—Al llarg de la seua trajectòria ha elaborat molts treballs que han permès exhumar testimonis marcats per la repressió franquista. Per què ha decidit situar el seu objectiu a la comarca de la Safor?
—Jo dic que soc saforenca. Personalment i emocional, tinc una vinculació molt forta amb la comarca, ja que la meua parella és d’allà. A banda de l’interès per les històries de la Safor, el llibre és quasi un encàrrec de l’Ajuntament de Gandia, qui em va demanar fer una exposició sobre els meus treballs fotogràfics a les fosses de Paterna. Quan m’ho van dir, vaig fer-los una contraproposta: perquè no fer un treball sobre la fossa de Gandia i les històries dels represaliats pel franquisme a la comarca? Hi havia molts relats que s’havien guardat, però que mai s’havien explicat. Era el moment per impedir que aquestes històries es perderen.
—Quins tipus d’històries de repressió volia difondre?
—L’obra té diverses parts. El cor és la fossa de Gandia, inspirat per la gent meravellosa de l’Associació de Víctimes del Franquisme de la Safor. Hi ha una altra dedicada a les guardianes de la memòria, en homenatge a les dones que s’encarreguen d’aquest treball, i després hi ha diverses històries sobre la repressió franquista. Vaig estar buscant testimonis que foren diferents. De fet, volia trobar alguna història de repressió al col·lectiu LGTBI, però les persones amb les quals van parlar es van negar a sortir al llibre. També vaig topar-me amb casos d’abusos sexuals per part de rectors, i les víctimes tampoc tenien ganes d’eixir a l’obra. Hi ha històries que, malauradament, s’han quedat fora, però altres havien d’estar.
—Quines eren imprescindibles per a articular aquest relat de la repressió franquista a la Safor?
—Una era la Pava, una avioneta alemanya que va atemorir a la població durant la Guerra Civil. També havia d’estar el cas dels refugis, la fugida del govern republicà a través del port de Gandia, els professionals que van ser depurats, els maquis, l’estraperlo o les dones rapades.
—Vostè dedica un capítol a homenatjar i narrar el paper de les guardianes de la memòria. Aquesta mirada amb lents violetes, però, està present arreu de l’obra. La majoria de les històries i dels testimonis que recull són femenins.
—És evident que hi ha un esforç feminista en l’elaboració del llibre, igual que intente llegir llibres de dones i veure pel·lícules fetes per dones. Diguem-ne, per tant, que aquesta mirada feminista és buscada.
—L’objectiu, entenc, és reivindicar-les. Malgrat ser les guardianes de la memòria, sovint han estat silenciades.
—Sí, perquè la història sol contar-la qui guanya la guerra i els homes. En Xeraco, per exemple, vaig quedar-me al·lucinada: després d’entrevistar una dona rapada al franquisme, i que recordava el nom del seu botxí falangista, em van dur a casa d’una altra senyora amb una història semblant. Vaig recórrer cinc cases de cinc dones diferents que havien patit una repressió similar. És cert que després només va eixir un testimoni al llibre, perquè hi ha moltes supervivents que encara tenen recels a aparèixer públicament, però t’adones de la generalització d’aquestes pràctiques. Estem parlant de cinc casos a un poble xicotet. Hi ha gent, de fet, que ha llegit el llibre i s’ha adonat que el cas de la seua família no era particular.
—La publicació d’aquests relats pot generar un efecte dominó perquè altra gent faça el pas?
—Espere que puga servir per a trencar aquesta mena de silenci autoimposat. Amb el llibre, estan passant coses molt boniques. L'endemà de la presentació, hi havia gent que em demanava el telèfon de testimonis perquè els seus avis o els seus pares compartien història. A més, m’he trobat amb gent que em contava una mateixa història de manera molt diferent, com ara quan una dona va vindre des de França a Vilallonga pels maquis i acaba detinguda pels franquistes. Un dels testimonis em va donar les gràcies, perquè arran d’escoltar a l’altre, havia pogut entendre, realment, la història, perquè el seu avi va acabar a la presó. A ella, li havien contat una versió distorsionada. Cal fer memòria i compartir aquestes històries de repressió perquè vagen més enllà del record familiar.
—La mirada sobre les vulneracions franquistes és polièdrica. Hi ha presència, per exemple, de casos de repressió lingüística, com ara el testimoni de la mestra Marifé Arroyo. Quan es fa memòria, sovint s’obliden els atacs contra la llengua.
—L’he incorporat amb coneixement de causa. Era molt important comptar amb un testimoni que explicara la repressió lingüística. És cert que la seua història i els atacs que va rebre es van produir després de la mort de Franco, però considerava fonamental tenir persones que relataran els impediments per a ensenyar valencià. El franquisme, al final, va més enllà de la mort del dictador. Hi ha altres testimonis que eren imprescindibles, com ara la repressió que van patir els primers grups de teatre o les caixes de resistència de les dones per poder avortar. A Gandia, fins a més enllà dels anys vuitanta, no es venien preservatius. La repressió sexual era molt forta.
—Habitualment, els treballs sobre la memòria democràtica estan focalitzats a València i la seua àrea metropolitana. És cert que la dimensió de les fosses de Paterna és innegable, però fer aquest llibre sobre la Safor és posar un gra per descentralitzar la mirada sobre el passat?
—Sí. Faig aquest llibre perquè siga com a una mena d'artefacte per a despertar la memòria. A dintre, en parle d’espais sobre els quals s’ha investigat poc, com ara les Escoles Pies, on va haver-hi una fuga i es va assassinar gent. També s’ha de situar el focus en les muntanyes, en el rol de les dones a la resistència. Tenim una imatge dels maquis com a bandolers i, en realitat, eren herois antifeixistes. La menció a l’edifici de la secció femenina a Gandia em serveix, a més, per reflexionar sobre el paper de les dones i la repressió que van patir. Fins i tot, en parle de la platja, i del model econòmic i turístic de Gandia, inventat durant el franquisme.
—Defineix l’obra com a un artefacte per a despertar memòria. Creu que aquesta mena de llibres serveixen per intentar aturar l’actual ofensiva de propaganda ultra i de difusió de mentides sobre el feixisme?
—El llibre crec que incentiva la gent a conèixer la història de la seua família, a saber d’on venim. Fa unes setmanes, em va fer una entrevista un estudiant de periodisme i em deia que a l’institut no li havien explicat res del franquisme. Per a combatre el feixisme, ens calen més artefactes culturals que facen i desperten memòria. Necessitem més pel·lícules, més còmics, més llibres, més cançons i més exposicions de fotografia per imaginar el futur que volem i garantir un present democràtic allunyat de l’amenaça del feixisme.