Fa un any el món ja gairebé sentia optimisme. Els epidemiòlegs tenien una idea bastant clara de quina era la millor manera de combatre el coronavirus i, possiblement, com es podia vèncer.
“Si combinem una vacuna que tingui un 70% d’efectivitat amb mesures d’higiene, crec que d’aquí a un any podem tenir molt ben controlada aquesta pandèmia”, va pronosticar l’immunòleg nord-americà Anthony Fauci en una entrevista amb Der Spiegel.
Ara ja disposem de vacunes amb una alta efectivitat –que han arribat al mercat fins i tot molt més de pressa del que s’esperava–, però el SARS-CoV-2 ha desbaratat aquells pronòstics tan optimistes. El virus ha mutat més del que esperaven la majoria d’experts, s’ha tornat més contagiós i ha començat a ser resistent a l’efecte de les vacunes.
Amb la variant delta –la que ara predomina a tot el món–, sense mesures de protecció un contagiat infecta entre sis i set persones més, el doble de persones que s’infectaven amb les variants més perilloses que circulaven el 2020. Les vacunes de què disposem actualment encara són força efectives a l’hora d’impedir una evolució greu de la malaltia, però, pel que fa a evitar que la gent s’infecti, no ho són tant com ho eren en el cas de les variants que dominaven temps enrere.
Per això l’esperança d’assolir la immunitat de grup aquesta tardor s’ha esvaït gairebé del tot. A Alemanya el nombre de pacients en cures intensives torna a augmentar notablement. “Si no aconseguim augmentar la vacunació dràsticament, la quarta onada pot ser que tingui una evolució fulminant”, va alertar dijous el president de l’Institut Robert Koch, Lothar Wieler.
El segon hivern de la pandèmia, doncs, també pot ser complicat. I ara mateix ningú no sap quant de temps continuaran així les coses. Perquè això no depèn només del progrés en la vacunació, sinó també –i de manera decisiva– de quina nova variant del virus sigui la següent d’imposar-se.
Predir això és com fer pronòstics amb una bola de vidre fins i tot per als epidemiòlegs de primer nivell com Emma Hodcroft, de la Universitat de Berna. En el marc del projecte Nextstrain, Hodcroft recull seqüències genètiques del SARS-CoV-2 de tot el món. “No crec que entenguem prou bé el SARS-CoV-2 per poder donar una resposta segura a la pregunta de com podria evolucionar el virus”, diu Hodcroft en resposta a Der Spiegel. “Aquest virus no deixa de sorprendre’ns”, assegura Mary Bushman, matemàtica i biòloga evolutiva de T. H. Chan School of Public Health, facultat de la Universitat Harvard. “Ningú no havia previst que la capacitat de contagi augmentaria tant”.
És possible que això es degui, entre altres coses, al fet que la variant delta té la capacitat de replicar-se molt de pressa quan comença la infecció.
Tanmateix, en la seqüència genòmica d’una variant que acaba d’aparèixer costa molt llegir-hi quines característiques tindrà la mutació. La variant C.1.2, per exemple, que va sorgir per primer cop al maig a Sud-àfrica, semblava molt perillosa a primer cop d’ull. Havia “mutat més” que totes les altres variants d’arreu del món, van concloure en un estudi uns investigadors sud-africans. La separaven del seu avantpassat de Wuhan “entre 44 i 59 mutacions”.
Tot i això, ara no sembla que la C.1.2 pugui desplaçar la variant delta. “La delta té relativament poques mutacions”, explica Tulio de Oliveira, bioinformàtic de la Universitat de KwaZulu-Natal, a Durban, “però, pel que sembla, aconsegueix mantenir a ratlla la C.1.2”.
Això no vol dir, però, que sigui la dominant per sempre més. “Crec que és molt probable que, a causa del nombre tan alt de persones no vacunades que hi ha al món, arribem a tenir variants força més perilloses que la delta”, pronostica l’expert en sanitat de l’SPD Karl Lauterbach.
Per tal que puguem disposar com a mínim d’algunes referències sobre quines noves variants els investigadors i les autoritats sanitàries haurien de tenir controlades sí o sí i quines mesures de prevenció són imprescindibles per a l’hivern, Bushman ha elaborat un model de càlcul. Per ordinador ha simulat l’aparició de noves variants.
Segons els resultats obtinguts, en la fase actual es podrien imposar a la variant delta sobretot aquelles variants que fossin més contagioses. En canvi, les anomenades escape variants (‘variants que s’escapen’) moderades, les quals farien disminuir si més no en part l’efectivitat de les vacunes, tenen poques opcions, segons el model de Bushman. Sempre que no siguin també més contagioses que la delta.
Ara bé, si una variant presenta totes dues característiques alhora, podria convertir-se en un malson. Una variant que s’escapés de les vacunes i que fos més contagiosa que la delta podria tenir “unes conseqüències devastadores”, segons Bushman. L’efecte doble és molt més potent que la suma dels dos efectes per separat, alerta la investigadora. Només unes mesures molt estrictes i una ràpida campanya de vacunació podrien frenar la propagació d’una variant com aquesta.
“Ens preocupa sobretot el Regne Unit”, diu Tulio de Oliveira. “Si bé en aquest país el percentatge de vacunats és alt, el comportament també hi té un paper important; i des que els britànics van proclamar el Dia de la Llibertat, el comportament és problemàtic. Qualsevol cosa que sorgeixi en aquest país i que es reprodueixi podria estendre’s a gran velocitat per Europa, Amèrica del nord i l’Àfrica, si tenim en compte com d’interconnectat està el país”.
També tindria conseqüències negatives un aixecament prematur de les mesures contra el coronavirus, com ara l’obligació de portar mascareta. En la simulació de Bushman, sobretot les variants més contagioses podrien propagar-se molt més de pressa. “És possible”, diu Bushman, “que en aquests casos no n’hi hagués prou només amb la vacunació per tenir suficientment controlat el nombre de contagis, sobretot si la campanya de vacunació avancés massa a poc a poc”. L’Institut Robert Koch també preveu que les mesures actuals contra el coronavirus s’hauran de mantenir durant força temps.
Com continuarà mutant el SARS-CoV-2 és ara mateix una pregunta sense resposta per als científics. “Probablement, la potència contagiadora que pot assolir el virus té un límit”, diu Hodcroft. Però a aquest límit encara no s’hi ha arribat. “Es podria produir un nou augment de la transmissibilitat”.
L’evolució futura del virus i la possibilitat que eludeixi la immunitat són aspectes encara més difícils de pronosticar. “Amb molts virus això es torna una lluita constant: aconseguim un cert grau d’immunitat, i aleshores el virus té la pressió d’esquivar aquesta immunitat”. Si es propagués una nova variant que s’escapés de la protecció, no es pot concloure automàticament “que hàgim de tornar a començar de zero a combatre un virus altament perillós”, diu Hodcroft.
Des d’un punt de vista teòric, però, sí que és possible. “Entre l’opinió pública s’ha difós la idea que amb el temps els virus es fan menys perillosos, ja que evolucionen per no perjudicar els hostes dels quals depenen per transmetre’s”, diu William Hanage, professor d’Epidemiologia de la T. H. Chan School of Public Health, de la Universitat Harvard. Però això no és veritat, assegura l’epidemiòleg. En realitat, afegeix, un virus pot tornar-se més perillós o menys depenent de la situació.
“I també podria ser que apareguessin variants que en general fossin immunes a les nostres vacunes actuals”, diu Lauterbach. “Per exemple si l’espícula del coronavirus adquirís una capa d’invisibilitat, com fan algunes cèl·lules del càncer”. Tot això, però, queda en l’àmbit de l’especulació. El que fa ser pessimista a Lauterbach és que no hi ha cap teràpia eficaç per als pacients de COVID-19. I de persones que emmalalteixin greument n’hi continuarà havent igualment, perquè les vacunes no donen una protecció del 100%. “Aquest virus ens seguirà donant feina durant anys”.
Traducció d'Arnau Figueras