El càntic falangista del Cara al Sol i les crides exaltades «d'Arriba España» eren l'únic soroll que s'escoltava. A la plaça major de Montanejos (Alt Palència), les llàgrimes eren silencioses, desconsolades, amargues. Guillem Agulló, un xaval de només 18 anys, havia sigut assassinat amb una navalla. Havia pagat amb la mort la defensa dels seus ideals independentistes i antifeixistes, d'aquells valors democràtics i de llibertat que lluïa orgullós amb adhesius a la seua jaqueta. Un pegàs al braç amb la inscripció de «Nazis no» havia estat, precisament, l'excusa perquè un grup de neonazis, els quals es definien com al IV Reich de Marxalenes, en referència a la seua procedència d'un barri obrer de València, assaltara Agulló sense pietat. El jove nascut a Burjassot (Horta) va ser víctima d'un reguitzell de colps i puntades de peu. Una ganivetada fou el corol·lari a una brutal pallissa que va arrabassar-li una vida a la qual dedicava somriures cada dia. Era l'11 d'abril de 1993.
Aquell crim va convertir-se en l'episodi més dramàtic de la violència ultradretana que va marcar València durant la darrera dècada del segle XX. També en el símbol d'una actitud inesgotable contra la intolerància, el racisme i les vulneracions democràtiques, en una referència del combat democràtic contra el monstre feixista. Precisament, la resistència estoica de la família contra les adversitats, les amenaces, el conservadorisme mediàtic, el boicot econòmic i, el més important, contra el dolor irreparable d'experimentar la mort d'Agulló va evitar la desmemòria de la impunitat feixista. Una lluita necessària, marcada per la desoladora unió de l'àmbit polític i íntim, que ha estat homenatjada amb una pel·lícula, amb un clam memorístic de format audiovisual que reconeix la fermesa i el dolor d'una família condemnada a l'absència d'un dels seus membres.
La mort de Guillem, dirigida per Carlos Marqués-Marcet i coproduïda a tres mans per Lastor Media, SomBatabat i Suica Films, és un viatge de silencis tronadors i mesurades paraules per la cruel experiència d'una família, per uns moments que, en paraules del pare de Guillem Agulló, «eren de destrossa, roïna i desesperació». «La nostra intenció era narrar les dues dimensions que s'entrellaçaven, la política i l'íntima. L'objectiu era fer entendre als espectadors que el context polític d'aleshores no era neutre, ja que arrossegava problemes heretats del franquisme i la transició espanyola», explica Marqués-Marcet, pocs minuts abans de la preestrena de la pel·lícula celebrada aquest dijous a la Filmoteca de València i que tindrà la seua posada de llarg el pròxim 2 d'octubre amb una emissió simultània a TV3, À Punt i IB3.
«Amb la mirada situada en homenatjar la llarga lluita de la família, ens interessava explicar el buit que deixa Guillem a una llar acostumada al bullici de la gent i a les rialles», indica. Els silencis, els quals «diuen més que les paraules», en paraules del director, configuren aquest ambient desolador. També la negació a deixar de col·locar a taula cinc plats o els plors desconsolats, adobats amb primers plans que reflecteixen rostres marcats per la tristesa, emmarcats en la nostàlgia i de predileccions evasives cap a mons mancats d'aquell dolor sord, però persistent i força intens.
Les cridades cada 11 d'abril a manera de recordatori, els projectils llençats a la llar, les amenaces telefòniques, el boicot escolar a actes en memòria d'Agulló o les pintades a la façana que escenifica la pel·lícula són els instruments per mostrar com la família ha estat assenyalada i perseguida per l'extrema dreta, tot i haver patit una pèrdua irreparable. El rodatge del film, de fet, va ser testimoni d'aquella cacera impune: la casa emprada per enregistrar la pel·lícula va ser pintada amb proclames nazis. «Va evidenciar-se l'actitud d'aquests grupuscles. Ara bé, nosaltres ho vam utilitzar per a la pel·lícula. En certa manera, va ajudar a promocionar aquest film que honra la lluita de la família», conta el director, qui contrasta: «Aquestes pintades no foren notícia. Ho ha sigut el caliu que hem rebut de la gent, la qual ens felicitava per la iniciativa. Mai ens havia passat».
.jpg)
El boicot a la nissaga Agulló-Salvador també va produir-se a l'àmbit econòmic. «Mon pare va sofrir-ne les conseqüències també al treball: quan mataren el meu germà, li llevaren tota la feina que tenia en aquella època. Sense justificació», explicava la germana major, Betlem Agulló, al llibre Guillem (Amsterdam, 2020), escrit per la periodista, escriptora i llibretera Núria Cadenes. Un calvari laboral, el qual és relatat a través del soroll d'una telefonada i de la posterior indignació sense consol del pare, que coincideix amb una involució de la instrucció judicial. Tot i que de primeres les forces de seguretat volien vendre l'assassinat com a una conseqüència indesitjada d'una baralla entre bandes rivals, les cròniques de Canal 9 reflecteixen els fets nítidament: una colla de feixistes ha matat un xaval de poc més de 18 anys per la seua ideologia independentista i contrària a tota expressió d'intolerància i racisme.
Els talls dels noticiaris de la televisió pública valenciana, els titulars dels periòdics i les investigacions periodístiques del setmanari EL TEMPS, precisament, desgranen als espectadors menys informats els detalls del context que va envoltar aquella causa judicial, la guerra que va iniciar la dreta política i mediàtica per desacreditar a la víctima i, fins i tot, convertir-la en botxí de la seua pròpia mort. O dit d'una altra manera: com de la possibilitat d'investigar-se judicialment les connexions de l'assassí amb el grupuscle neonazi Acción Radical i l'ombra que hi projectava l'empresari d'hostaleria i de seguretat, José Luis Roberto, els quals van ser destapats per una recerca de l'aleshores periodista d'aquest setmanari Jordi Sebastià, va passar-se a qüestionar la ideologia i les amistats d'Agulló. «Sembla que estiguen jutjant el meu fill», expressa a la pel·lícula el personatge de Guillem pare per evidenciar aquell contrasentit. El canvi de relat en les cròniques de Canal 9 és un indicador, justament, de la involució que s'hi va experimentar.
Aquell soroll mediàtic atiat per la premsa dretana del País Valencià, la qual va afavorir en tot moment la impúdica defensa de l'advocat (i històric de Fuerza Nueva), José Morató, va propiciar que la judicatura permetera escenes surrealistes. La compareixença d'un testimoni protegit a meitat judici sense cap mena d'argumentació i amb plena discrecionalitat va anticipar la decepció judicial: una sentència que només condemnava a l'autor de la ganivetada a 14 anys de presó, dels quals només en va complir quatre. Una sensació d'impunitat respecte a les agressions ultradretanes que va repetir-se quan Cuevas va ser detingut per integrar presumptament la banda neonazi Frente Antisistema. D'aquella investigació, tal com recorda la pel·lícula a les seues acaballes, va ser absolt.
«Malgrat el nerviosisme i les sensacions agredolces, la preestrena de la pel·lícula és una xicoteta victòria. És el millor homenatge que s'haja pogut fer a Guillem», expressa la seua germana gran, Betlem Agulló, qui agreix la cura de les productores perquè la família estiguera còmoda amb cada escena del film. «Serà dur reviure aquells moments tan durs, però és esperançadora aquesta reivindicació antifeixista al cor de València», comparteix el pare de la víctima. «És justícia democràtica», defensa Rosa Pérez, consellera de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica, qui ha visionat la pel·lícula amb presència d'altre membre del Govern valencià, el conseller d'Educació, Cultura i Esports, Vicent Marzà. «És un exercici de memòria», ha rematat Alfred Costa, director d'À Punt. Un clam contra l'oblit de la impunitat feixista al País Valencià. O com recita Xavi Sarrià a la cançó que tanca el film: «El batec immortal de milers de Guillems».