Setmana Guillem Agulló

Betlem Agulló: «El passeig de Vivers dedicat al meu germà és un reconeixement de segona»

Betlem Agulló (Burjassot, Horta, 1978) és la germana de Guillem Agulló, el jove antifeixista i militant de Maulets que va assassinar l'extrema dreta avui fa 25 anys. Betlem narra com va viure el crim de Guillem, quines van ser les sensacions després d'una resolució judicial polèmica i com ha estat la lluita per la família en memòria d'Agulló. També critica la impunitat amb la qual segueix actuant la ultradreta.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-Quines són les teues sensacions quan recordes aquell assassinat 25 anys després?

En aquell moment, tenia 14 anys. A casa, nosaltres sempre havíem viscut obertament la ideologia independentista i antifeixistes, tot i que sabíem que fóra no érem compresos i, per això, ho tractàvem amb molta prudència. Quan el van matar, fou un xoc per a tota la família. Guillem sempre deia que no entenia la seua vida lluitant pel que pensava i jo, des de xicoteta, ho vaig sentir així, de la manera en la qual ell ho explicava. Ma mare li deia que havia d'anar amb compte per la perillositat d'aquella gent. Guillem, però, li deia: «Mare, si jo no lluite pel que pense, la vida no té cap sentit». Ara bé, quan van matar-lo va ser un xoc per a tota la família i ens vam adonar que els feixistes maten i que no pots expressar lliurement els teus pensaments perquè pots jugar-te la vida. Va ser molt dolorós, ja que Guillem era una persona molt estimada i tots els volíem molt. Era un xic molt tendre, molt dolç i amb una força, vitalitat i una llum molt gran. I en casa, ens l'estimàvem moltíssim. Era un xiquet molt volgut. A banda de la gravetat, també va ser molt trist per perdre una personal a la qual estimes tant.

-Com fou la reacció després d'una sentència molt qüestionada per l'acusació particular i que imposava un relat de baralla entre diverses persones?

Teníem moltíssima ràbia, a banda de la tristor i la pena. Però mai vam desitjar venjança. No estava dintre del nostre pensament, ni ho contemplàvem. Nosaltres volíem justícia. I, en aquell moment, vam creure que la justícia es faria a través de les institucions judicials. Nosaltres vam creure que era un fet tan evident que els responsables anirien a presó, que es faria justícia per al meu germà. I després del judici, veient com va desenvolupar-se, vam descobrir que era tot un teatre. La sentència fou totalment decebedora. Ens vam adonar que vivíem en un estat feixista i en unes institucions judicials que estaven al seu servei. Al judici, a més, no van voler polititzar l'assassinat, intentant llevar-li la qualificació de crim polític a través de l'excusa de la baralla. El resultat fou d'una impunitat total, en el qual va evidenciar-se que els feixistes podien fer el que volien. D'aquesta manera, vam perdre la confiança amb les institucions judicials. Nosaltres vam confiar primerament en la justícia fins que vam veure que no podíem fer-ho, ja que persones independentistes, antifeixistes o amb una ideologia clarament d'esquerres com nosaltres no podíem expressar-nos lliurement.

-L'assassinat de Guillem Agulló fou un cop de consciència per articular una resposta unitària dels partits d'esquerres, associacions i sindicats, tal com semblava amb la presentació de l'acusació popular?

A parer meu i de la família, i tal com va ocórrer als assassinats anteriors, per exemple, en el de Lucrecia Pérez, va suposar un punt d'inflexió, que la gent es posara a l'aguait i s'adonara de la situació perillosa que patia, en aquell moment, el País Valencià i l'Estat espanyol. Abans del crim de Guillem hi havia clarament una unitat antiracista, però respecte de l'antifeixisme no hi havia una preocupació ni una unitat tan gran com va demostrar-se després de l'assassinat del meu germà. Crec que tota una generació va sentir-se reflectida en Guillem, perquè podíem haver sigut qualsevol. Guillem era un xic normal i corrent, amb unes ideologies clares. I la seua mort, amb un judici posterior que va desenvolupar-se d'aquella manera, va provocar que la gent es mostrara més sensible amb l'antifeixisme i que feren un poc seua la causa. Tots pensaren que «Guillem haguera pogut ser jo». Arran d'això crec que va haver-hi pels actors preocupants un front antifeixista més unit.

-A banda de servir de punt d'inflexió, Guillem Agulló també va convertir-se en un símbol antifeixista al País Valencià i a l'Estat espanyol.

Sí. Precisament, per la seua mentalitat obertament i clarament antifeixista va convertir-se en tot un referent d'aquesta lluita. El fet de la impunitat del crim, de com van quedar els seus assassins i la seua joventut van fer que la gent tinguera més sensibilitat cap a la qüestió. Una persona jove podia pensar que poguera haver sigut ell, com he comentat abans, i les més grans que l'assassinat hauria pogut ser el seu fill. Per això, per la vergonya de judici que va haver-hi, tanta gent ens ha donat suport durant tots aquests anys. D'altra banda, i des de la família, mai hem deixat de denunciar la impunitat feixista. I com l'Estat l'ha encobert habitualment. Aquest clam de crítica, a parer meu, crec que ha ajudat a conscienciar i sensibilitzar la gent envers el feixisme. També la constància de no deixar d'assenyalar i censurar la impunitat del feixisme per part de la nostra família ha sumat perquè Agulló s'haja convertit en un símbol de tot plegat.

-Justament, la sentència de l'assassinat de Guillem Agulló; la resolució de la trama nazi de Panzer sense cap condemna als responsables, en la qual estava involucrat el botxí d'Agulló; les agressions del passat 9 d'Octubre... Tots aquests fets mostren la impunitat de l'extrema dreta al País Valencià?

Mostren moltíssima impunitat de la ultradreta al País Valencià. Estan protegits i fan el que volen. L'exemple més clar fou el passat 9 d'Octubre. La policia va protegir-los mentre ens pegaven a nosaltres. Per la seua banda, també ha estat decebedor que amb el canvi de govern al País Valencià no s'hagen modificat aquestes qüestions dintre del marge de la Generalitat Valenciana. Cal recordar que aquests grups feixistes no ataquen solament les persones. També a les institucions i a l'Estat de Dret. A més, i vull insistir en aquesta qüestió, els feixistes no han deixat de vexar i d'humiliar a Guillem als camps de futbol. I aquests insults, deixen encara més clar que van matar-lo per les seues idees, per ser obertament antifeixista.

-Creus que el València CF ha actuat suficientment per tal de condemnar aquests càntics al seu estadi durant molts anys?

No va fer-se res durant molts anys. Al camp, es mostraven pancartes, es cantava «Guillem, Jódete», insultaven al meu germà i a tota la meua família... No va fer-se absolutament res. Ni al futbol, ni fora del futbol. Si aquests insults hagueren tingut com a destinatari el monarca, ens hagueren empresonat. De fet, ens tanquen a la presó per expressar els nostres pensaments i votar en unes urnes. Però quan s'insulta a la memòria d'un jove assassinat, no passa res.

-Precisament, que aquests grupuscles ultres vinculats al València CF hagen estat els presumptes protagonistes dels aldarulls del 9 d'Octubre mostra com perviu la impunitat de la ultradreta des de l'assassinat d'Agulló?

Exacte! Al País Valencià, és vergonyós que aquells mateixos grups que insultaven el meu germà als estadis ara siguen els mateixos que estan relacionats amb les agressions del 9 d'Octubre. Això sí, és encara més greu l'actitud permissiva per part de la policia, tal com va mostrar-se durant aquella manifestació.

-El passeig que s'inaugurà al Jardí de Vivers de València en homenatge a Guillem Agulló, quan va demanar-se un carrer, és un bon reconeixement a la seua memòria i figura?

Clarament, no. Ha estat un reconeixement amagat. Com he comentat en algun cas, un reconeixement de segona categoria. Han volgut acontentar-nos sense fer-ho massa públic. Es tracta d'un lloc que si no passes a propòsit ningú sap que existeix. Amb tot, la família estem molt agraïts a l'esforç de determinades persones que han treballat per aconseguir aquest espai públic a la ciutat de València, en el qual posarà el nom del meu germà. I encara que no és el que ens hauria agradat, agraïm que, almenys, hi haja un lloc públic a València gràcies al treball de certes persones que s'han esforçat a fer-ho possible. Afortunadament, cada vegada hi ha més espais públics i carrers amb el nom del meu germà tant al País Valencià i, especialment, a Catalunya que dignifiquen la seua memòria.

-Perquè creus que no s'ha optat per posar el nom a una avinguda o a un carrer principal de la ciutat?

Ha sigut, com he dit, un moviment de no dir «no», però que no s'ha escollit ni cap plaça, ni cap avinguda, ni cap carrer pel qual transita molta gent. S'ha fet en un lloc d'amagades, en el qual si no ets coneixedor, no saps ni que existeix. De cara al públic, queden com que ho han fet. Però és un reconeixement de segona. A Catalunya, hi ha places i carrers principals en les quals es dignifica la seua memòria sense amagar-se. A València, però, no ocorre el mateix dissortadament.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.