Quan els escoltes en qualsevol programa de La Comoditat Valenciana, per la complicitat que destil·len, fa la sensació que Pere Àlvaro (Onda, Plana Baixa, 1977), operari industrial, i Màxim Vivó (Vilamarxant, Camp de Túria, 1988), professor de secundària, són dos amics de tota la vida que s’han conjurat per fer un pòdcast. La realitat és que no es coneixien. Àlvaro era una persona relativament coneguda pel seu activisme en l’antic Twitter, ara X. Quan Vivó s’incorporà a la xarxa, entre les persones suggerides per començar a seguir, li va aparèixer el seu futur company.
En aquell temps, Pere Àlvaro participava en un pòdcast, Això no és veritat, amb una filosofia destralera i una factura bastant treballada. Vivó estava immers al seu torn en un altre projecte, el mensual Repel·lents, un espai reflexiu amb una bona dosi d’autoironia. A Màxim se li encengué una llumeneta, fer una tertúlia d’actualitat una vegada a la setmana —«en aquell moment em va semblar una idea molt boja», confessa— i li va enviar un missatge a Pere. «Encara guardes el missatge?», pregunta Màxim. «Encara el guarde, però hauria de fer scroll amb missatges dels últims sis anys», contesta Pere. El moment fundacional.
La intenció era fer una mitja hora, sense massa pretensions, perquè Això no és veritat li ocupava bona cosa de temps a Àlvaro, era un espai que «tenia molt de treball de guió». Així les coses, la fórmula d’una entrevista setmanal «era factible». Parlem de finals del 2021. El febrer del 2022 arrenca La Comoditat Valenciana, després d’una primera reunió que és la primera vegada que el duo té un contacte en persona. El primer programa és la vegada que més parlen entre ells. «És el resum de com no es poden fer les coses», resumeix Vivó. O sí, vistos els resultats. La clau és que «Màxim i jo pensem el mateix de moltíssimes coses. I com que som un equip de dos, s’han de fer les coses per unanimitat, òbviament. Però no hem tingut mai cap discussió. Si algú dels dos no veu la cosa clara, no es fa», aclareix Pere.
Quan la gràfica es va verticalitzar
Surfejant sobre aquesta harmonia i sobre una bona disposició indestructible, la cosa ha anat endavant. El projecte s’ha consolidat i expandit amb franquícies com Búnquer Barraketa —un format més curt per tractar un tema candent amb alguna persona experta en aquell camp— i Pere i País, la versió viatgera del programa. La seua manera de fer País en els antípodes de la denominació panxacontenta i funcionarial que parodien. Una expansió que ha estat possible gràcies al suport d’una persona que els ajuda amb l’edició del programa, una tasca que els absorbia molt de temps als inicis.
Com en tots els projectes, tanmateix, va ser necessari un període de consolidació. «La primera temporada no ens escoltava ningú», admeten, tot i que les 1.000 escoltes i el centenar de subscriptors en iVox eren un començament. La segona temporada hi hagué un «creixement sostenible». «I va ser en la tercera temporada quan la gràfica va pujar cap amunt», relaten. Ajudava la visibilitat de Pere en les xarxes, de qui es deia maliciosament —ho conten partint-se la caixa— que era «un compte de Compromís». «Sort que gent que em coneixia explicava que jo soc un senyor que viu a Onda, en el deep Castelló, que treballa en una fàbrica de taulells, i parla de coses per Twitter. No era el compte B d’Enric Morera... Tot i que seria guapo que ho fora». Més riures.
D’aleshores ençà, unes 150 persones o més, calculen, han passat pels diferents programes entre lletraferits, cantants, activistes, creadors de continguts, periodistes, polítics... Tot un mapa del valencianisme i el progressisme del País Valencià. Sempre en la llengua del país, amb alguna excepció amb un convidat gallec —«mai en castellà!»— i algunes experiències sorprenents, com la del diputat de Mas Madrid Héctor Tejero Franco, l’entrevista del qual va circular molt per clubs d’aprenentatge de valencià. «És un senyor madrileny, amb parella valenciana, que sap parlar un valencià molt correcte. Va cridar l’atenció», relaten.
Per a la nova temporada, la novetat és separar els espais d’entrevista i tertúlia. Fins ara, els convidats i convidades explicaven les seues coses, però també s’obria una tertúlia generalista en què el to destraler i desacomplexat de Màxim i Pere podien aclaparar-los. «De vegades, era posar-los en un compromís. Jo patia per certes persones, pensava: “A veure si els anem a afonar la vida”. Després, pensava: “A fer la mà, tampoc som tan importants”», intervé Màxim. També hi havia persones que demanaven treure en l’edició algunes coses, «això també ens ha passat», acota Pere.
Fent la tertúlia amb els convidats amb els quals tenen més confiança i complicitat —«l’equip mèdic habitual»—, és més senzill. Gent del perfil del filòleg i analista polític Ricard Chulià o Aina Monferrer, lingüista i una de les membres del pòdcast afí Xusma Deluxe, gent que «té les garrofes fora de la política i de l’ambient cultureta» i als quals no els venen de nou els «Puta Espanya!» i la creativitat lèxica del pòdcast, on Charles Mason és Carlos Mazón i el «Satànic» és el govern del PP i Vox, entre altres. La marca de la casa.
Com també ho era una secció fruit de l’afició de Màxim a l’ornitologia i que consistia a emparellar algun personatge de la política amb l’au que més se li semblara. La secció s’ha acabat, però es comprometen que hi haurà referències als pardals en algunes entrevistes.
La cruïlla de l’humor
Una de les qüestions per entendre La Comoditat Valenciana és la distinció entre fer les coses amb humor —en això són uns virtuosos— i fer humor. «La meua idea inicial és que el programa fora més de conya, fer més el mamarratxo, però fer humor és molt difícil, el més difícil que hi ha», reconeixen. I apunten que es conformen a fer un espai divertit, que incite el somriure. «També depèn de qui ve; hi ha creadors de continguts que poden entrar en el joc i, després, hi ha gent més seriosa», diu Màxim. «El que no volem és caure en un rotllo cultureta, de barba i tabac en pipa, pontificador. Jo dic coses que podria dir en la barra d’un bar, jugue a fer el cunyat», intervé Pere.
Ací hi ha un poc de postureig. El seu seria una mena de cunyadisme il·lustrat, perquè no tracten cap tema sense haver-se informat primer o recórrer a l’experiència personal i professional. «Sí, però el to és de conversa de bar, el que podries contar-li a un col·lega sense citar Joan Fuster», puntualitza Pere.
Per naps o per cols, amb aquesta manera de fer han arribat a un públic considerable i fins i tot a persones que ni podien sospitar. Passa quan molts dels convidats confessen escoltar el programa o, almenys, els fragments que comparteixen en xarxes. Els casos de la periodista catalana Alba Sidera o de la comunicadora valenciana Marta Monforte els van cridar l’atenció. Amb el temps, però, el més habitual és que quan contacten a algú hi ha moltes possibilitats que siga seguidor del programa o almenys el conega.
Cinc temporades després, el balanç és positiu. Tot i que el retorn econòmic s’ha estabilitzat en uns 200 euros mensuals que posen els seguidors en l’Aixeta de la plataforma Pòdcasts pel valencià —tampoc és que la previsió fora fer-se rics—, La Comoditat Valenciana és un referent, amb un nombre important de seguidors i que, en mirar enrere, deixa un bon grapat de programes dels quals se senten satisfets. En destaquen les entrevistes a l’historiador Carles Sirera —«va triomfar moltíssim, un dels més escoltats»—, amb el jurista Andrés Boix, del pòdcast La Paella Russa, i també el programa posterior a la pèrdua de les eleccions per part del Botànic, amb Zahia Guidoum, Emma Zafón i Ricard Chulià. «És un programa que ens va fer anar amunt, com també el de Núria Cerveró, de Famílies pel Valencià. Va rutllar molt entre el professorat», apunten. Eren els dies de la cèlebre consulta de la Conselleria d'Educació per escollir llengua vehicular.
«Em sap mal dir-ho, però com pitjor, millor per a nosaltres», diu Màxim abans que s’embarbussen entre rialles en el celebèrrim i surrealista discurs de Mariano Rajoy. Ni una puntada sense fil. «És veritat! Aquesta temporada ha arrancat bé perquè hi ha l’ambient mogut. Hi ha gent que no escolta normalment el pòdcast, però si ha passat alguna cosa, es connecten», teoritza Màxim. «Com la gent que posa El Chiringuito quan perd el Madrid», rebla Pere. I torna la trompa al xic.
«Em sap mal dir-ho, però com pitjor, millor per nosaltres. Aquesta temporada ha arrancat bé perquè hi ha l'ambient mogut»
Tampoc no són matemàtiques. Programes que pensen que tindran més seguiment, com ara quan entrevistaren Joan Baldoví, poden no funcionar, malgrat assegurar que «va quedar molt bé». Però entrevistes a uns altres membres de Compromís, Mònica Álvaro o Pere Fuset, van tenir més seguiment. És un terreny imprevisible. Ara bé, hi ha una entrevista que alguna vegada han suggerit en el programa de fer-la i que seria una bomba. Els preguntem com va la idea de portar Francisco Camps al programa. «No vindrà. I, en tot cas, fer un programa de confrontació no sé si és el nostre terreny», contesta Màxim. «I això és una putada, perquè si portàrem María Consuelo Reyna, per exemple, fliparíem, ho petaria», apuntala Pere.
Més realista ha estat la temptació de convidar Isabel Bonig, antiga dirigent del PP valencià, natural de la Vall d’Uixó, però ho han descartat, malgrat que la via de la polèmica és un bon recurs per a tenir més audiència. Ho han meditat prou, en tot cas: diuen quasi a l’uníson, amb la coordinació d’una parella de natació sincronitzada, que no estarien contents explorant aquella via, tot i que això comportara més audiència. I sondejant quins serien els límits, «ara que venen eleccions podrien fer-se l’ànim d’entrevistar algú del PSOE». En tot cas, «els polítics són els que menys funcionen perquè són molt pesats», sentencia Pere, en una frase molt seua. I molt del programa que ha esdevingut refugi per a aquells que se situen en els antípodes del cofoisme i el meninfotisme valencià, i tampoc no acaben d'identificar-se amb allò que s'ha anomenat el valencianisme de comboi.
Són els portaveus de la (in)Comoditat Valenciana.
