Reacció

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El Museu Valencià d’Etnologia ha prorrogat fins el 23 de juny Prietas las filas, una exposició que analitza els mecanismes d’adoctrinament del regim franquista. A través d’objectes i situacions de la vida quotidiana, la mostra explica la forma com es va construir l’adhesió al regim i la seua consegüent legitimació. Un dels seus apartats està específicament dedicat al paper de la dona. El regim va desplegar tot el seu aparell institucional i de propaganda, per atorgar a les dones un paper subaltern en la societat. Perquè tal com deia Pilar Primo de Rivera, fundadora de la Secció Femenina, l’any 1942, “las mujeres nunca descubren nada; les falta, desde luego, el talento creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotros no podemos hacer nada más que interpetar, mejor o peor lo que los hombres nos dan hecho”.

Per convencer les dones espanyoles que els convenia recuperar el model tradicional, el règim va glorificar l’àmbit domèstic i les animava a ser mares i “regines de la llar”. Manuals sobre com ser una bona mare o una esposa pacient; cursos de formació domèstica de la Secció Femenina; contes de final alliçonador, van ser alguns dels instruments a través de les quals la ideologia nacionalcatòlica va fomentar una “autèntica feminitat catòlica”.

L’exposició del Museu d’Etnologia és de bon visitar ara que alguns postulen la tornada a patrons femenins antics. El que ha succeït a Andalusia no és una anècdota, sinó el resultat d’una corrent de fons antifeminista que també s’ha manifestat a altres indrets. L’ascens de Donald Trump, quinta essència de l'home tòxic i masclista per antonomàsia, ja ens va advertir a finals de 2016 del que estava per vindre. L’estiu passat l’hongarès Viktor Orban va anunciar que deixava de subvencionar els estudis universitaris de gènere per tal d’ “afermar la identitat del país”. Fa només uns dies Jair Bolsonaro mencionava el combat contra la “ideologia de gènere” com un dels eixos de govern per als pròxims quatre anys a Brasil.

Assistim a una resposta contundent del patriarcat  contra els avanços assolits pel moviment feminista el darrer lustre. No és, però, res insòlit. Cada volta que el feminisme ha aconseguit fer un pas endavant –o més ben dit: ha vist en l’horitzó la possibilitat de fer passos endavant- ha patit els embats de qui vol atrinxerar-se darrere els seus privilegis. Els empara la maquinària de qui sempre ha ostentat el poder. Com diu l’escriptora estadounidenca Ann Douglas “en la nostra cultura el progrés dels drets de la dona, al contrari que altres progresos, sempre ha sigut misteriosament reversible”.  Així, mentre els homes segueixen un camí ascendent construït sobre els ciments d’una tradició heretada i legitimada, les dones han hagut d’acostumar-se a viure constantment cicles de guanys i pèrdues.

La història així ho demostra. El moviment estadounidenc de la dona de meitat del segle XIX, que va iniciar-se amb la convenció de Seneca Falls pels drets de les dones, exigia el dret del vot. També reclamaven llibertats en educació, ocupació, drets conjugals i de propietat, “maternitat voluntària”, sanitat i també canvis en els patrons a l’hora de vestir. Aquell clam fou contrarrestat amb una reguitzell de profecies de professors universitaris, líders religiosos, metges i periodistes que alertaven de la infelicitat a la que conduien aquelles pautes de conducta disidents. Alguns fins i tot arribaren a advertir que les dones que treballaven esdevenien “hermafrodites”.

En la primera dècada del segle passat va succeir quelcom de similar. Aleshores les activistes en favor dels drets de les dones van recuperar la lluita a favor del vot femení; iniciaren campanyes a favor del control de la natalitat; i començaren a organitzar-se sindicats femenins. El sistema, tanmateix, va reaccionar per curtcircuitar aquells conats. El Ministeri de Defensa dels Estats Units , amb la col·laboració de la Legió Americana i les Filles de la Revolució Americana, va iniciar una campanya de descrèdit contra les feministes. Hi seguí una torrentera d’articles en premsa parlant, de nou, de tots els mals apocalíptics que el control de la natalitat o la solteria podien desencadenar.

De tots aquests episodis en parla Susan Faludi en el seu llibre Backlash: the undeclared Word against american women (en la seua traducció a l’espanyol, publicada per Anagrama, Reacción. La guerra no declarada contra la mujer moderna), una obra que examina les polítiques desplegades en l’era Reagan per la “nova dreta americana” per anihilar l’onada feminista de la dècada dels 70. El llibre és d’obligada lectura a la vista de les circumstàncies actuals. Detalla amb fets i dades com, de forma cíclica, el sistema patriarcal ha posat la seua maquinària en marxa per evitar que les fites de les campanyes feministes es consolidaren i desembocaren en autèntics canvis institucionals.

Faludi també explica com, el 1913, la feminista Elsie Clews Parsons va pronosticar que, temps a venir, els Estats Units haurien de crear un Museu de la Dona per demostrar “a una posteritat incrédula que hi hagué un temps en què les dones constituïen una classe social distina”. Clews Parsons, però, fou excesivament optimista. Molt s’ha avançat des d’aleshores però la igualtat plena entre homes i dones continua sent una quimera. La Secció Femenina de Pilar Primo de Rivera és història, sí; però alguns semblen sentir-se ben còmodes ressucitant aquell model de feminitat de naftalina i pare nostres. La reacció del neomasclisme amenaça amb ser virulenta. Faludi pot ser llegida en termes de premonició i conduir-nos, consegüentment, cap al derrotisme. O pot per contra pot ser llegida en termes d'advertència; l'ocasió per perfilar l'estratègia davant la batalla que s'aproxima. Segurament, arribats a aquest punt, paga més la pena optar per aquesta segona lectura i no deixar que la història es repetisca.  

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Violeta Tena
Violeta Tena

Periodista d'EL TEMPS.