La UE el 2019, com Andalusia?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A Andalusia s’ha concretat el pacte entre la dreta extrema de PP i Cs i l’extrema dreta de Vox. Marine Lepen, quan encara la Junta no havia publicat dades de l’escrutini andalús, es va afanyar a felicitar per twitter el nou partit espanyolista, al qual esperen amb candeletes al proper Parlament Europeu del mes de maig.

Vox facilitarà l’alternança a Andalusia i a Madrid la dreta ja es frega les mans pel canvi de cicle que voldria obrir a Espanya. A Andalusia Vox ha crescut a costa del PP i Cs i aquest darrer ha compensat la seva fuita amb vot procedent del PSOE; només a Almeria sembla que el factor emigració explica el resultat de Vox.

El 26 de maig d’enguany hi ha eleccions al Parlament Europeu i a la tardor s’escollirà una nova Comissió Europea. Un pacte com a Andalusia, entre la dreta extrema i l’extrema dreta, és potser l’escenari més probable, atès l’enfonsament electoral que està experimentant de fa anys el socialisme europeu a tot el continent.

El pacte andalús no és pas nou a Europa: el precedent que ja s’ha creat en alguns països (Àustria, Dinamarca, Suècia) al maig pot arribar a les institucions comunitàries. Així, el grup parlamentari euroescèptic-eurofòbic pot esdevenir el segon grup del nou parlament en detriment del grup socialista, que podria ser el tercer grup. A Itàlia i a França Salvini i Le Pen lideren clarament les enquestes, i a Alemanya, Holanda i Bèlgica els partits antieuropeus són forts i van a l’alça.

El quart grup parlamentari de la cambra seguirà essent, en opinió meva, el grup liberal, lluny de les expectatives creades per Macron ara fa un any i mig d’esdevenir el segon grup. Al 2014 el grup liberal que lidera Verhofstad i on hi ha Ciudadanos va perdre la posició de king maker al Parlament Europeu que havia exercit de 2004 a 2014, quan decantava la balança de les votacions cap a la dreta o cap a l’esquerra. Des del 2014 els liberals europeus han esdevingut prescindibles per a la gran coalició de populars i socialistes, que ha gaudit sempre de majoria absoluta al Parlament Europeu, una majoria ara amenaçada.

A Àustria des de fa un any governen en coalició conservadors i euroescèptcis. Sebastian Kurz, líder del Partit Popular, és el canceller de la República amb només 31 anys, i el dirigent més jove del món. Heinz-Christian Strache, del partit euroescèptic i islamòfob FPO, és el vicecanceller austríac tot i el seu passat neonazi. L’FPO gestiona ministeris tan importants com els d’Afers Exteriors, Interior, Defensa i Infraestructures. No es pot descartar que Àustria presenti un candidat a la propera Comissió Europea (hi ha un comissari per país) de l’FPO.  

A Dinamarca a les eleccions de 2015 el partit antieuropeu Danks Folkepartie va obtenir la segona posició amb el 21% dels vots i va donar el govern als liberals del Venstre, que havien estat tercers amb només un 19% dels vots. Els socialdemòcrates, tot i tornar a guanyar les eleccions amb un 27% dels vots, van perdre el govern.

A Suècia fa tres mesos que el partit antieuropeu Sverigedemokraterna bloqueja la formació de Govern gràcies al 18% dels vots assolits al setembre. Sembla que, finalment, es decidirà per afavorir la caiguda dels socialdemòcrates i possibilitarà un nou Govern conservador suportat externament.

Aquests països marquen una tendència que ara, a Andalusia, arriba a l’Estat espanyol. A Espanya apareixerà un 15% dels votants crítics explícitament amb la Unió Europea, unes posicions que a  Polònia, Hongria, Eslovàquia i Txèquia ja hi són majoritàries.

Potser per això al Parlament Europeu els comissaris ens han inundat els darrers mesos amb desenes de noves regulacions (52 només a la comissió d’Economia!) per mirar d’aprovar abans del mes de maig i per això votarem fins a Sant Jordi, Brexit inclòs: el proper parlament serà molt més impracticable que l’actual.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Ramon Tremosa
Ramon Tremosa

Professor d'economia a la Universitat de Barcelona i eurodiputat independent del PDECAT.