Ciutadans-Vox

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa uns dies, després de les eleccions andaluses del 2 de desembre i davant d’un pacte imminent entre PP, Ciutadans i Vox, Manuel Valls, que es presentarà per ser alcalde de Barcelona amb el suport de Ciutadans, advertia del perill d’un pacte de la dreta “constitucionalista” amb Vox. “Tot acord programàtic o de govern amb Vox seria un error polític i una incongruència moral, incompatible amb els valors europeus que molts de nosaltres defensem”, deia l’ex-primer ministre francès, en contra del que ha fet el partit que li dona suport per assolir l’alcaldia de la capital catalana. El que sobta és que en tota aquesta història de radicalització anunciada de Ciutadans, Manuel Valls siga, precisament, qui més seny ha aportat a la situació. El mateix Valls que expulsava milers de gitanos de França quan exercia com a ministre d’Interior. El mateix Valls que es mostrava contrari a l’entrada de Romania i Bulgària a l’espai Schengen. El mateix, també, protagonista en la desfeta del Partit Socialista Francès, avui un actor totalment intranscendent en l’escenari polític del seu país. El mateix que relacionava immigració amb delinqüència.

Que Valls siga qui no vol pactar amb Vox al si de Ciutadans diu molt de la situació actual. Els líders del partit miren cap a un altre costat, fan com que no senten res i esperaran passar els dies per empènyer anys.

L’entesa a tres entre PP, Ciutadans i Vox era del tot previsible, però no deixa de ser decebedora i, sobretot, preocupant. Primer va arribar la independència judicial espanyola amb la justícia Europea. Malgrat el canvi a la Fiscalia General de l’Estat després de l’arribada de Pedro Sánchez a La Moncloa, la justícia no va voler acceptar la negació de la rebel·lió emesa des del tribunal alemany de Schleswig-Holstein sobre el cas de Carles Puigdemont —i que han secundat les justícies de tants altres països d’Europa. Una oportunitat desaprofitada per apropar Espanya a l’espai del qual forma part. Ara, amb l’emergència de Vox, la dreta espanyola ha perdut una ocasió per reforçar-se democràticament. Igual que ho ha fet la dreta francesa dels Republicans amb el Front Nacional, aliant-se reiteradament amb socialistes i amb Emmanuel Macron. O igual que ho ha fet la CDU d’Angela Merkel amb els socialdemòcrates per evitar pactes amb Alternativa per Alemanya.

La dreta espanyola, una vegada més, ha decidit anar pel seu compte. Lluny queda l’esperança d’una dreta liberal, democràtica i reformista que mire a Europa i que no base la seua política en la discriminació contra la població més indefensa. Que no alimente els seus discursos amb masclisme i aporofòbia. Que treballe per una economia de mercat, competitiva, amb regles neutrals i sense intervencionisme encobert, disfressat de liberalisme. Si mai va semblar que existia aquesta dreta a Espanya, ara es demostra que tot era un miratge que han trencat quan més els ha convingut.

Si algú esperava un cordó sanitari contra l’extrema dreta espanyola, pecava d’ingenuïtat. Un cordó sanitari per frenar l’extrema dreta no el poden posar els mateixos polítics ultradretans, per més que formen part de partits que es disfressen de demòcrates.

A la vista d’això, què queda? Malauradament, només les àmplies aliances heterogènies arreu de l’Estat, en alguns casos contradictòries, poden ajudar a aturar la bèstia del passat que mai no van voler matar. I que Ciutadans, lluny de l’equidistància anunciada, ha blanquejat i legitimitat. La seua “nova política” és la més vella —i perillosa— de totes.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps