—Vostè ha publicat una obra que és un viatge exhaustiu que narra el naixement d'un poble, el valencià, amb una llengua que l'identifica, però que experimenta, al llarg de la història i fins als nostres dies, nombrosos embats. Tanmateix, perviu. Els valencians, o almenys una part d'ells, són irreductibles amb la seua llengua?
—Han sigut irreductibles fins ara per diverses causes, com ara la inèrcia històrica, perquè no han necessitat una altra fins fa no tant de temps. També perquè hi ha hagut nuclis importants que l'han defensat molt i, després, perquè hi ha hagut moviments històrics paral·lels als quals ens hem sumat i els quals ens han permès arribar fins on estem ara.
—El recorregut històric que ofereix permet observar una pressió castellanitzadora durant l'existència del Regne de València, especialment i de manera progressiva, a partir de Carles I.
—Hi ha una sèrie de moviments a partir del segle XV que sempre comencen en les capes altes i van de dalt cap avall que impliquen una renúncia a certs àmbits d'ús de la llengua, i que es produeixen quan el valencià fa poc de temps que s'ha consolidat com a gran llengua europea i estava per arribar una modernitat amb uns estats europeus, amb unes cultures cortesanes al voltant. Aquest impàs és un tren que es perd molt prompte, una, si es vol dir així, modernitat frustrada. Es frustra una cultura d'estat vehiculada en valencià, la qual cosa no implica que es frustre una altra modernitat que ens arriba fins als nostres dies: una llengua moderna adaptada als temps, amb producció literària, popular, oral, etc.
—Aquest procés de pressió castellanitzadora a l'antic Regne de València tindrà un epíleg mortal: els decrets de Nova Planta. Quin impacte van tenir per al prestigi i la pervivència de la llengua?
—En els últims temps, el nacionalmadridisme historiogràfic ha relativitzat l'impacte de la guerra de Successió i dels decrets de Nova Planta per al valencià. La guerra de Successió va ser un colp duríssim. És cert que hi havia un escenari on les capes altes havien renunciat a la llengua com a matèria de relacions públiques, amb la corona, i d'alta literatura, però no s'havia donat aquesta situació a la totalitat de les institucions i d'àmbits del Regne de València. És veritat que s'havia introduït el castellà en certes institucions, però fins a la vespra del Decret de Nova Planta, la llengua tenia l'estatus d'idioma d'ús polític i administratiu en molts espais. Després, s'aboleix aquesta condició i és un fet que no s'ha de relativitzar. Eren, no debades, les últimes trinxeres cultes d'ús culte del segle XVII, que en són unes quantes. Ara bé, això no vol dir que es deixe de posar el focus en els segles XVI i XVII.
—Per què, i al·ludint al terme que ha usat anteriorment, el nacionalmadridisme relativitza el colp de la guerra de Successió?
—El nacionalmadridisme, i així ho afirmava un article d'Arturo Pérez-Reverte a la premsa del règim, parla d'un procés natural quan les llengües no ho són. El nacionalmadridisme tracta l'aplicació del castellà com a un fenomen natural i l'ús de llengües com el valencià com a una qüestió antinatural, però, realment, la castellanització és part del projecte d'Espanya, que no sols comença a forjar-se en 1707-1715, sinó que abans ja hi ha estira-i-arronses per l'intent de situar el castellà com a base. Se'n parla molt del comte d'Olivares, però no tant d'una veu com Joan Porcar, un home de la parròquia de Sant Martí que, sense formar part d'una societat d'un estat nació, ja s'identificava amb el valencià, n'advertia de les renúncies i de l'ofensiva castellanitzadora.
—Aquells embats, però, van ser resistits per un poble que no va abandonar la seua llengua. Va afectar més les elits, així com als usos polítics i més cultes. Tanmateix, el desafiament actual es produeix a un País Valencià immers en una situació de certa emergència lingüística. Fins i tot, ocorre a Catalunya, on les seues institucions han desplegat polítiques més intenses per a preservar la llengua.
—A finals del segle XIX i a principis del segle XX, hi havia, amb tots els matisos que es vulguen aportar, un múscul popular incòlume gràcies a unes determinades relacions socioeconòmiques: la gent moria i vivia al mateix poble, i el món estava fet de paraules. No existien mitjans de comunicació amb els quals l'Estat arribara a cada racó de les seues fronteres. A partir del franquisme, canvia la partida. La dictadura decideix que el model ha d'estar basat en el turisme i la construcció, i que els moviments migratoris han de ser partícips d'aquests canvis. Per tant, la balança s'inclina cap a un altre costat. Actualment, hi ha el perill que la llengua es convertisca en una matèria de nostàlgics, literats i militants.
—Quina ha estat, doncs, la influència que ha jugat l'urbanisme i un model econòmic dependent del turisme per a la salut de la llengua al País Valencià, però també per a Catalunya i les Illes Balears, on es comparteix una certa aposta de model d'activitat?
—El model de turisme massiu retroalimentat amb la construcció com a únic model va en contra del manteniment de la llengua per les mateixes dinàmiques que hi van aparellades. Fins fa poc, era molt complicat que una persona vinguda de fora no s'assimilara lingüísticament en certes zones de predomini lingüístic valencià profund. Ara, ja no. Aquesta socioeconomia ha anat canviant i ja no existeix el racó aïllat. Estic molt d'acord, de fet, amb el que planteja Gerard Furest, que insisteix molt en el model socioeconòmic com a solució i també com a problema per a la llengua.
—Al País Valencià, com assenyala al llibre, la Llei d'ús i ensenyament del valencià va permetre un revifar de la llengua. Ara bé, actualment ens trobem amb fills de famílies valencianoparlants, educats en valencià, que parlen castellà entre ells.
—En l'última entrevista que va fer Joan Fuster a La Vanguardia, ja deia que «hi havia un risc que els xiquets aprengueren valencià a l'aula i després parlaren castellà al patí». És un procés evident i és conegut en les substitucions lingüístiques, i també és cert que mirant el got mig ple tenim gent nostàlgica, lletraferida i militant, que és la base del manteniment de la llengua, però és una minoria. Crec que caldria revisar les tàctiques i el discurs per assegurar la pervivència.
—Aquest escenari se suma a una Generalitat Valenciana del PP que està conflictivitzant el valencià amb les seues polítiques.
—L'actual Govern valencià del PP és el més perversament enemic del valencià des que existeix la Generalitat Valenciana, però diria que, fins i tot, del conjunt del segle XX i XXI.
—Més que el franquisme?
—Dins de les forces franquistes, hi havia gent que utilitzava la llengua el 95% del seu temps. Evidentment, en les situacions i en les èpoques que es podia. Enric Sòria parlava de la seua infància a Oliva, on parlava valencià, fins i tot, amb la parella de la Guàrdia Civil. Queda clar que les polítiques del franquisme eren lingüicides, però el poder era menor i la situació del model socioeconòmic no era tan adversa com ho és actualment. Ara, tens a una colla de piròmans nacionalmadridistes al càrrec d'una Generalitat, que volen cremar a la poca societat valenciana amb interès per la llengua amb l'objectiu de salvar-se.
—Diria que és un atac sense precedents?
—És cert que precedents n'hem tingut, com ara quan els falangistes van entrar a Castelló de la Plana repartint galtades per parlar en valencià o molta gent a l'escola que li han pegat pallisses per expressar-se en valencià. Diria que la virulència d'aquest atac no és inèdita, però sí que ho és dins d'un escenari amb una combinació de factors que han conduït el valencià a un escenari d'emergència lingüística. És inèdita la maldat amb la qual estan conflictivitzant-la per a dividir-la en una situació de tanta debilitat i desequilibri. Són piròmans per a la llengua, però també ho són per a la democràcia.
—Ens trobem, segons vostè, enmig d'una tempesta perfecta contra el valencià: castellanització social, reptes en els nous espais de comunicació i socialització, ofensiva espanyolista i un model socioeconòmic que jugaria a la contra.
—Sí, i és el moment de reconfigurar discursos i tàctiques. I, especialment, de fer-se forts com a minoria, reivindicant que el valencià ha estat part fonamental de la identitat valenciana. No es pot parlar del Regne de València i, després, del País Valencià, així com de l'actual autonomia valenciana, sense tenir en compte la llengua perquè ha estat a l'esquelet, als músculs i a la pell en cada moment històric. Hem de mirar casos — com ara el País Basc, malgrat les diferències— en els quals la llengua nacional d'eixe territori sobreviu, encara que siga com a minoria i amb una potència a determinats àmbits molt importants. No hem de ser catastrofistes. S'ha de continuar lluitant, encara que siga cansat i, fins i tot, desagradable.
—La Generalitat del PP, a més, ha tractat de tallar el tronc comú de la llengua, i ho fa quan a l'obra adverteix de la poca interrelació entre els territoris catalanoparlants. Fins i tot, afirma que «senzillament, és necessitem».
—La unitat s'ha salvat, com ha comentat en diverses ocasions Joan Francesc Mira. Encara que pensem que en l'actualitat hi ha gent que no creu en la unitat de la llengua, només cal mirar què passava al segle XIX. S'ha de tenir en compte la unitat en ambients de cultura i d'institució fonamentals per a la supervivència de la mateixa llengua. Ara bé, no hem salvat encara certs murs, i no vol dir que no tinguem només dificultats per la separació dels territoris que comparteixen llengua i per aquells que manifesten hostilitat al valencià. Dins dels usuaris del valencià i dels moviments reivindicatius de la llengua crec que, per falta de coneixement, no s'han considerat propostes inclusives que ens donarien més força a tots. Unes propostes inclusives que tindran els mateixos enemics de sempre, però crec que són fonamentals per a fer un front més ampli i més fort.
—En pot explicar alguna?
Amb l'oficialitat del català a Europa, el PSOE han tardat moltíssim a fer un discurs coherent. En ambients institucionals i acadèmics, entre altres, pense que una doble denominació és el que més reflecteix la història i és el més útil. Amb aquesta mesura, no s'ha acabat tot. Evidentment, el blaverisme, que és un moviment espanyolista, nacionalmadridista i que vol trencar la llengua perquè el seu objectiu és que el País Valencià siga el més paregut a Madrid, ho criticarà. Quan el traguen el fantasma del conflicte, gent que ni la parla, que voldria ser madrileny com Carlos Mazón, has de dir: «Senyor Mazón, la meua idea és: la doble denominació és perfecta, li solem dir valencià, i la parlem. No com vostè. Ara, tanquem aquesta carpeta perquè, mentrestant, vostè no explica què feia el 29 d'octubre o les seues polítiques d'habitatge». Des del valencianisme, s'ha de confrontar. El valencià és part de la identitat valenciana des que el Regne de València fou fundat i és part d'una unitat lingüística diversa. Qui més clara té la unitat, menys por té a la diversitat. No es pot defugir la batalla perquè has perdut el camp de joc simbòlic des de la transició.