A l'escenari inhòspit de Fira València, edifici que va simbolitzar els anys de vi i roses del PP al País Valencià durant l'orgia immobiliària, el PSOE va escenificar a mitjans d'octubre la seua reconciliació interna. La vella guàrdia dels socialistes, comandada per l'expresident espanyol Felipe González, va firmar en el passat 40 congres de la formació del puny i la rosa l'armistici amb Pedro Sánchez, actual inquilí de la Moncloa. Una imatge d'unitat i retrobament de les diferents sensibilitats que habiten al PSOE que va acompanyar-se d'un discurs social per part de l'actual president del Govern espanyol. «Avançarem posant punt final a la llei mordassa i la reforma laboral del PP, la qual fou imposada sense acord, va precaritzar els contractes i va devaluar els salaris», va prometre el també secretari general del PSOE.
El compromís de Sánchez, reiterat en anteriors ocasions sense compliment, va diluir-se poques setmanes després. El president de l'executiu espanyol integrat pel PSOE i Unides Podem va intentar col·locar Nadia Calviño, vicepresidenta primera i ministra d'Afers Econòmics, al capdavant de la negociació de la futura reforma laboral amb els agents socials. Una jugada que intentava restar capacitat de maniobra i influència política a la vicepresidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz, d'Unides Podem, qui duia mesos i mesos de conversacions amb la patronal i les principals centrals sindicals. Encara més, implicava esborrar la promesa de la derogació de la reforma laboral pronunciada al conclave socialista atès la reticències indissimulades de Calviño a esmenar la legislació laboral aprovada pel PP de Mariano Rajoy l'any 2012.
L'intent del líder del PSOE va desencadenar una xicoteta crisi al gabinet de coalició, la qual va alimentar-se encara més amb la retirada de l'escó al diputat morat Alberto Rodríguez per part de la presidenta del Congrés, la socialista Meritxell Batet, per una controvertida sentència del Tribunal Suprem. L'escalada de tensió va reduir-se a l'inici de la passada setmana, però el xoc per la reforma laboral va persistir fins que Moncloa va reconèixer el lideratge de Díaz en les negociacions amb els agents socials. L'enèsima topada entre l'ànima socialdemòcrata de l'executiu espanyol, representada per Unides Podem, i la branca de conviccions moderadament neoliberals, encarnada per la formació del puny i la rosa, s'ha tancat aquest dimarts amb l'acceptació socialista d'una mesura recollida a l'acord de coalició: la derogació de la reforma laboral.
La crisi desencadenada ha estat un símptoma de les diferències ideològiques entre ambdós socis i de la importància d'una legislació que, junt amb la reformulació del sistema de pensions, s'ha convertit en els principals deures imposats per la Comissió Europea a l'Estat espanyol, especialment per a la recepció dels fons europeus. Brussel·les, amb un discurs aparentment diferenciat a l'ortodòxia defensada durant la Gran Recessió, reclama una reconfiguració del mercat de treball espanyol que afronte les problemàtiques pràcticament cròniques de la precarietat, temporalitat, segmentació i dualitat laboral. O dit d'una altra manera: no exigeix cap blindatge de la reforma laboral de Mariano Rajoy, per la qual cosa el govern estatal del PSOE i Unides Podem compten amb marge per avançar cap a una legislació d'orientació progressista. La Unió Europea va beneir, precisament, la proposta inicial enviada pel Ministeri de Treball sobre l'orientació de la futura reforma laboral espanyol.
«Devaluació salvatge»
Aprovada pel Govern espanyol del conservador Mariano Rajoy en l'etapa més descarnada de la passada crisi econòmica, la reforma laboral del 2012, segons els experts consultats per aquest setmanari, va inclinar el marc de treball de l'Estat espanyol clarament del costat dels empresaris. «La reforma laboral de 2012 es va caracteritzar per una desregulació normativa que va venir acompanyada de la flexibilització de les relacions de treball, així com per una visió negativa de la seua dimensió col·lectiva i sindical. Una perspectiva que va materialitzar-se en un afebliment del poder contractual del sindicat i la instauració d'amplis espais d'intervenció unilateral empresarial sense control», explica Amparo Merino, catedràtica de Dret del Treball i Seguretat Social de la Universitat de Castella la-Manxa.
«La reforma laboral del PP va suposar una minva del poder dels sindicats i una erosió important de la negociació col·lectiva entre els treballadors i els empresaris», consolida Albert Recio, professor d'Economia de la Universitat Autònoma de Barcelona, qui desgrana: «Un dels mecanismes que va afavorir la demolició de la negociació col·lectiva, això com la influència dels sindicats, fou la priorització dels convenis d'empresa per sobre dels aprovats al conjunt del sector. Aquesta mesura augmentava les desigualtats salarials entre les empreses d'un mateix sector, ja que, en cas de tenir prevalença el conveni d'un àmbit econòmic, es garanteixen unes condicions laborals relativament igualitàries per a tothom. Atorgant preferència al conveni d'empresa, deixaves als treballadors sotmesos a complicades negociacions en un país amb un teixit empresarial conformat per PIMES».
L'altre dispositiu que restava capacitat d'acció als treballadors era l'eliminació de la ultraactivitat als contractes, és a dir, la conservació de l'últim conveni laboral firmat en l'empresa en cas que la propietat de la companyia no vulga negociar les noves condicions de treball o no s'arribe a un acord entre ambdues parts. «L'existència de la ultraactivitat anima als empresaris a negociar un nou conveni. Amb la reforma laboral, la conservació del conveni anterior, en cas que es donaren aquestes circumstàncies, quedava circumscrita a un any. Aquest punt de la reforma laboral del PP no només va minvar la capacitat negociadora dels treballadors, sinó que va comportar conflictes jurídics importants», lamenta. «La priorització del conveni d'empresa i la limitació de la ultraactivitat van atorgar un poder desmesurat a l'empresari, el qual comptava amb aquests mecanismes com a amenaça per forçar convenis en els quals es rebaixaven les condicions laborals», complementa Luis Cárdenas, investigador econòmic de la Universitat Complutense de Madrid.
«Aquesta regulació laboral de tarannà liberalitzador va comportar un augment de la temporalitat», considera David Muñoz, sociòleg especialitzat en el món del treball per la Universitat de València. «El PP va justificar aquesta reforma per reduir la temporalitat, però aquesta legislació laboral va incrementar la precarietat i la rotació laboral dels treballadors. La temporalitat, abans de la crisi financera, era del 30%. Una xifra elevadíssima que es corresponia amb l'enorme pes que tenia la construcció, la qual va arribar a significar el 15% de l'ocupació total. Quan irromp la crisi econòmica, la taxa de temporalitat cau a conseqüència de la desfeta de la construcció. Ara bé, abans del xoc econòmic de la COVID-19, la taxa de temporalitat s'havia recuperat. Què ho explica? La reforma laboral del PP va estendre la temporalitat a diversos sectors econòmics en els quals s'havia comptat amb major estabilitat laboral», dissecciona Recio.
A la menor capacitat dels treballadors en la negociació col·lectiva i un augment de la temporalitat laboral, va sumar-se una major desigualtat en els salaris, així com una caiguda d'aquests. «La reforma laboral del PP va comportar una pèrdua del pes de salaris en la renda de fins a cinc punts. Això és una bestiesa, una devaluació dels sous salvatge», expressa el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. «Els estudis que hem elaborat en el grup d'investigadors en economia del qual participe evidencien una reducció dels salaris, que van situar-se per sota dels topalls de la negociació col·lectiva», coincideix Cárdenas, qui agrega: «La reducció del cost de les indemnitzacions en cas d'acomiadament va incrementar, a més, la precarietat laboral, amb una major rotació dels treballadors. Aquesta rotació s'hi va estendre als contractes indefinits, ja que era més fàcil i barat l'acomiadament».
La reforma laboral del PP rebaixava les indemnitzacions de 45 a 33 dies per als acomiadaments procedents dintre de la categoria de contractes indefinits, va ampliar les causes amb les quals justificar fer fóra als treballadors i va facilitar l'execució d'Expedients de Regulació d'Ocupació. «La reforma del 2012 va significar una destrucció de llocs de treball més gran que en cap altra crisi», anota Recio, qui desmunta: «La recuperació comença en els anys 2014-2015, i no té gaire a veure amb els ajustos salarials». «Els diversos estudis elaborats pel grup d'investigació en què participe no va trobar cap efecte d'estímul econòmic en la reforma laboral del 2012. Tant la reforma del 2010 amb el PSOE com la realitzada pel PP va conduir a una devaluació salarial, la qual van reduir la renda disponible i, per tant, el consum. Com la gent consumia menys, les empreses van deixar d'invertir en maquinària i nous equipaments. Un procés d'efecte negatiu que va afavorir la destrucció d'ocupació. La reforma laboral, de fet, va contribuir en un 20% a la taxa d'atur que va donar-se aleshores», exposa Cárdenas.
«Els efectes de la reforma laboral del 2012 són àmpliament coneguts: increment del número de les persones afectades per EROS, extintius en la seua majoria; augment de la desocupació, aconseguint cotes del 26,6%, i superiors al 50% en el cas de les persones joves; devaluació salarial, especialment en els treballs de menor remuneració, amb la consegüent minva de la renda disponible de les persones treballadores», analitza Merino, qui apunta: «Els avanços de la precarització i la rotació entre desocupació i ocupació precària són també notes distintives, degudes, entre altres raons, al fet que la reforma de 2012 va permetre empobrir el treball, amb condicions salarials i laborals que gradualment van devaluar el seu valor». «Les receptes liberals i liberalitzadores, com fou la reforma laboral del 2012, s'han demostrat ineficients i errònies», determina Muñoz.
Aquesta reforma laboral, tal com descriu el sociòleg especialista en el món del treball de la Universitat de València, està emmarcada dintre d'un procés històric de regulacions que han apostat per la denominada flexibilitat, és a dir, per una precarització de les condicions dels treballadors que han desequilibrat a cada mesura legislativa la balança cap als empresaris. «Des dels anys 70, s'ha apostat per una regulació laboral que avançara cap a la flexibilitat interna. El seu màxim exponent ha estat la reforma laboral del 2012, però els efectes d'aquella legislació han estat negatius, per exemple, en termes de temporalitat. Hi ha cert consens, de fet, que aquella reforma va incrementar la temporalitat i, fins i tot, des del bloc ideològic liberal, s'hi esgrimeix una modificació per aturar aquesta problemàtica. Tot i aixecar suspicàcies a la patronal, existeix cert acord a favor de consolidar als treballadors amb l'objectiu d'augmentar la productivitat», raona, per defensar: «Cal revertir aquesta tendència. En un país amb una gran presència de microempreses, mantenir la reforma laboral del PP és dramàtic per als treballadors i per al bon funcionament de l'economia».
«La defensa de la flexibilitat interna, acompanyada del terme flexiseguretat, fou una construcció ideològica molt potent per emmascarar un canvi de les regles de joc a favor dels empresaris. I, en aquests moments, estem veient si s'avança en direcció contrària a un pensament assumit per la majoria dels tècnics econòmics, com ara per la ministra Calviño», indica Recio. Amparo Merino, catedràtica de Dret del Treball i Seguretat Social de la Universitat de Castella la-Manxa, es mostra contundent: «Des d'una perspectiva econòmica, cal derogar la reforma laboral de 2012 perquè ha fracassat d'increment de l'ocupabilitat de les persones treballadores, foment de la contractació indefinida, impuls de la flexibilitat interna i reducció de la dualitat laboral». «La reforma de l'any 2012 pretenia incentivar la creació d'ocupació a través d'un nou contracte falsament indefinit -el contracte de suport a emprenedors (CAU)-, afortunadament derogat amb la caiguda de la taxa de desocupació per davall del 15% i amb un període de prova d'un any durant el qual la persona treballadora podia ser acomiadada sense indemnització», recorda.
Gir de 180 graus?
A pesar de les discrepàncies ideològiques de la vicepresidenta econòmica Calviño, el ministeri de Treball ha esbossat una reforma laboral que implicaria recuperar la ultraactivitat als convenis, retornar la primacia als acords del sector per sobre dels pactats a cada empresa, restringiria la subcontractació o simplificaria les classes de contractes. «Les propostes del ministeri de Treball són interessants. S'ha de recordar que l'Estat espanyol presenta una de les taxes de cobertura de conveni més baixes d'Europa i, per tant, és necessari retornar a la prevalença dels acords del sector per sobre dels negociats en l'empresa, especialment quan l'estructura productiva espanyola està farcida de microempreses amb tres o quatre treballadors», preconitza Muñoz. «Cal restablir els mecanismes de negociació col·lectiva anteriors. La possibilitat de despenjar-te del conveni col·lectiu del sector suposa una dissociació, perquè sota l'amenaça d'aplicar el canvi d'empresa s'acaben acceptant pitjors condicions laborals. S'hauria de condicionar, per exemple, a ràtios salarials perquè l'ajust recaiga sobre els sous més elevats», complementa Cárdenas.
La reducció del tipus de contractes, segons assegura el professor associat a la Universitat Complutense de Madrid, també seria positiu, «perquè l'actual gamma de possibilitats atorga als empresaris una gran disponibilitat del temps dels treballadors, la qual cosa genera precarietat i temporalitat». I planteja: «És necessari situar el contracte ordinari com a via principal i prioritària per a la contractació». «Cal la derogació del principi de preferència d'implementar del conveni d'empresa, incorporació de correctius en els mecanismes d'inaplicació parcial i causal del conveni col·lectiu, així com restabliment de la ultraactivitat. Aquestes modificacions no contradiuen els mecanismes de flexibilitat interna que contempla la Comissió Europea», promou Merino, qui ressalta: «En el pla presentat pel Govern d'Espanya a la Comissió Europea i acceptat per Brussel·les, i en les recomanacions realitzades a Espanya del semestre, no es detecta cap exigència que obligue a no modificar la reforma del 2012».
«Amb les reiterades pujades automàtiques del Salari Mínim Interprofessional, l'aposta pels Expedients de Regulació d'Ocupació Temporal en la crisi vírica o altres modificacions importants durant la pandèmia de la COVID-19, s'està trencant la tendència històrica per a la flexibilitat interna», analitza Cárdenas, qui destaca com «l'Estat espanyol en l'emergència sanitària va tenir un mecanisme de sostenibilitat d'ocupació com l'existent en Alemanya durant la Gran Recessió». «S'està produint un gir de 180 graus a la política laboral», sosté. Un viratge que, de moment, ha superat l'última crisi del Govern espanyol integrat pel PSOE i Unides Podem.