El saló d’actes de l’Institut Ciutat de l’Aprenent de València es convertia aquest dimecres en un plató de rodatge. Desproveït parcialment del seu mobiliari habitual, havia estat transformat en un tribunal de finals dels anys 90. Era la recreació del judici per la mort de Guillem Agulló, el jove antifeixista i independentista que l’11 d’abril de 1993 va ser assassinat per l’ultradretà Pedro Cuevas. 26 anys després d’aquella data fatídica, la compareixença del botxí i els seus còmplices esdevé ara una de les escenes clau en la pel·lícula La mort de Guillem, un film de Carlos Marqués-Marcet coproduït per À Punt Mèdia i TV3 que a la tardor de 2020 commourà el cinema amb el dol i la lluita que seguiren el crim d’Agulló.
El fum ambiental i la caracterització d’actors, actrius i figurants feien creure que, almenys allí dins i temporalment, s’havia retrocedit dues dècades. Un nombre abundant d’extres seia a les butaques blaves de la sala i, en obrir la porta un guàrdia civil fictici, les mirades es giraven per a radiografiar l’entrada dels cinc emmanillats, alguns d’ells provinents, com els originals, del barri obrer de Marxalenes, a València. L’escena es reproduïa una vegada i una altra per tal d’enregistrar-la des d’òptiques diferents. Sempre, això sí, sota la coordinació d’un equip dilatat i les directrius cordials de Marqués-Marcet.
La producció del llargmetratge reobri a hores d’ara la bretxa d’una família colpejada pel feixisme. Tanmateix, el pare de l’homenatjat, també anomenat Guillem Agulló, garantia a la premsa el seu suport a la pel·lícula: «La ferida sagnarà, però en positiu. Serà una sang neta, necessària perquè s’acabe tancant». La mare, Carme Salvador, reconeixia agraïda que el film servirà per a exposar la història del seu fill «a una gent que d’altra forma no coneixeria el cas» i, d’aquesta manera, «demostrar que la seua mort no va ser —com considerà la justícia— el resultat d’una baralla entre joves». «Estem emocionats i atordits, però molt satisfets», afegia Agulló.
La pel·lícula arriba en un moment de reviscolament ultradretà a les institucions de l’Estat espanyol. Un ascens que reforça encara més la impunitat sobre els seus actes. «És més fàcil amenaçar des de l’extrema dreta», assegurava un dels productors, Rafa Molés, de SUICAfilms. «Que la societat haja canviat no vol dir que l’amenaça no siga constant», agregava Molés en revelar que, durant el rodatge a Burjassot, una dona els cridà des de la finestra per estar honorant la figura de Guillem Agulló. «Podríem haver rodat escenes com aquella, perquè la realitat s’infiltra a la pel·lícula», lamentava el productor.
Apropar-se a la causa independentista, tot i ser en la ficció, encara atemoreix. Marc Roma, el representant de la productora Som*Batabat, confessava que un dels candidats a interpretar la víctima va renunciar al paper per a evitar l’estigma i, en el pitjor dels casos, un desenllaç funest: «No vull ser altre Guillem; em fa por ser altre Guillem», va admetre als productors. Betlem Agulló, germana del jove apunyalat i actriu a la pel·lícula —tot i que no fa d'ella mateixa—, va fer-los la reflexió que necessitaven escoltar: «No deixeu que us facen sentir culpables; és el que han intentat amb nosaltres durant 25 anys», parafrasejava Molés.
Íntim i públic
La mort de Guillem aplega un quart de segle després que succeïren els fets. «Les condicions polítiques a València durant aquest temps no han ajudat al fet que es poguera produir abans», argumentava el dirigent de SUICAfilms. Segons Molés, el canvi de govern, la pèrdua de la por i, sobretot, la lluita constant de la família Agulló i Salvador han permès, tard o d’hora, que el projecte es materialitzés. Ho fa, així i tot, al si d’una cultura cinematogràfica que recela de la denúncia política. El gènere és, com assegurava Roma, «un territori no llaurat en desenes de casos».
El crim d’Agulló, tal com subratllava Molés, no va suposar només la pèrdua d’un fill, sinó l’esclat d’un problema polític. Aquesta és precisament la fusió que Marqués-Marcet ha volgut plasmar a la pantalla: «Per a mi, no existeix allò públic sense allò íntim ni allò íntim sense allò públic». El director català, que va ser guardonat el 2015 amb el Goya a Millor Director Novell per la seua òpera prima, 10.000 km, va voler reinterpretar la proposta dels productors: «Fer una pel·lícula només de la mort no era suficient per a entendre el que Guillem Agulló és i simbolitza». A partir d’aquest plantejament, treballà per a representar-lo amb una doble vessant: «Com a part d’una lluita i com a un jove de tan sols 18 anys».
Per a assolir aquest efecte, el contacte amb la família i els amics d’Agulló ha estat essencial. Des del primer moment, declarava Marqués-Macet, «van obrir-los el calaix dels records de Guillem». Els transmeteren el seu relat i els prestaren totes les imatges que guardaven d’ell. El film, segons el director i els productors, no pretén ser un reflex exacte dels esdeveniments. Tot i això, defensava el productor de Lastor Media Sergi Moreno, calia fer una trobada entre intèrprets i familiars perquè els primers pogueren entendre «el procés de reconfiguració i assentament d’una família quan es perd un fill». Després, els consanguinis s’han mantingut al marge.
Totes les parts implicades insistien a afirmar que l’encontre fou emotiu i, sobretot, enriquidor. Clavar-se en la pell del protagonista, tot i que la seua aparició siga breu, ha estat per a Yanni Collado un honor i un repte: «Per a mi, Guillem és una imatge de lluita, però una cosa és tindre’l a un pedestal i d’altra, interpretar-lo». Pablo Molinero i Glòria March, actor i actriu protagonistes en els papers del pare i la mare d’Agulló, coincidien a reconèixer la singularitat d’endinsar-se en dos personatges com aquests. «El procés ha estat atípic, complicat i molt especial, perquè va més enllà de la ficció», admetia Molinero. Això, afegia l’intèrpret, «és una càrrega de responsabilitat, però dona forces».
La producció de La mort de Guillem, segons el seu director, ha volgut construir-se «des del respecte». «No volíem ser escabrosos», explicitava Marqués-Marcet, però la realitat superava la ficció. «Hem hagut de rebaixar els esdeveniments dramàtics ocorreguts entre 1993 i 1997 per a donar credibilitat a la pel·lícula», revelava el productor de Lastor Media. Tanmateix, s’havia de reflectir el dolor i, en paraules del director, «el silenci era l’eina més forta per a manifestar-lo; havíem de mostrar com una casa i un barri plens de xivarri es convertien de sobte en llocs silenciats». Ara, que ja fa temps que el silenci es trencà, el film arriba com un dels projectes principals de la campanya «La lluita continua», aquella que, de segur, Guillem Agulló mai no hauria volgut encapçalar.