De la festa i les festes, prou que en sabem els valencians. Ens entusiasma un bon sarau a la plaça, amb amics, amb família, amb desconeguts que, segurament, al final de la nit, passaran a ser coneguts. L’endemà, mig emboirats, contarem i recontarem els millors moments de la nit i les anècdotes més ridícules, sabent perfectament que passaran a ser «patrimoni col·lectiu» de les converses i sobretaules dels pròxims anys, sempre amb un punt de malícia que caracteritza el nostre tarannà.
La plaça plena encara conserva una dosi d’intimitat i dignitat que costa de trobar en altres espais. Durant unes hores, les edats es barregen, les jerarquies s’afluixen i el carrer recupera la vida que l’acceleració i la massificació, derivades d’un sistema ferotge, li neguen en la quotidianitat. Per això resulta tan estrany que moltes festes hagen anat perdent precisament allò que les feia «nostres». De tant en tant, cal preguntar-se quina festa consumim i quin model d’oci volem. Perquè no tota festa és igual, ni tota festa ens construeix de la mateixa manera. N'hi ha que quan s'acaben deixen la sensació d'haver format part d’alguna cosa que paga la pena, ens deixen l’herència d’un patrimoni antic, transmès de generació en generació. D’altres, només deixen tones de fem al carrer.
La diferència, però, no és qüestió de gust, més aviat, és qüestió de model; m’atreviria a dir, fins i tot, de principis. El festival musical contemporani —i les festes patronals que l'imiten sense confessar-ho— respon a una lògica de mercat que utilitza el territori com a suport logístic i el públic com a mercat segmentat. Prometen experiències úniques amb cartells que podrien intercanviar-se d’una ciutat a una altra, del Glastonbury al Coachella. Canvia el descampat, canvia el patrocinador, potser canvia el color de la polsera. La resta roman intacta.
Entrades cada vegada més cares que arriben als quatre-cents euros, consum obligat dins del recinte, explotació laboral, desaparició de la cultura i la llengua pròpia, i una relació amb el territori reduïda, en el millor dels casos, al nom del municipi, imprès al cartell. De retruc, prescindeixen de donar suport als grups locals o emergents i asfixien les associacions culturals que aposten per l’autogestió i que, evidentment, no poden competir amb l’oferta dels macrofestivals. I en puc donar noms i cognoms: Pirata Beach Festival, FIB, Arenal Sound, Medusa, Zebra o Festival Mediterránea.
Les festes patronals també han quedat atrapades sota la mateixa fórmula, per no parlar de les Falles, Magdalena, les Fogueres de Sant Joan o Moros i Cristians. Els programes i els llibrets de festes volen convèncer el jovent que només necessita una discomòbil, una orquestra de dubtosa qualitat i un parell de matinades sense dormir per ser plenament feliç. Les inquietuds del present queden fora.
La dificultat per emancipar-se, l’abandonament dels pobles i dels camps, la pressió turística, les agressions masclistes o la substitució lingüística conviuen amb unes celebracions que, de manera general, actuen al marge de la comunitat que les sosté. Les administracions, sempre a punt per a la pròxima foto, celebren amb alegria les xifres d’assistència i l’impacte econòmic. Ara bé, rarament expliquen quina part dels beneficis es queda al poble, quines condicions suporten les persones que alcen els escenaris o quin és el relleu cultural que perdurarà amb el temps.
Les neofestes i els aplecs han intentat donar una resposta, des de Villores, amb l’històric Aplec dels Ports, fins a Petrer, amb la gent d’Astò no porta careo. I ara, és el torn de la Safor. Vos esperem a Bellreguard, més de quaranta anys després del primer aplec de la comarca, per passar una vespra de Sant Joan alternativa pensada des del territori, 100% en català, preus accessibles i, sobretot, amb capacitat real de participació, organització i, en definitiva, de transformació. Un oci on la cultura pròpia deixe de ser un complement folklòric o la quota amable de la programació. I, així, quan tornem a contar les anècdotes de la nit, també explicarem quin país vam decidir construir.
