Afirmar que la justícia espanyola ha estat poc sensible a la realitat plurilingüe de l’Estat és, a aquestes altures, com descobrir la sopa d’all. Les sentències que situen les llengües cooficials com a subalternes s’han succeït les darreres dècades, per acabar d’apuntalar la preeminència que la Constitució espanyola atorga al castellà. A l’Administració ordinària; quan dues autonomies amb la mateixa llengua han volgut comunicar-se; a l’hora d’ordenar els espais de comunicació pública, i especialment a l’ensenyament, l’espasa de la justícia espanyola ha caigut amb tot el seu pes sobre les dites llengües cooficials. La sentència del 25% de castellà a les aules de Catalunya ha estat la darrera etzibada. La jurisprudència, a hores d'ara, és extensa i quasi sempre ha estat tendent a anorrear els avenços que, en matèria de normalització, han pretès fer les administracions autonòmiques. El català n’ha estat víctima reincident, com també l’eusquera i el gallec. Ras i curt, la justícia a Espanya ha estat hostil a la diversitat lingüística.
Aquesta aversió judicial no s’ha donat només a l’hora d’interpretar les lleis. També en el dia a dia, l’Administració de justícia ha estat impermeable als progressos que, en matèria de normalització, s’han fet en el conjunt de la societat. L’ús de la llengua pròpia en els judicis, les resolucions i les sentències és, ara per ara, una anomalia. Una excentricitat, en el cas del País Valencià i les Illes. Si en termes generals la salut de l’idioma és precària, en el cas concret de la justícia se l’ha induït, directament, al coma. Amb l’exclusió de les forces i cossos de seguretat de l’Estat, la justícia és probablement l’àmbit públic on el castellà té una posició més dominant i incontestable.
«L’oficialitat del valencià s’associa habitualment, almenys al País Valencià, amb la idea que és una llengua útil per a comunicar-s’hi preferentment amb sector de l’escola pública i alguns sectors del món cultural; una llengua d’ús no dominant de les administracions locals i autonòmiques; però no com una llengua útil per a usar-la amb la policia o el poder judicial», lamenta Vicenta Tasa, codirectora de la Càtedra de Drets Lingüístics de la Universitat de València. Quaranta-cinc anys després de la represa democràtica i quaranta-tres anys després de l’aprovació dels primers estatuts autonòmics, la justícia continua sent un vedat del castellà.
Mut i a la gàbia
Les xifres no deixen espai al dubte. Dels 406 òrgans judicials que hi ha al País Valencià només dos —el de Gandia i el de Montcada— tramiten habitualment en l’idioma propi. Fins fa ben poc, per a tota la resta es comptava amb una sola traductora per al català. El nivell d’indigència és tal que ni la Conselleria de Justícia ni el Tribunal Superior de Justícia disposen de dades sobre el percentatge de sentències emeses en llengua pròpia.
A les Illes, el percentatge dels darrers vint anys és del 2,27% de les sentències en català. Són xifres aproximatives a partir de la informació que proporciona la base de dades del Centre de Documentació Judicial. Els percentatges exactes no hi són a pesar que, com explicita el professor de dret penal de la Universitat de les Illes Balears (UIB), l’article 563,2.c de la Llei orgànica del poder judicial (LIPJ) estableix que el Consell General del Poder Judicial, en la memòria que anualment remet al Congrés, hauria d’incloure de forma preceptiva un «informe sobre l’ús de les llengües cooficials en la justícia i, en particular, per part dels jutges i magistrats en l’exercici de les seues funcions». Tampoc el Tribunal Superior de Justícia de les Illes no disposa d’informes específics. Dels 140 magistrats que hi ha adscrits als òrgans judicials de les Illes, només tres utilitzen el català. Un d’ells, a més, està prop de la jubilació.
Menys raquítics són els resultats a Catalunya, per bé que no per això deixen de ser anèmics. El 2018, segons dades del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, el 7,7% de sentències foren emeses en la llengua del país. És una xifra significativa, si la comparem amb l’1,3% del primer any del mil·lenni, però és força baixa si es compara amb el 20,6% enregistrat el 2004. «A Catalunya la situació del català al món del dret és crítica, dramàtica, en consonància amb la regressió de l’ús social», avisa Rogeli Montoliu, que és degà del Col·legi d’Advocats de Vic i president de la Comissió de Llengua del Col·legi d’Advocats de Catalunya.
Silenciats per llei
Les raons que expliquen aquest silenci lingüístic són diverses. En primer lloc, són, evidentment, històriques. La derrota en la Guerra de Successió va suposar el bandejament de l’idioma propi en els estaments judicials —d’on n’havia estat llengua oficial des de mitjans del segle XIII. A partir d’aquell moment, el castellà passà a ser l’idioma dels documents oficials i també de tots aquells vinculats amb el món del dret «por justo derecho de conquista».
La represa democràtica i la instauració de l’organització autonòmica de l’Estat hauria pogut ser el punt de trencament. És a partir de 1977 que els territoris amb una llengua pròpia comencen a desplegar polítiques públiques de promoció de l’idioma. En els centres d’ensenyament, en la cultura, en els espais públics,... s’inicien campanyes per traure de la precarietat —quan no de la clandestinitat— la llengua allà on les administracions autonòmiques tenien competències.
La justícia és, però, tot un altre món. El problema, de fet, és d’arrel, ja que la mateixa legislació (com també fa, en bona mesura, la Constitució) estipula una jerarquia lingüística clara. Així, el punt 1 de l’article 231 de la Llei general del poder judicial estipula que «en totes les actuacions judicials, els jutges, els magistrats, els fiscals, els secretaris i els altres funcionaris de jutjats i tribunals, han d’usar el castellà, llengua oficial de l’Estat». En el punt 2 s’estipula que es pot utilitzar la llengua cooficial «si cap de les parts no s’hi oposa, al·legant desconeixement, que li pugui produir indefensió». Sobre el paper existeix la possibilitat de fer judicis en català. Ara bé, en la pràctica, l’exercici d’aquest dret està molt més condicionat.
El problema és, com explicava recentment Vicenta Tasa en la jornada «Llengua i dret: els reptes de la terminologia jurídica», organitzada per la Càtedra de Drets Lingüístics de la UV i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que «els usos de la llengua en els tribunals han de ser permanentment negociats en un procés en el qual les persones que volen un judici en valencià han de fer front sovint de manera aïllada a la indiferència del funcionariat públic i, ocasionalment, a actituds dels tribunals o de les parts del procés judicial, de fet, hostils a l’ús de la llengua».
Jesús Muñoz ho sap bé. Ell és degà del Col·legi d’Advocats de Sueca, a la Ribera Baixa. A les seues esquenes arrossega trenta anys d’ofici. Valencianista de pedra picada és molt conscient de fins a quin punt el seu món és hostil a la llengua. «L’herència de la Nova Planta encara es deixa notar avui en dia», lamenta. Dels sis jutjats que hi ha en el seu partit judicial, cap no usa l’idioma propi, a pesar que cinc dels magistrats són valencians. «Entre el 90 i el 95% de la població en aquesta zona són valencianoparlants. A hores d’ara, la majoria no posen objecció expressa que les persones involucrades en un judici s’expressen en valencià. Ara bé, hi ha clients que ja d’entrada es passen al castellà i altres que, si perceben en el jutge certa incomoditat, canvien de llengua».
El Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP) va preguntar el 2018 a persones catalanoparlants quines eren les raons que els induïen a canviar de llengua quan s’adreçaven a l’Administració de justícia. El 26% van adduir que actuaven així perquè els jutges tenen prejudicis contra el català. El 16% van assegurar que «els jutges i el món de la justícia no parla tant el català». I el que és més sorprenent encara: un 22% van assegurar que consideraven «de mala educació» adreçar-se en la seua llengua a jutges i jutgesses. La justícia és, doncs, un exemple paradigmàtic de diglòssia: un bon nombre de parlants considera que la seua llengua, minoritzada per anys de desprotecció legal, no és apta per a un registre formal com són els tribunals.
De la resistència a l’heroïcitat
Margalida Crespins és una de les tres jutgesses que, a les Illes, empra sempre la seua llengua nadiua. És jutgessa des de 2012 i en l’actualitat està destinada en el Jutjat de Primera Instància número 24 de Palma de Mallorca. Reconeix, de totes totes, que la seua actitud és una excentricitat dins el seu sector. Parla sempre d’entrada en català i les sentències i interlocutòries les redacta també en la seua llengua. «No passa el mateix amb les resolucions de tràmit, perquè han de tramitar-se a través de l’oficina i tot el personal que hi treballa procedeix de la Península», explica. La seua tria lingüística no ha estat, en general, un problema, a pesar que, de tant en tant, alguna de les parts ha utilitzat l’idioma de la jutgessa per al·legar indefensió. El pitjor dels casos, en tot cas, va ser quan en una ocasió el Consell General del Poder Judicial li va obrir un expedient en considerar que s’havia dilatat massa a emetre una sentència. El que havia passat, en realitat, era que la seua sentència s’havia quedat estancada en el servei de traducció... durant dos anys!
La manca de coneixements lingüístic del personal que treballa en l’Administració de justícia rebla en el clau de la invisibilitat idiomàtica. En tractar-se de funcionaris de l’Estat, no se’ls exigeix cap tipus de requisit lingüístic, com sí que passa en altres àmbits de l’Administració autonòmica. Així, el coneixement de la llengua pròpia i oficial no passa de ser un mèrit i no un requisit lingüístic imprescindible per a poder exercir les funcions públiques. Qualsevol pot ser jutge o procurador a Vinaròs o a Mataró sense saber un borrall de la llengua majoritàriament parlada en aquests territoris. A Catalunya, per exemple, un terç de tots els jutges i jutgesses que exerceixen procedeixen de fora. I no s’ha de perdre de vista, en tot cas, que els representants de la justícia encarnen, en última instància, el poder i les lleis i, per tant, la part més alta de la jerarquia. Això provoca que, en un context de desigualtat idiomàtica, molts ciutadans s’estimen més deixar de banda la seua fidelitat lingüística si això els facilita congraciar-se amb la justícia i acabar guanyant un plet.
Cal remarcar, d’una altra banda, que, en línies generals, tant a les Illes com al País Valencià, els serveis de traducció dels ens judicials han estat insuficients, circumstància que desincentiva els usuaris i els professionals que, heroicament, aposten per l’ús de la llengua vernacla.
Llums entre la foscor
Fet i fet, contravé la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, segons denuncia Antoni Llabrés, que és professor de dret penal de la Universitat de les Illes Balears (UIB). L’article 9.1 estipula que les parts es comprometen a «assegurar que els òrgans judicials, a sol·licitud d’una de les parts, portin el procediment en les llengües regionals o minoritàries» tant en el cas dels procediments penals, com en els civils o els de la jurisdicció contenciosa administrativa. De fet, recorda Lladrés, «l’incompliment contumaç a fer efectiu aquest compromís ha estat objecte de reconvenció reiterada a les autoritats espanyoles per part del Consell de Ministres del Consell d’Europa».
Aquest professor de la UIB ha participat en la gènesi de la campanya «La justícia, també en català», impulsada i coordinada per la Direcció General de Política Lingüística del Govern balear, junt a les principals institucions i entitats del món del dret, a més de l’Obra Cultural Balear. La campanya consisteix a fer sabedors als treballadors de la justícia però també a la ciutadania el marc legal del català a la justícia i els seus drets lingüístics, així com un conjunt de recursos destinats als professionals i als operadors jurídics per facilitar-los el coneixement de l’idioma.
És Catalunya el territori on d’una forma més constant s’ha treballat per normalitzar l’idioma entre els togats. De fet, és un neguit que ve de lluny i que entronca en la major consciència lingüística d’aquest territori. Així, ja en l’any 1934 va veure la llum el Vocabulari jurídic català, una obra impulsada pel Col·legi d’Advocats de Barcelona, només dos anys després de l’aprovació de l’Estatut de Núria. La mateixa institució publicà el 1973 el Vocabulari jurídic i el 1986 aportà al Congrés Internacional de la Llengua Catalana el seu Diccionari jurídic català. Fa uns anys, el Departament de Justícia va activar el Justiterm, un cercador de terminologia jurídica i administrativa en català i castellà. El fet que el Consell de Col·legis d’Advocats de Catalunya dispose d’una Comissió de Llengua des de 1990 il·lustra, ben a les clares, fins a quin punt hi ha un segment de l’advocacia catalana que hi està conscienciada.
Aquest interès contrasta força amb la despreocupació que aquesta qüestió genera entre l’advocacia valenciana en general. Només el Col·legi d’Advocats de Sueca s’hi ha mostrat sensible. «S’ha seguit la inèrcia. Aquesta és una professió conservadora i que no ha estat implicada en la qüestió de la recuperació de la llengua. De fet, el que ens trobem és que en moltes ocasions s’utilitza per conflictivitzar els procediments», es lamenta Jesús Muñoz, del Col·legi d’Advocats de Sueca, que recorda que el fet que, durant dècades, l’ensenyament universitari fora majoritàriament en castellà també ha incidit negativament. En l’actualitat, només el 21,5% de les hores impartides en les carreres de dret a les universitats valencianes són en l’idioma propi. En tot cas, amb l’excepció de la UV, a la resta de centres la presència de la llengua pròpia és residual. «Malauradament, el valencià és considerat un problema i una font de conflicte en l’àmbit de la justícia», lamenta Francisco Javier Palao, degà de la Facultat de Dret de la UV. És, també, impulsor de «Jurista en valencià» un itinerari formatiu dirigit a universitaris que vulguen normalitzar l’ús de l’idioma.
Del que es tractaria és de seguir els passos de magistrats com Àngel Ilario, magistrat en el jutjat contenciós administratiu de València. La seua primera plaça a Gandia la va guanyar gràcies als punts que li computà el mèrit de tenir el certificat mitjà de la Junta Qualificadora. «Vaig considerar que tenia un deute amb la llengua i vaig decidir que utilitzaria preferentment el valencià», relata. Tots els judicis, explica, els arranca en la seua llengua nadiua i la meitat de les sentències les redacta en la llengua vernacla. «En els anys que porto en la carrera judicial, mai he trobat un advocat de l’Estat o de la Generalitat que parlara en valencià», assegura Ilario. I afegeix: «Considero que tinc l’obligació de fer visible el valencià». El seu és un cas puntual i, sobretot, anòmal. Només quan als corredors dels jutjats i dins les sales s’escolte la llengua es podrà parlar d’una certa normalitat.