessos dels andalusos. Hem de recordar que l'Estat espanyol no és Madrid».
La línia, en aquest cas, seria verd-i-blanca. «No serem el referent andalús de cap iniciativa estatal. Serem un projecte autònom, d'estricta obediència andalusa que pot buscar aliances confederals amb altres projectes per fer polítiques valentes», afirma la referent d'Adelante Andalucía, per exemple, sobre una possible confluència amb l'espai unitari de l'esquerra que impulsa la vicepresidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz. «La cooperació serà possible si comptem amb una veu pròpia i d'estricta obediència andalusa, amb la qual defensem governe qui governe els interessos d'Andalusia. Si el model és centralisme, és de caràcter jacobí i no es pot parlar de federalisme, doncs serà molt complicat cooperar», ressalta la senadora González, qui cita l'experiència del Grup de l'Esquerra Confederal «com a exemple de cooperació amb respecte per la idiosincràsia territorial de cada formació». «El límit és la defensa dels interessos d'Andalusia», insisteix per evidenciar l'ànima intocable de la nova Adelante Andalucía: l'estricta obediència andalusa.