El PP davant del seu panorama

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El descavalcament del PP del poder superior del Gobierno de la nación ha estat tan ràpid i sobtat que no tan sols ha fregit la cúpula del partit, sinó també totes o la major part de les cupuletes autonòmiques, provincials i fins i tot municipals, que s’han quedat sense referents com aquell qui diu d’un dia a l’altre. No només s’ha perdut el Govern, sinó també els papers i la compostura, i al líder M. Rajoy li han faltat cames per sortir corrents cap al seu refugi com a registrador a Santa Pola (com va dir ell mateix, “el millor per a mi, per al partit i per a Espanya”, hem d’entendre que estrictament per aquest ordre).

Després, els mateixos capgrossos del carrer de Génova de Madrid s’han llançat a una esbojarrada cursa successòria, en un simulacre de primàries que constitueixen abans que cap altra cosa una altra situació de caos, per a un partit acostumat a designar els seus líders per pura digitació del president sortint, dins la més estricta tradició franquista. No cal dir que això acaba de descol·locar els barons i les baronesses territorials, que viuen amb angoixa el fet insòlit de no saber exactament davant de qui han de fer les seves reverències, ni a quina mà els convé més de dipositar els seus òsculs. Llepaculs i servils sempre, però ara, a qui?

Aquest dubte existencial rosega intensament la senyora Isabel Bonig i el senyor Biel Company, encarregada i encarregat, respectivament, de les sucursals del País Valencià i les illes Balears, dos territoris sensibles que el PP ha considerat tradicionalment com a propietat privada, i on la trama Gürtel i altres fites de la trajectòria delictiva del partit ara condemnat (civilment, però condemnat) per corrupció han tingut els seus laboratoris d’avantguarda, que han contribuït intensament a ofrenar noves glòries a Espanya mentre els grans capitostos donaven sentit a l’existència de la comunitat de Madrid per la via de convertir-la en escenari i víctima de les seves obres mestres del robatori massiu organitzat.

Falta per esclatar la bombolla criminal de Galícia, de la qual no deixa de ser un indici més que significatiu l’espantada de l’inicialment favorit Núñez Feijóo a la disputa per la presidència del partit: Feijóo ha preferit guardar-se per a més endavant, diu una versió no del tot desenfocada. Però encara era més peremptòria, per al president de la Xunta, la necessitat de no exposar-se a la filtració (per part dels seus companys de partit esdevinguts competidors) dels dossiers sobre les seves diguem-ne presumptes relacions amb el narcotràfic.

Sigui com vulgui, el cas és que les coses pinten malament per al PP, que mai com ara havia tingut tan poc poder autonòmic, també al País Valencià i a les Balears. És cert que el cas del president de la Diputació de València, i batlle d’Ontinyent, Jorge Rodríguez, és impresentable i del tot inoportú per a les forces del Botànic, a les portes de l’any electoral que ja podem donar per començat a tots els efectes. I també ho és que el Govern Balear presidit per Francina Armengol ha viscut episodis negres, singularment amb l’expresidenta del Parlament Xelo Huertas (que representava els socis externs de Podem) i, molt més delicat encara, amb els casos acumulats per l’exvicepresident Biel Barceló, que varen arribar a fer trontollar de bon de veres el pacte de Govern entre el PSIB-PSOE i MÉS.

Ara bé, també ho és que, tant en un Govern com a l’altre, aquestes crisis han estat entomades amb prou eficàcia i prou claredat i que, en el cas de Balears, hi ha hagut temps suficient per recompondre la imatge malmesa. I sobretot, que, ni per quantitat ni per qualitat, les pomes podrides dins els cistells de les forces progressistes valencianes i illenques no es poden ni remotament comparar amb les allaus de putrefacció, organitzada i sostinguda al llarg de dècades, que el PP ha deixat al seu pas per les administracions dels respectius països.

Ciutadans tindrà la seva quota de creixement electoral tant a les Balears com al País Valencià, però caldrà veure quina és realment, atesa la desinflada que se n’ha endut també el suflé taronja d’extrema dreta amb el canvi d’escenari a la política espanyola i la catalana. No hi ha res segur, per descomptat, però si es fan les coses una mica bé, hi ha serioses possibilitats que el PP no es trobi en condicions de reconquerir cap d’aquests dos suposats feus. I naturalment que el PP és molt de PP i que els seus suports financers i mediàtics continuen essent molt superiors en força als de tots els seus adversaris. Però també els lladres organitzats i els novios de la muerte coneixen alguna vegada quin gust té la travessa del desert. Sobretot quan han d’emprendre-la desposseïts del poder.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora

Escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autor de narrativa amb L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l'ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015) publicades a Edicions 62. També és autor de l'assaig sobre Gabriel Janer Manila L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, 1998).