La sensació de canvi de cicle a la política valenciana i, particularment, al Govern del Botànic va exhibir-se de manera clara a principis d'aquesta setmana. Vicent Marzà, conseller d'Educació, Cultura i Esport, rostre de Compromís, puntal governamental dels valencianistes i persona amb bones relacions amb el president de la Generalitat Valenciana, el socialista Ximo Puig, plegava. Ho feia després d'altres figures importants del pacte d'esquerres al País Valencià, com ara Fran Ferri, qui va ocupar la responsabilitat de síndic de les Corts Valencians per Compromís, i de Manolo Mata, encarregat de ser la veu dels socialistes a la cambra valenciana.
L'adéu del dirigent de Compromís era parcial: abandonava la conselleria, la primera línia institucional, per seguir com a diputat a les Corts Valencians amb l'objectiu d'enfortir la coalició valencianista des del punt de vista orgànic, ideològic i de mobilització electoral. La decisió de Marzà es descomptava des de feina temps, tot i que no va ser massa ben rebuda per part d'integrants de les altes esferes de la cooperativa política, fins i tot a la seua formació: Més-Compromís, aquell partit conegut fa poc menys d'un any com a Bloc.
Marzà, tot i fer referència a les fites i els projectes més icònics que ha abanderat durant els set anys que ha ocupat el càrrec de conseller, va preferir deixar l'exercici d'autoavaluació per més endavant. Va deixar a banda la discussió sobre una gestió marcada pels contrastos, amb una nota variable en funció del col·lectiu educatiu, cultural o immers en la lluita per la normalització lingüística al País Valencià que s'hi consulte. Hi ha veus que consideren que la seua política lingüística està farcida d'ombres, de promeses mai complides i de projectes tebis. Altres, en canvi, consideren que s'ha avançat força en comparació a l'erm llegat pel PP i atesos els equilibris de poder existents en un govern de coalició quan no ocupes la presidència. O dit d'una altra manera: que ha complit fil per randa, i malgrat els diferents entrebancs, amb el full de ruta de promoció idiomàtica.
A pesar de les diverses visions sobre el llegat de Marzà al capdavant de la conselleria d'Educació, Cultura i Esports durant quasi dues legislatures, les organitzacions de sensibilitat progressista coincideixen en un fet inequívoc: el seu projecte polític ha estat segat pels tribunals. La secció quarta de la sala contenciosa-administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana va convertir-se durant el mandat del dirigent de Compromís en un dels seus principals assots, especialment quan havien de dictaminar magistrats com ara Miguel Ángel Olarte, Edilberto José Narbón o Manuel José Domingo. Tots tres, segons va radiografiar EL TEMPS, tenien vincles ideològics o, fins i tot, d'amistat personal amb els cercles polítics conservadors valencians.
L'acció d'aquests togats va tombar el decret de plurilingüisme, un model lingüístic a l'escola que intentava lligar l'aprenentatge del català i de l'anglès per fomentar la presència de la llengua pròpia en aquelles zones del territori habitualment menys sensibles a l'idioma d'Ausiàs March. Independentment de la capacitat de blindatge jurídic de la mesura -sobta el contrast amb la conselleria de Sanitat encapçalada per la socialista Carmen Montón, qui va guanyar totes les batalles judicials contra Ribera Salud per desmuntar el sistema sanitari de l'imputat Eduardo Zaplana-, la decisió judicial va adoptar-se amb una visió absolutament allunyada del context i de la realitat sociolingüística del País Valencià, així com de les recomanacions dels experts per aconseguir la normalització idiomàtica.
El decret de plurilingüisme no fou l'única víctima d'uns jutges que sentència sí i sentència també van vestir-se de sociolingüistes: el decret d'usos lingüístics a l'administració valenciana, el qual establia el català com a llengua vehicular de la Generalitat Valenciana, fou podat pel tribunal autonòmic. Encara més, va ser retallada pel mateix Tribunal Suprem amb arguments peregrins, d'assumpció implícita d'un cert blaverisme lingüístic. L'Oficina de Drets Lingüístics, un instrument imprescindible per protegir els drets dels catalanoparlants, habitualment xafigats a l'administració pública valenciana, va passar també pel sedàs dels magistrats d'orientació dretana.
Erigit en un dels principals enemics del lobby empresarial de l'escola privada-concertada, caracteritzat per les seues connexions amb els sectors recalcitrants de l'Església catòlica i els cercles dretans del País Valencià i la resta de l'Estat espanyol, Marzà va observar com el seu pla de racionalització dels concerts educatius a batxillerat era anul·lat pel tribunal autonòmic. La conselleria que encapçalava havia apostat per una regulació de tendència liberal (no confondre amb el seu cosí bastard del neoliberalisme, tal com il·lustra l'assagista José María Lassalle) en la concertació d'aquesta etapa postobligatòria. Sota el principi que l'escola privada-concertada era subsidiària de la pública, descartava la renovació automàtica dels concerts educatius. El departament d'Ensenyament fixava unes regles pedagògiques, meritocràtiques i de lliure concurrència emparades en les directrius europees per baremar l'accés a la subvenció pública. De les més de 400 unitats concertades en aquest tram escolar, només se'n van reduir 29.
Malgrat que la racionalització de la concertació al batxillerat fou moderada, va topar-se, en primer lloc, amb la justícia valenciana i, en segon terme, amb el Tribunal Suprem. L'alt tribunal espanyol amb l'expressió «va de seu» blindava la concessió d'una injecció pública regular a empreses privades en una etapa mancada d'obligatorietat dintre del sistema educatiu. Ho feia concebent els concerts educatius com a una mena de dret fonamental emparat per la Constitució Espanyola a través de la llibertat d'elecció dels pares en l'ensenyament. La decisió judicial condicionava tota la planificació escolar, fins al punt de significar un atac contra l'educació pública, la qual hauria de reduir aules i presència al sistema docent en cas de retrocés demogràfic pel blindatge establert a una sentència signada per magistrats ultraconservadors i altres pretesament de caràcter progressista.
Marzà xocaria una altra vegada amb els tribunals en el seu intent d'evitar la competència deslleial de la Universitat Catòlica de València, que s'havia beneficiat en els anys del PP de diners públics en matèria de beques per a uns alumnes allunyats sovint de la meritocràcia en el seu accés al món universitari. Tots aquests cops van mostrar com el projecte polític del dirigent de Compromís va estar frenat i condicionat per unes decisions judicials qüestionables, les quals deixaven poc de marge ideològic per capgirar les polítiques desplegades pel PP.
Aquesta sensació dels tribunals com a contrapoder dels avanços socials, de la normalització de les llengües oficials diferents del castellà, s'ha evidenciat en multitud d'ocasions en els darrers anys i ha contribuït a la deslegitimació de la justícia. Hi ha casos, no debades, per avorrir. Com també veus que han denunciat reiteradament aquesta deriva preocupant de les altes institucions judicials. L'últim exemple seria la resolució sobre l'obligació d'instaurar un 25% d'hores lectives en castellà a l'escola catalana, un fet que suposa l'enèsim míssil de flotació contra el model d'immersió lingüística. Arran del conjunt de límits poc justificats que imposa el poder judicial, resta sempre una pregunta pendent: què fer per impedir que els avanços socials i lingüístics queden restringits per part de la judicatura? De la utilitat de la resposta, depèn la futura configuració del nostre país.
