Deia Albert Einstein que ell no pensava mai en el futur perquè sempre arriba molt prompte. I segurament al pare de la teoria de la relativitat no li faltava raó. No obstant, això no impedeix que la incògnita sobre com serà l’esdevenidor siga motiu de preocupació. Ho és en l’àmbit estrictament privat, però també en l’esfera col·lectiva. Només anticipant-nos-hi —en la mesura del possible— podem tenir consciència de la necessitat d’enllestir el present. Passa quan parlem de l’emergència climàtica, o quan abordem el debat sobre com alimentar decentment tota la humanitat.
També en l’àmbit del treball són moltes les incògnites que s’obren, sobretot ara que l’Organització Internacional del Treball (OIT) compleix els seus primers cent anys de vida. De fet, aquest organisme internacional nascut al caliu del Tractat de Versalles (es tracta, de fet, de l’únic ens nascut d’aquell acord que continua plenament actiu) i inserit primerament en la desapareguda Societat de Nacions, va posar en marxa fa dos anys la Comissió Mundial sobre el Futur del Treball. Els reptes que hi ha a sobre de la taula són majúsculs a nivell global, però també en unes societats occidentals on el treball ha deixat de ser garantia de benestar social i on les desigualtats s’eixamplen. D’incògnites, n’hi ha moltes: com garantir treballs decents i compatibles amb el desenvolupament ple de la vida? Com impactarà l’automatització dels processos de treball? Quins mecanismes de representació laboral ens escauen en un context de creixent informalitat laboral? Com abordar una situació en què quatre de cada deu treballadors no tenen contractes indefinits i en què el concepte de “carrera professional” es torna cada volta més inconcret? Són preguntes que inquieten l’OIT, però que també a casa nostra són presents, com van posar en evidència les jornades de debat “Teletransport al futur del treball”, que va organitzar Labora, el nom amb què ara es coneix el Servei Valencià d’Ocupació i Formació.
Un futur de robots?
El de la robotització i la digitalització de la feina és una qüestió que s’ha fet com més va més present en el debat i sobretot en els mitjans de comunicació. Es calcula que en el món desenvolupat, entre un terç i la meitat de totes les ocupacions són susceptibles de ser automatitzades en els pròxims 25 anys. Ho seran sobretot les que ara es desenvolupen manualment però també moltes altres de caràcter administratiu que fins ara requerien la presència i l’expertesa d’una persona humana. En el seu llibre ¡Sálvese quien pueda! El futuro del trabajo en la era de la automatización (Debate), Andrés Oppenheimer situa en un 47% el total d’ocupacions que corren el risc de ser reemplaçades en el termini de 15 o 20 anys. Es calcula que per a l’any 2025 entre 110 i 140 milions de treballadors manufacturers, oficinistes i professionals de molts altres àmbits perdran el seu lloc de treball. Als Estats Units, fins a 73 milions d’ocupacions podrien esfumar-se l’any 2030.
La capacitat de les màquines per reemplaçar la perícia humana avança inexorablement. Les intervencions quirúrgiques realitzades per robots han deixat de ser ciència-ficció. Al Japó s’inverteixen milers de milions de iens cada any per dissenyar màquines capaces d’atendre les persones grans, a la vista del greu problema d’envelliment que es dibuixa en l’horitzó. En el sector de l’automòbil quasi cap gran marca no disposa ja d’un disseny pilot de vehicle autotripulat. Per quan aquests vehicles s’hagen popularitzat, la batalla entre els taxistes i la plataforma Cabify quedarà en el retrovisor.
Tot plegat ens conduirà a nous patrons de demanda laboral. “La digitalització i la robotització estan creant menys llocs de treball que no en destrueixen —segons explicava recentment Adrián Todolí, professor del Dret del treball i de la seguretat social de la Universitat de València, en la jornada organitzada per Labora abans esmentada—. Google, Facebook i Twitter facturen el mateix que Ford, Chrysler i General Motors en als anys 90, però amb una novena part dels seus treballadors. Ens trobem amb un repte majúscul”. Segons els pronòstics de l’OCDE, un de cada sis llocs de treball de mitjana qualificació està en risc alt d’automatització.
Estem, doncs, a les portes d’una nova revolució que modificarà el panorama laboral. Falta veure quina és la profunditat del canvi. Tanmateix, seria agosarat caure en pronòstics catastrofistes. El progrés de la humanitat —i, per extensió, dels models de producció— ha estat indefectiblement lligat a la mecanització. I a cada nova revolució hi ha hagut un grup de resistents: primer foren els ludites, que les primeres dècades del segle XIX es dedicaren a destruir telers al Regne Unit, bressol de les primeres protestes obreres. Els seguiren, a la dècada dels 30 d’aquell segle, els camperols que, liderats per un imaginari Capità Swing, es dedicaren a destruir trilladores, aquelles màquines de gran dimensió que podien substituir desenes de braços humans. Els uns i els altres partiren d’una mateixa inquietud: la por de la irrupció d’una nova tecnologia. D’aquest procés de canvi i substitució en diria Joseph Schumpeter “destrucció creativa”, això és, el procés d’innovació que té lloc en l’economia de mercat i pel qual la irrupció de nous productes destrueix empreses i models de negoci que han quedat obsolets i sobrepassats.
El parany tecnològic
“Les pertorbacions tecnològiques no són un fenomen nou”, escrivia recentment l’economista Paul Krugman a les pàgines d’El País. En el seu article, el premi Nobel d’Economia alertava del perill de responsabilitzar la robotització i la digitalització dels mals del mercat laboral. D’utilitzar-ho, en definitiva, com a boc expiatori. “El canvi tecnològic és una vella història. La novetat és que els treballadors no estan compartint els fruits d’aquest canvi tecnològic —escrivia Krugman—(...) Tot i que sempre hi ha hagut víctimes del progrés tecnològic, fins a la dècada de 1970, l’augment de la productivitat es va traduir en un augment del sou per a la majoria de treballadors. Després es va trencar la connexió. I no va ser culpa dels robots”. Des de 2012, els salaris han baixat cada any. La situació s’agreuja encara més en el cas dels menors de 35 anys, ja que els seus salaris són més baixos que la mitjana de la població. I això ocorre alhora que puja l’Índex de Preus al Consum (IPC), una combinació que, en última instància, afecta la capacitat de compra dels particulars i molt especialment d’aquells que haurien de formar noves unitats familiars.
Viure per treballar o treballar per viure?
Junt amb l’impacte de l’automatització i la robotització, un altre debat que pren força és el de la duració de les jornades laborals. Ara fa dues setmanes es van celebrar cent anys des que a Espanya s’aprovà oficialment la jornada de vuit hores diàries. La mesura s’aprovà arran de les protestes a La canadenca, una central elèctrica ubicada al Paral·lel de Barcelona. A França ara fa tot just 20 anys es donà llum verda a les 35 hores setmanals, una mesura que, tot i els intents de Nicolas Sarkozy, ningú no s’ha atrevit a tocar. Així les coses, no és estrany que s’obrin camí les veus que reclamen un replantejament dels horaris laborals. Pot semblar, a primera vista, un debat naïf, tenint en compte el greu problema de precarització i desregulació de l’actual mercat laboral, però no es tracta, en absolut, d’un tema intranscendent.
Al Regne Unit, el Partit Laborista acaba d’incorporar una proposta al seu programa perquè la setmana laboral dure quatre dies, en lloc dels cinc actuals. Del que es tractaria seria de treballar menys hores sense perdre sou, una mesura que, en última instància, i sempre segons els seus defensors, contribuiria a generar nous llocs de treball. La proposta pot semblar quimèrica, però al món occidental cada volta són més les veus que pregonen una mesura que, en última instància, qüestionaria el paper central que ocupa la feina en la vida de cadascú de nosaltres. L’hivern passat, el secretari autonòmic d’ocupació al País Valencià, Enric Nomdedéu va suggerir la idea d’emular França i establir les 35 hores de feina setmanal. “Reduir la jornada laboral facilitaria redistribuir el treball d’una forma més justa, millorar la conciliació familiar, també lluitar contra el canvi climàtic. En definitiva, ens pot fer potencialment més feliços i, en conseqüència, també més productius”, en opinió de Joan Sanchis, economista i membre de Labora.
“Ens cal reorganitzar l’ocupació per poder gaudir de la vida”, assegura Bibiana Medialdea, professora d’Economia aplicada de la Universitata Complutense de Madrid i una ferma partidària de replantejar les actuals jornades maratonianes. Al Regne Unit hi ha think tanks que, com l’Autonomy Institute, pregonen els beneficis de canviar de xip en aquesta matèria. “A Espanya es parla molt que tenim un problema de productivitat, però són les jornades llargues les que provoquen una disminució de la productivitat, assegura Medialdea. A l’Estat espanyol es treballa 1.686 hores l’any, segons l’OCDE. Els francesos, 1.475; els alemanys, 1.396; els Països Baixos, 1.413. La productivitat per hora treballada a l’eurozona és de 75,9; la d’Espanya, de 68,5; i la d’Alemanya, de 87,1. “Està demostrat que el 80% de la productivitat es genera en el 20% del temps”, assegura l’economista Joan Sanchis.
A Catalunya, la Plataforma per la Reforma Horària fa anys que batalla perquè les persones puguen gaudir de més llibertat per gestionar el temps. Al País Valencià, la diputada de Compromís, Mònica Álvaro, encapçala a les Corts una iniciativa a favor de la racionalització dels horaris. Bibiana Medialdea considera que és des de les institucions públiques que caldria fer les primeres passes. “Ens calen polítiques brúixola, això és, polítiques públiques que indiquen a la iniciativa privada en quina direcció cal avançar”, diu aquesta professora de la Complutense per a qui una reducció horària tindria un efecte directe sobre la bretxa de gènere actualment existent en el mercat laboral. Segons tots els estudis, explica, a partir dels 30 anys, els homes intensifiquen la seua inserció en el mercat laboral. “Si volem avançar en igualtat, hem de posar fi a la dualitat per la qual l’home treballa a temps complet i la dona a temps parcial. Amb jornades més reduïdes, en què tots dos membres de la parella pogueren dedicar temps a les cures, això s’acabaria”, explica Medialdea.