La substitució lingüística és el primer pas per a la substitució nacional d'un territori. Per descriure-ho en termes casolans i des de casa nostra, passar de ser valencians (hereus del Regne de València, país independent en el marc de la Corona d'Aragó primer i de la monarquia hispànica després) per a convertir-nos en castellans.
Ara es parla molt de la memòria històrica i aquesta sempre ens la remunten a la Guerra Civil espanyola (1936-1939) i a la repressió feixista durant la postguerra. Resulta, però, que els valencians (i catalans, balears i aragonesos) tenim una memòria històrica pròpia que es remunta a la Guerra de Successió (s. XVIII), quan en guanyar el tron Felip V es va dedicar «por justo derecho de conquista» a assimilar-nos a les lleis, institucions i llengua de Castella. I de aquellos polvos, estos lodos, a pesar de la democràcia, l'autonomia, la cooficialitat lingüística i el sursum corda. Vegem exemples de lodos:
· Molts mitjans es refereixen a la nostra terra com a «Levante» o «zona levantina» (som l'est de Madrid; què dimonis, repetim amb orgull: som la platja de Madrid!). Fins i tot, fa poc un reportatge de TVE es referia a la deliciosa coca antoñina (amb tonyina!) d'Alacant que la gent consumeix durant las Hogueras.
· Hi ha una toponímia urbana en els nostres municipis que inexplicablement mai ha entrat en el concepte de «memòria històrica». És un insult per als valencians que Andrés Mayoral (l'arquebisbe Mayoral) tinga un cèntric carrer dedicat al cap i casal, darrere de l'edifici de l'Ajuntament. Aquest senyor, natural de Zamora, fou destinat ací en 1737, després de la Nova Planta, amb la missió de castellanitzar la població (entre altres coses, els cognoms d'origen català). Per cert, també prohibí el teatre, per pecaminós...
· Si vosté s'anomena Puchades, Puchalt, Chust o Casañ (Pujades, Puig-alt, Just o Cassany) és perquè el lodo (el tarquim pudent) de la Nova Planta segueix ben viu. Qualsevol rastre català havia de ser esborrat de la realitat quotidiana i l'infaust Andrés Mayoral ordenà la castellanització de tots els nadons valencians quan eren inscrits en els llibres parroquials.
· La castellanització aberrant de la toponímia pròpia segueix fent mal a la vista: Jávea, Calpe (per cert, els turistes europeus pronuncien millor els indígenes Xàbia i Calp), Villalonga, o els intents obsessius d'imposar a l'històric Castelló (de la Ribera) el castizoVillanueva de Castellón, que sona a "província de Soria".
· Hi ha qui es diu Such i pronuncia «Sutx»; hi ha qui es diu Domènech i pronuncia «Domènetx». Un dels símptomes de la substitució nacional és quan els habitants d'un lloc ni tan sols saben pronunciar els seus propis cognoms, han perdut consciència de la correcta pronúncia (catalana) del llinatge.
· 44 anys després de l'autonomia i de la cooficialitat del català al País Valencià, encara és tabú parlar en un jutjat o tribunal en la llengua pròpia. De fet, si algú vol practicar el masoquisme nacional, que s'atrevisca a parlar en valencià a un jutge, a la Policia Nacional o a la Guàrdia Civil. Com deia la meua àvia, no patirà fred...
· Els valencians, com que estem absolutament indefensos malgrat la suposada «cooficialitat», som els únics tòtils que, per no discutir i armar un canyaret, hem de canviar de llengua en la nostra pròpia terra quan algú en un comerç ens diu «no te entiendo» o «háblame en español». Curiosament, quan un turista anglès o alemany no sap expressar-se en castellà, s'obra un miracle (de Sant Vicent?) en el dependent o cambrer i la intercomprensió resulta sempre exitosa! Per cert, els valencianoparlants no tenim dret a l'empara quan patim una discriminació lingüística: us imagineu el mateix davant una discriminació per ser dona o per l'orientació sexual?
Exemples com aquests van rosegant dia a dia la nostra identitat i com hem vist, tots tenen el seu origen en el mal d'Almansa i la Nova Planta (1707), la memòria històrica de la qual alguns (inclús en l'esquerra alternativa) sembla que obliden. Aquesta persecució lingüística i cultural s'ha traduït en un procés de substitució nacional, pretenent que deixem de ser valencians per a esdevindre valencianos, és a dir, castellans mediterranis amb alguns trets folklòrics com la paella i els petards.
I damunt, la persecució que patim és com les piles Duracell, tu, no s'acaba mai: «Y dura..., y dura...».
