La ultradreta no vol ser blanquejada

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Primer amb motiu de la seva posada de llarg en un acte triomfal al recinte madrileny de Vistalegre, i més recentment i amb molta més vehemència amb motiu dels seus resultats electorals a Andalusia, Vox ha estat objecte d’un procés de blanqueig per part de PP, Ciutadans i la seva premsa afí. Un blanqueig apressat i intensiu, per tal de deixar el nou partit d’ultradreta (PP i Ciutadans ja fa temps que hi xipollegen, dins el nacionalisme extremista, convenientment blanquejats com a centredreta liberal) a punt de ser presentat a l’opinió pública amb un aspecte sa i robust, ben calçat i pentinat. Articles i més articles, tertúlies i més tertúlies, per explicar que es tracta d’uns xavals potser una mica impetuosos en la manera d’expressar-se, però que allò que els anima és un amor sincer a Espanya, i això no pot ser mai dolent. Per si les explicacions no funcionen, el recurs més habitual és la comparació: Vox poden tenir algunes coses discutibles en el seu programa i el seu ideari, però són infinitament més perillosos els bolivarians de Podem, i no diguem els nazis xenòfobs separatistes catalans.

El procés de blanqueig va durar un cert temps, i semblava que es desenvolupava amb èxit, fins que va patir un sotrac: durant les negociacions per formar govern a Andalusia, el partit de Santiago Abascal va posar damunt la taula com a exigència que la llei de violència de gènere fos tombada. De nou els ja socis (al Parlament andalús el pacte ja està lligat) van sortir al rescat blanquejador, sobretot Pablo Casado, que va comprar sense immutar-se el despropòsit que calia si més no reformar la legislació sobre violència de gènere per fer-la extensiva als homes. Però al cap de pocs dies, una altra bufetada: Vox es planta amb un document amb dinou exigències per donar suport a la formació d’un govern a Andalusia, cadascuna més indiscutiblement d’extrema dreta que l’anterior: des de procedir a l’expulsió de cinquanta-dos mil immigrants (per començar) fins a desmantellar l’ens públic de ràdio i televisió, sense descuidar-se de combatre la seva odiada “ideologia de gènere”, una altra expressió aberrant. Quan escric aquest article, ens trobem en aquest moment.

Vox no vol ser blanquejada, vol forçar les contradiccions dels seus possibles socis per debilitar-los. Per posar-los en evidència i aparèixer com la versió genuïna d’allò que PP i Ciutadans fa anys que són i practiquen, però amagats rere alguns vels —ben tènues, val a dir-ho— de legitimitat democràtica. La possibilitat d’haver de repetir eleccions a Andalusia no els inquieta: se senten forts i encoratjats en el seu missatge, i, partint de l’evidència que tot el que han guanyat en poc temps és molt, segurament pensen que poden guanyar molt més encara. Quan arribi una nova campanya (sigui a Andalusia o sigui la de les municipals i autonòmiques de maig), ja tenen servit el missatge desqualificador per transvasar encara més vot dels altres dos partits (sobretot del PP) cap a la seva bossa.

Un missatge molt simple, com ha de ser: PP i Ciutadans també són part del sistema, i com a tal cosa, són presoners de múltiples deutes. Amb els bancs, amb l’Íbex-35, amb els mitjans de comunicació, amb la correcció política, amb el que sigui. Presoners de les feministes, dels animalistes, fins i tot dels catalans. En temps de postveritat, no seria gens estrany veure Vox acusant Casado i Rivera de ser còmplices del separatisme. Ja a les primàries del PP de Balears, es va poder sentir l’expresident José Ramón Bauzà acusant el seu rival Biel Company de ser sospitós de catalanisme.

Vox, en definitiva, se sent molt còmoda fent el paper de representant de la incorrecció, dels que diuen les veritats i planten cara als enemics d’Espanya. Perquè hi creuen i perquè sobretot posa davant del PP i de Ciutadans un mirall que reflecteix totes les seves contradiccions, totes les hipocresies amb què han estat disfressant durant anys un discurs xenòfob i guerracivilista que ells s’han dedicat a presentar com a “constitucionalista”. Són ells qui han alimentat Vox i, quan la criatura ha crescut, van pensar que podien tractar-la amb condescendència, com a un fill una mica esvalotat que al remat s’acabaria posant dòcil al seu servei per al que fos menester. Un error propi de dirigents inflats i de llums escasses, com ho són els dels dos partits “liberals” espanyols.

La puixança de Vox, si es consolida, amenaça de causar una trencadissa dins el ja prou fràgil —per corcat— sistema polític del 78 i els seus continuadors. Però, com a bon monstre, el primer que farà si en té l’ocasió serà destruir els seus mateixos creadors. I sense cap necessitat de blanquejar-se ni emblanquinar-se gens ni una mica.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora

Escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autor de narrativa amb L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l'ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015) publicades a Edicions 62. També és autor de l'assaig sobre Gabriel Janer Manila L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, 1998).