Urbanisme

Andrés Boix: «No es pot dissenyar una ciutat al gust dels constructors»

Aquest diumenge a València diverses entitats veïnals han convocat una manifestació de rebuig al PAI de Benimaclet, un projecte heretat dels anteriors governs del PP que l'actual ajuntament progressista considera força complicat revertir pel seu cost econòmic. Junt amb els experts Reyes Marzal, Claudia Gimeno i Pasqual Herrero, el professor de Dret Administratiu de la Universitat de València, Andrés Boix, va elaborar un informe en el qual es plantegen dues alternatives per no executar o reduir l'afecció d'una actuació urbanística que tancaria la darrera zona de transició entre l'horta i la ciutat. EL TEMPS entrevista el professor universitari, el qual s'hi mostra crític i debut amb la política urbanística del govern d'esquerres de València.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-L'actual PAI de Benimaclet va passar el filtre d'un procés participatiu veïnal realitzat l'any 2011. Perquè cal modificar-lo?

Aquest procés participatiu, del qual es queixa molt l'associació de veïns, es va fer amb la base que era impossible jurídicament revertir la classificació del PAI. Els tècnics de l'Ajuntament de València i, especialment, els polítics d'aleshores explicaren als veïns que tant la classificació del sòl urbanitzable com l'edificabilitat prevista al Pla General d'Ordenació Urbana era una qüestió fixa. A partir d'aquesta premissa, però, el procés participatiu estava viciat. Les associacions veïnals, de fet, s'hi van sentir prou enganyades quan va descobrir que això no era així.

-Els moviments veïnals al·leguen que el projecte suposaria trencar el corredor verd de transició entre l'horta i la ciutat. Quines conseqüències tindria per aquest patrimoni natural?

Si ens atenim al paradigma de com ha funcionat fins al moment l'urbanisme a la ciutat de València, diria que no té cap conseqüència. La qüestió, però, és que el paradigma urbanístic i ambiental que tenim en aquests moments és diferent. No debades, tenim un problema de canvi climàtic i de contaminació important. Al seu torn, comptem amb organismes com les Nacions Unides, qui expressa que els entorns urbans han de cuidar la seua transició amb els espais naturals verds arran de la seua funció com a embornals de CO2. Amb tot, el més important de tot és que tenim un patrimoni natural com l'Horta de València, el qual valorem més que abans. I per preservar aquest patrimoni és fonamental conservar la traça història de l'horta, és a dir, les alqueries, les séquies i els camins, les quals convertien el poble de Benimaclet en nexe entre la ciutat i l'horta. Es tracta, a més, d'una consideració que va més enllà del terreny subjectiu: a la llei de l'Horta s'afirma que els terrenys que no estan fixats com a horta protegida, i evidentment les parcel·les del PAI de Benimaclet no ho són, s'han de desenvolupar d'acord amb els valors de respecte a l'horta. Per tant, insistisc: no és cap opinió, sinó que la mateixa normativa ho marca.

-Junt amb els professors Reyes Marzal, Claudia Gimeno i Pasqual Herrero, vostè ha elaborat un informe en el qual proposen dues alternatives al plantejament urbanístic vigent. D'una banda, avalen una desclassificació dels sòls que podria compensar-se amb el trasllat dels aprofitaments urbanístics a una altra zona de València. Creu que aquesta permuta seria factible?

L'Ajuntament de València sempre ha mantingut que no es podia desclassificar el sòl. O que, en tot cas, era molt car. A l'informe, però, diem que sí que és possible i com es pot efectuar. Els terrenys de l'actuació urbanística no estan patrimonialitzats, és a dir, els propietaris no comptem amb drets urbanístics respecte de les parcel·les, llevat de dues excepcions molt puntuals: per una banda, aquells relacionats amb les expropiacions de la Ronda Nord (una qüestió realment injusta per a Benimaclet) i uns altres amb els quals unes entitats financeres van realitzar una permuta. D'aquesta manera, els terrenys que no estan patrimonialitzats poden ser modificats urbanísticament sense pagar una indemnització. Ara bé, la qüestió s'hi concentra en aquells subjectes a drets urbanístics. Des del consistori, sempre s'ha dit que era molt car, fins i tot van estimar que costaria més de 100 milions d'euros. Després, però, el secretari del consistori, el qual és especialista en urbanisme, va rebaixar-ho a no més de 20 milions. Nosaltres vam fer els nombres concrets, i ens surt un cost de 14 milions d'euros, als quals cal descomptar 2,5 milions d'euros en concepte de garanties urbanístiques caducades. En total, 11,5 milions d'euros.

-Vostè va considerar a la presentació de l'informe davant dels veïns del barri que la indemnització dels 11,5 milions d'euros «seria assumible dintre dels 84 milions de l'Ajuntament de València». Aquesta mesura, però, no seria greuge per a altres barris? Fins i tot, hi ha veus que qüestionen haver-hi de pagar aquests diners a una constructora havent-hi altres necessitats que cobrir a la ciutat.

Cal tenir en compte dues coses. En primer lloc, la major part d'aquests diners tenen com a origen les expropiacions de la Ronda, una infraestructura que no és de Benimaclet, sinó del conjunt de la ciutat. De fet, al barri de Benimaclet el perjudica més que l'ajuda, ja que li genera tràfic, contaminació i soroll. El problema és que l'ajuntament va decidir, en el seu moment, que la Ronda Nord no es pagaria entre tots els ciutadans, sinó que se sufragaria imputant els costos a la urbanització del sector Benimaclet. Una qüestió que, fins i tot, podria xocar amb les lleis urbanístiques, les quals estableixen que no s'ha d'imputar a planificacions urbanístiques.

-I com a segon apunt?

Sí, en segon lloc cal dir que és plenament normal fer una inversió a un barri gràcies a la lluita dels seus veïns. I una tercera consideració: no seria un greuge comparatiu, ja que si s'aconseguira una actuació basada amb un model d'urbanisme que integrara l'horta i la ciutat tothom se'n beneficiaria. Fins i tot, seria beneficiós per a tota l'àrea metropolitana i, en cas de desenvolupar un projecte innovador i ambiciós, podria atreure fàcilment subvencions europees. Sempre reivindiquem que l'horta de València és una de les hortes periurbanes més grans d'Europa, i és veritat. Valorem-ho. No ens queden moltes més oportunitats per preservar els espais de transició horta-ciutat.

Els veïns s'han concentrat diverses vegades davant l'Ajuntament de València per exigir la retirada del PAI de Benimaclet| Europa Press

-L'altra opció que plantegen és reduir l'edificabilitat del projecte, passant de construir 1.345 habitatges a 400. Creieu que amb aquesta disminució dels habitatges el projecte continuaria sent atractiu per a la constructora?

Si l'ajuntament per qualsevol raó no volguera desemborsar els 11,5 milions d'euros, podria fer-se el PAI sense edificar tant? Els nostres càlculs indiquen que sí. No debades, s'hi podria agafar una forqueta d'edificabilitat que oscil·lara entre un 0,15 i un 0,25 de metres quadrats de sostre construït per metres quadrats de solar, la qual cosa significa reduir a una quarta part el projecte actual. Fins i tot, hi hauria possibilitats d'una major disminució a través d'un urbanisme tou. Però, vaja, agafem la forqueta més elevada. Segons els nostres càlculs, amb aquesta edificabilitat s'hi podria pagar la urbanització, un preu als propietaris pels seus terrenys d'acord amb les lleis urbanístiques, la qual especifica que no han de deixar plusvàlues per al propietari, i es deixa un marge de benefici empresarial per a la constructora. Ara bé, és un benefici normal, que si agafes al màxim la forqueta, els guanys són molt generosos.

-Però continuaria sent apetitós per a l'empresa constructora?

Segurament, la promotora diria que per eixos beneficis no s'hi mou. A Espanya i al País Valencià, les constructores estan acostumades a dissenyar l'urbanisme, així com a liderar la transformació del territori. Un exemple d'això és el PAI de Malilla, on les constructores tenen uns rendiments desproporcionats. Per això, les darreres grans fortunes al País Valencià les ha fet qui les ha fet. Aquest benefici empresarial, però, no és normal. És anormal. Al final, hem de dir: vostè tindrà aquest benefici empresarial. Si no li ix a compte, la llei preveu l'execució directa. Encara més, estableix que hauria de ser el model prioritari. Ens hem acostumat també a què les execucions de les programacions urbanístiques siguen desenvolupades per empreses privades. A la iniciativa pública, de fet, li sortiria a compte un guany com aquell previst al nostre informe. No és cap drama que no ho faça una empresa privada. Tenim la mercantil pública Aumsa, la qual està especialitzada en aquesta matèria.

-El projecte actual contempla reservar, tal com marca la llei, un 30% dels habitatges per a edificar habitatge de protecció oficial. Una reducció dels habitatges a edificar no és contradictori amb la voluntat d'aturar l'escalada dels preus dels lloguers?

La teoria convencional diu que si hi ha un problema d'habitatge, s'hi resol amb l'execució d'actuacions urbanístiques d'aquesta mena. Ara bé, l'habitatge que s'hi construeix, com, per exemple, al PAI de Benimaclet, no és l'adequat per solucionar-ho. Es tracta de pisos de 150.000 euros, i més cars, destinats per a classes mitjanes-altes, com aquells que van desenvolupar-se a Alfahuir, al barri d'Orriols. Són tipologies de construccions tancades, amb piscines i que no creen barri. És a dir, estan pensats per a persones que actualment no tenen cap problema amb l'habitatge. La classe d'habitatges que són necessaris a València són d'un estil més xicotet, situats a peu de carrer. Amb projectes urbanístics com el PAI de Benimaclet, no s'hi soluciona una qüestió que afecta essencialment a estudiants i a la classe treballadora, que a poc a poc són expulsats de les grans ciutats. També, i aprofite per dir-ho, és fals que aquestes actuacions immobiliàries financen equipaments públics. Només urbanitzen els sols.

-Tot i el tomb polític a l'Ajuntament de València des de 2015, els grans projectes urbanístics ideats durant l'etapa del PP com ara el PAI del Grau, el PAI de Malilla, el PAI de Fontsanta o el mateix PAI de Benimaclet segueixen endavant. Què ha fallat?

No comprenc per què l'actual majoria d'esquerres no ha entès que la qüestió més important d'un ajuntament és l'urbanisme. És, no debades, on es juguen més diners, el model de ciutat i les condicions de vida dels veïns en el seu dia a dia. A més, el procés d'urbanització provoca molts guanys econòmics. I és molt definidor entre l'esquerra i la dreta, d'on, a qui i per a què es destinen aquests guanys. És sorprenent que l'actual majoria d'esquerres, siga per deixadesa, per falta de mitjans, manca de reflexió o de valentia política, no ha assumit que l'urbanisme és un assumpte central de la política municipal. De fet, és l'element que diferència una política urbana de dretes i una d'esquerres. No sobta només que s'estiguen continuant tots els PAIs dissenyats als governs del PP; també que no s'hagen plantejat una revisió radical del Pla General d'Ordenació Urbana de València, el qual té 30 anys, va elaborar-se amb un paradigma urbanístic actualment desfasat i amb unes previsions demogràfiques que no s'han complit. S'hauria de recuperar la iniciativa pública, promulgar un urbanisme adequat a les demandes veïnals. No han de ser els constructors qui facen la ciutat, tal com s'hi reflecteix al llibre de Josep Sorribes, Mis queridos promotores. La ciutat no es pot fer al desig dels promotors.

Els veïns de Benimaclet van manifestar-se en febrer de 2019 per exigir l'aturada del PAI| Europa Press

-L'alternativa plantejada al PAI de Benimaclet suposaria trencar amb aquest model urbanístic en el qual la ciutat està feta d'acord amb els interessos dels promotors immobiliaris?

Seria un primer pas. Al barri de Benimaclet, hi ha una lluita veïnal de molts anys que s'ha unit amb les reivindicacions del jove col·lectiu Cuidem Benimaclet, qui alçaren la veu d'alarma respecte de les afirmacions que feia l'ajuntament de la impossibilitat de reduir l'edificabilitat i desclassificar els sòls. A Benimaclet, hi ha un nou despertar ciutadà, un barri molt mobilitzat. I això que estan fent a Benimaclet, ho hem de fer a tots als barris. Al remat, hem d'intentar que l'ajuntament, governat per les esquerres, s'adone que no podem fer una ciutat al gust dels promotors. De fet, no tenim massa oportunitats de rectificar. La darrera ocasió per aconseguir preservar la connexió entre l'horta i la ciutat és Benimaclet. La resta de València s'ha urbanitzat d'una forma que impedeix la transició amb l'horta periurbana.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.