—Ha aconseguit escriure una novel·la amb nazis que no és típica ni tòpica, és literària i no fa tuf de comercial. Li agrada arriscar?
—Això m’ho prenc com un grandíssim elogi perquè era una gran por. Fins i tot està explicitat a la novel·la (que si una referència a Indiana Jones, una certa autoconsciència). A mi el tema dels nazis m’interessa molt i penso que es poden traure novel·les de tota mena: des de la típica i tòpica bestsellerista que dius tu fins a una profunda i complexa. Però jo no em plantejo si vull arriscar-me. A mi em ve una idea, se’m fica dins del cap i, si és molt inversemblant, em resisteixo uns anys per no haver-la d’escriure, però al final se t’acaba imposant i l’acabes fent. En aquest cas, tenia molt clar que volia mesclar dos tipus de materials literaris, en principi molt incompatibles: la novel·la històrica, d’intriga i misteri amb nazis, feixistes i un secret, i una cosa més d’autoficció, autoral i exploratòria d’un individu en crisi. I afegir-hi la qüestió politicoideològica que sempre m’interessa (i qui diu politicoideològica diu socioeconòmica). La idea era barrejar aquests materials aparentment incompatibles i que el lector no tingui la sensació de llegir dues novel·les en una, sinó que tot quedi molt fusionat. I això és el que m’ha donat més feina.
—Per què volia reprendre la història dels nazis que busquen el Sant Graal i portar-lo al seu terreny, que és el seu Campanet i les llegendes mallorquines?
—Evidentment, no volia quedar-me en el tòpic de Himmler i els nazis a Montserrat a la recerca del Sant Graal —perquè seria molt difícil de convertir en personal— i, per tant, necessitava dur-ho cap al meu terreny i la rondallística. Ho dus cap al teu terreny perquè és el que et surt, perquè és el que et ve més còmode i literaturitzes aquells paisatges i aquells mons que tens dedins i que has mamat des de sempre. A més, dur-ho cap aquí i posar-hi el folklore mallorquí i l’imaginari popular mallorquí em semblava adient per apuntar un tema que m’interessa molt: que les identitats del present es fan en relació amb el passat. La mallorquinitat, ara mateix —i crec que passa també amb la valencianitat i la catalanitat—, cada vegada es relaciona amb el seu passat (l’evolució de la llengua, la història pròpia i l’imaginari propi) d’una manera més interferida, més desnaturalitzada i més desarrelada. Per això defineixo els personatges en funció de com coneixen la història de Mallorca. Els personatges saben coses de la trama en funció de com n’estan d’arrelats al país. Això està explicat d’una manera no moralista, però sí subratllant la dimensió politicoideològica de tot plegat. Moltes vegades fem lectures presentistes de tot, com si no importés com hem arribat on som. Això és mentida. La democràcia espanyola és com és perquè hi va haver quaranta anys de dictadura franquista. I la catalanitat és com és perquè hi ha hagut unes violències seculars que l’han deformat d’una manera. Però això està narrativitzat. No hi ha dos personatges discutint sobre aquest tema.
—En aquest sentit, l’encerta perquè la novel·la no és gens maniquea.
—Jo crec que s’ha de distingir entre una novel·la política i una ideològica. La ideològica és la que té una idea clara, hi va a favor i ho explica tot programàticament (maniquea), i una novel·la política és una novel·la on hi ha debat d’idees i els personatges enfrontats, amb conviccions però també contradiccions, i fins i tot tenen les seves raons. Si poso un personatge espanyolista feixista, intento carregar-lo de raons i, fins i tot, de capacitat persuasiva. No puc fer que els bons siguin eloqüents i els dolents, imbècils. Això seria ridícul.
—Fa ben fet de crear un personatge protagonista i narrador que podria ser vostè mateix i endinsar-nos en les seves relacions de parella i d’amistat perquè això fa més versemblant la resta. Era aquesta la intenció?
—Totalment. La trama sentimental i humana em servia per aterrar els arguments de misteri —més potencialment inversemblants— i l’argument més de misteri, més trepidant i més d’aventura —el més potencialment inversemblant— em servia per esquivar un cert realisme previsible de la història sentimental. Volia que es transformessin l’un a l’altre, perquè tampoc m’interessava fer una novel·la estrictament de protagonista i narrador —que soc jo i no soc jo— en crisi sentimental, divorciat i amb una altra història. Volia que tot això hi fos, però no volia limitar-me. No m’interessava literàriament i tampoc m’interessava humanament.
—El resultat és que, com a lector, no trobes mai que hi hagi una trama secundària: la vida íntima del protagonista i la trama dels nazis competeixen per no ser la trama secundària.
—També tenia molt clar que no podien anar paral·leles, que havien de tindre punts en comú i que havien d’interferir l’una sobre l’altra. Per això les dues dones de la vida del protagonista tenen un paper rellevant, tant en la seva manera de concebre’s ell mateix com a persona, com a escriptor i com a paio que està embolicat en un misteri que l’obsessiona. I elles dues són imprescindibles per aclarir-ho. Fins i tot diàlegs que es barregen els dos temes i la qüestió del misteri és, en algun moment, un vincle que els uneix. Volia que estigués molt fusionat.
—Sí, a més, tenen importància elements com la paternitat, el sexe i les relacions de parella, l’autoconfiança en el treball ben fet...
—Sí, últimament es diu que a la literatura catalana ara hi ha moltes novel·les sobre la maternitat —de vegades descriptivament però de vegades com a elogi o retret— i jo tenia clar que, com a escriptor, home, que té dos fills, volia escriure sobre la paternitat. No que fos un tema central però sí un tema important del llibre. Ha estat deliberat.
—I és veritat que hi ha pocs autors que parlen de la paternitat, en la nostra literatura recent. El Baixauli ho feia a l’última novel·la...
—Sí, segur que n’hi ha. Però de vegades sembla que la maternitat sigui un tema propi de les dones i la paternitat no fos un tema pròpiament natural dels homes. Alguna feminista et diria amb raó que això passa perquè les mares s’impliquen en la criança dels fills molt més que els homes...
—Sí.
—I tindrien raó. Però hi ha homes que ens impliquem molt —o bastant— en la criança dels fills i és natural que ens surti escriure sobre això.
—Les conseqüències és també una excusa per introduir històries de la Guerra Civil que vostè volia rescatar i dignificar, com la de don Julià, el metge liberal de Campanet que és executat per roig, i que ja havia explicat a Tots els dimonis són aquí?
—Sí, és l’únic mort que va haver-hi en el poble durant la guerra (a banda d’una catorzena que van morir al front, sobretot a l’Ebre). La mort de don Julià va ser molt traumàtica i l’he sentit contar moltes vegades: parlaven de don Julià la padrina Magdalena i el padrí Perico, és a dir, la mare de ma mare i el pare de mom pare. Perquè era un bon home, un home amable que —en teoria— no tenia enemistat amb ningú. A més —i això no ho conto— acusaven d’haver instigat la seva mort un altre metge campanetenc que el va substituir, un metge que tenia relació amb un dels meus padrins, i recordo que el meu padrí sempre deia que «no és ver que fos el meu cosí; no és ver que fos el meu cosí; va ser aquell altre metge de fora». I, efectivament, un historiador va fer una investigació en profunditat i va esbrinar que l’havien assassinat a instàncies d’un tio que estava gelós d’ell per una qüestió amorosa. Aquesta història em té fascinat de petit i mom pare i mon tio Ferran varen contribuir a donar-li un enterrament just i digne. De tota manera, això és una novel·la i hi ha episodis de Campanet que són reals i d’altres que són pura fabulació.
—És clar que, quan la trama esclata és quan apareix una llegenda de les Rondaies Mallorquines de mossèn Alcover a la història dels nazis. Aquí també hi ha una intenció de reivindicar les rondalles populars o és la rondalla que se li va presentar com una aparició reclamant protagonisme?
—Va ser l’espurna del llibre. El primer de tot va ser que els nazis de Montserrat venien a Campanet a cercar això que no direm. Però quedava molt pel·liculer presentar-ho així, i vaig haver de generar un context més realista: i és quan decideixo, com a pretext inicial del viatge, que aparegui la llista dels xuetes. I després —perquè vivia un moment molt intens— va ser quan vaig decidir enriquir tot això amb la qüestió més d’autoficció personal.
—Fa vindre ganes de posar-se a llegir rondalles.
—És que són un tresor meravellós, lingüístic i narratiu. Però aquí està el drama: la meva relació amb les rondalles és més pobra que la que va tenir-hi el meu pare; i la del meu fill serà encara més pobra que la que hi tenia jo. I tu diràs: això és culpa teva. És clar que és culpa meva, però també és un símptoma de l’evolució de la mallorquinitat i del món, no? Les rondalles mallorquines són una meravella. Entre d’altres coses, perquè els pagesos mallorquins de fa temps —nosaltres tendim a menysprear-los perquè eren analfabets i no sé què— tenien un do de la llengua i una capacitat narrativa extraordinària. La persona que jo he conegut que millor contava les coses era la meva padrina Llobina, la mare de mon pare, que era una dona que no va estudiar, que als cinc anys es va quedar sense mare, que va cuidar son pare i els seus dos germans i que va regentar una botiga de poble tota la vida. I contava tan bé com en García Márquez o en Porcel. Molt millor que molts escriptors. Les rondalles venen d’aquell món.
—Les altres protagonistes són les coves de Campanet. És un escenari proper que volia immortalitzar?
—Immortalitzar... [riu] Immortalitzar és un verb molt seriós. Et surt de manera natural, perquè és el paisatge de les coves. Al mateix temps faig una aproximació que canvia la història oficial de les coves. Són els paisatges que duus dedins perquè els has viscut de petit i t’han configurat com ets. Com la vall de Sant Miquel, el puig de Sant Miquel. He vist muntanyes altíssimes i paisatges impressionants arreu del món, però no n'hi ha cap que superi aquestes: unes muntanyetes més petites, més domèstiques... Perquè són millors? No; perquè són la meva vara de mesurar la magnificència i la bellesa del món idíl·lic i natural.
—S’ha hagut de documentar per escriure Les conseqüències o ha llegit o rellegit alguna novel·la que el podia ajudar a escriure-la?
—No especialment. Vas llegint i, quan llegeixes, t’aprofita tot molt. Com hi ha tres trames —una del 1940, una del 1975 i una present- sí que m’he rellegit, per qüestions del 1975, el llibre de Sophie Baby El mito de la transición pacífica: Violencia y política en España (1975-1982). L’he tornat a llegir perquè demostra que no va ser una transició modèlica i va haver-hi violència de tot color. Però per a la resta també s’esmenten articles o llibres que no existeixen: s’hi barregen coses que són realitat i altres que són falses. Sobre el franquisme i el nazisme ja havia llegit moltíssim i hem mamat sempre.
—Tenia l’estructura de la novel·la construïda abans de començar-la?
—No. La veritat és que no sabia cap on anava. M’he mogut a base d’intuïcions i he hagut d’escriure i esborrar moltíssim. He anat endavant i enrere... Això té un problema quan escrius, que és que t’ocupa més feina i ho passes fatal, però també permet que tot sigui més viu, més imprevisible i menys mecànic. Però he fet més feina que mai. De tota manera, m’ho passo molt bé quan escric. Fins i tot quan pateixo, m’ho passo molt bé.
—Es nota en una fluïdesa molt natural.
—La feina es nota. I la feina es nota quan no es nota.
—Exacte. Com més treballada està la novel·la, més natural és.
—La naturalitat duu una feinada. Això no vol dir que no hi hagi un passatge que t’hagi sortit més instantani, però, en general, aquest tipus de novel·la requereix dominar els patrons del gènere i, alhora, no deixar-te portar pels patrons del gènere. Jo no volia fer una novel·la d’aventura clàssica, un thriller clàssic o una novel·la de misteri clàssic. Volia que tot això hi fos —i que el lector que ho cerqui, ho trobi—, però també volia anar més lluny. I fusionar-ho tot és el que dona feina.
—Molta sort.
—Està agradant. Però ja sabem com està el mercat literari, amb aquesta espècie d’hipertròfia i de superabundància frenètica on els llibres duren dos mesos i després és com si no haguessin existit mai. Això desincentiva l’ambició i la voluntat de fer feina. No és un problema només català; és d’indústria cultural en general.
—Vol dir?
—El gran problema de la literatura catalana avui és que, perquè confiïn en tu, has d’haver tingut molt èxit. Aquella idea dels noranta o començament dels 2000 que deien «agafarem aquest autor, el promocionarem, li facilitarem la vida, li donarem un premi gros perquè tingui els focus a sobre...», això, en general, ja només passa si has tingut un èxit comercial i ja ets rendible. I això acaba tenint una derivada que és terrible: que ara mateix el que més dona prestigi literari a la literatura catalana és tenir èxit comercial (èxit comercial amb un tipus de literatura, no la cosa bestsellerista cutre romanticoïde). No, no. El Faulkner, fins que no el van reivindicar els francesos després de la II Guerra Mundial, venia poquíssim. Cada vegada passa menys que es doni suport a un autor que encara no ha tingut èxit. I és per aquesta sobreabundància frenètica.