Declivi sindical

Temps convulsos per al sindicalisme

Mentre el declivi del sindicalisme afecta quasi tot Europa, els sindicats dels Països Catalans lluiten per obrir-se camí i contra les centrals majoritàries espanyoles, que compten amb l’ajuda de l’Estat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El sindicalisme viu moments difícils. Amb uns nivells d’afiliació molt baixos, els dos sindicats majoritaris, CCOO i UGT, han protagonitzat els últims anys importants escàndols relacionats amb la corrupció. El descens del nombre d’associats és evident. En aquest context, als Països Catalans, el sindicats minoritaris intenten obrir-se camí lluitant contra un marc legal que consideren injust perquè, asseguren, afavoreix les dues centrals majoritàries espanyoles.

Una consideració que es fonamenta en diversos exemples. Per exemple, en les relacions demostrades d’aquests dos sindicats amb les elits polítiques, entre més, arran dels escàndols que han protagonitzat tots plegats: targetes black, els ERO d’Andalusia, els cursos de formació, caixes d’estalvi... El desprestigi s’ha evidenciat. I ha afectat, a més, a tot el sindicalisme. Segons el CIS, els sindicats, amb prou feines, superen els partits polítics en estimació popular. Malgrat això, els dos grans continuen guanyant les eleccions sindicals sense que els menuts els facin ombra.

El bisindicalisme resisteix: s’ha fet molt fort a l’Estat espanyol. S’autoconsidera el més representatiu. I ho és sobre aquells treballadors que estan afiliats a centrals sindicals. Sobre el conjunt de la massa salarial, però, la representativitat no és tan gran. El percentatge d’afiliació a sindicats a tot l’Estat —no n’hi ha dades autonòmiques— només és del 15,9% sobre el conjunt dels assalariats.

D’altra banda, tant CCOO com UGT no paren de perdre associats. En el quinquenni 2011-2015, segons les seves pròpies dades, reduïren en conjunt l’afiliació en més de mig milió d’efectius: 275.000 el primer i 230.000 el segon. Malgrat tot, en les eleccions a empreses celebrades entre finals de 2014 i principis de 2015, entre les dues centrals assoliren més del 70% dels delegats. Si bé és ver que la seva representació baixà, en relació a 2011, un 1,6% en el primer cas i un 2,6% en el segon.

Els altres sindicats d’àmbit estatal, com ara la CGT, USO o el nounat Somos, de l’òrbita de Podemos, no aconsegueixen aprofitar-se del descrèdit dels majoritaris. No obtenen més que una minsa representació: Somos no arribà als 300 delegats sobre els més de 270.000 que s’elegiren en els últims comicis, USO obtingué el 3% del total... Alhora, les organitzacions sectorials com ara la dels funcionaris —CSI-F—, la de les grans empreses comercials —Fetico—, les de l’ensenyament —STES o FSIE, entre més — poden tenir majories en alguns llocs concrets, però no eclipsen UGT i CCOO en el còmput general de la delegació sindical.

Als Països Catalans, mentrestant, el sindicalisme autòcton intenta engrandir el seu espai. Parlem amb tres sindicats per intentar entendre què està passant en el món sindical: Intersindical Valenciana (IV), Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) i Sindicat de Treballadors i Treballadores Intersindical de les Illes - Alternativa (STEI-Alternativa)

L’SMI i el marc sindical

Els sindicats dels Països Catalans exemplifiquen la submissió al poder de CCOO i UGT amb la recent signatura de l’acord sobre el salari mínim interprofessional (SMI). Una actitud, asseguren, que contribueix a la ignomínia de tot el sindicalisme.

El passat 26 de desembre, Mariano Rajoy i els líders d’UGT, Pepe Álvarez; de CCOO, Unai Sordo; de la CEOE, Joan Rosell i de CEPYME, Antonio Garamendi, signaren l’acord per a l’augment de l’SMI, que passarà dels 707,70 euros actuals als 850 el 2020, amb catorze pagues anuals. L’increment, però, està condicionat al fet que el creixement del PIB sigui superior al 2,5%. Tant Álvarez com Sordo es mostraren “satisfets” perquè, a parer seu, “això és una empenta” per aconseguir que augmentin els salaris de tots els treballadors. Els representants de les patronals també se’n congratularen. Però fou Mariano Rajoy el més content. No debades aconseguia una foto positiva, políticament rellevant, després de setmanes negatives per als seus interessos, en especial després de l’estrepitós resultat del PP a Catalunya i la victòria independentista en les eleccions del 21 de desembre.

Assumpta Barbens, d'IAC, en una manifestació.

 

Assumpta Barbens, d’Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), posa aquest pacte com a paradigma “del model sindical que s’ha imposat: el dels acords que es fan entre les cúpules de la patronal, sindicats majoritaris i el Govern espanyol sense negociar res realment. És com quan et trobes que les lleis que es fan a Madrid creen un marc que no te’l pots saltar, i aleshores les negociacions reals acaben resultant pràcticament inútils perquè tot és fet. És una mostra de la recentralització que s’està imposant amb la connivència de CCOO i UGT. Decideixen el que volen i t’ho has d’empassar”. Conclou que “és molt difícil lluitar així, perquè la llei imposa un marc que afavoreix molt els dos sindicats majoritaris”.

Miquel Gelabert, secretari general de l’STEI-Alternativa, de Balears, també posa com a exemple l’acord de l’SMI “com a allò que no és manera de fer. Nosaltres apostam per una altra forma de sindicalisme. D’entrada, el marc de negociació hauria de ser autonòmic i no estatal, perquè, altrament, els sindicats alternatius no tenim la més mínima possibilitat d’arribar a competir de debò amb els dos grans. Però no interessa canviar-ho. Tot el sistema legal laboral-sindical afavoreix molt aquests dos sindicats i perjudica els altres. No jugam amb les mateixes cartes”.

Vicent Mauri, portaveu d’Intersindical Valenciana, considera que l’acord de l’SMI “és una enganyifa perquè està referenciat a un creixement del PIB de 2,5 punts percentuals i es fia a un futur que ja veurem si es compleix com diuen que es complirà”. Sobretot, però, el que feren CCOO i UGT, a parer seu, és proporcionar una foto positiva i amable a Mariano Rajoy “en uns moments en què estava arraconat políticament”. I això, Mauri ho critica fort ferm: “Un govern que no fa res de bo pels treballadors i les treballadores, que resta poder adquisitiu als pensionistes i funcionaris... i resulta que els dos sindicats majoritaris de l’Estat li donen aquesta foto!”. Pel que fa al marc sindical, el líder sindicalista valencià assegura que “reivindiquem des de sempre un marc de negociació sindical que sigui autonòmic, però ens trobem amb la postura dels dos grans sindicats de l’Estat i dels dos grans partits polítics, que han governat alternativament i s’hi oposen. Pitjor encara: així com hi ha una clara recentralització política que va contra les autonomies, també s’està produint ara una contundent recentralització laboral que deixa en no res o molt poca cosa la negociació que es fa a cada comunitat”.

Miquel Gelabert, de l'STEI-Alternativa

 

La situació de desprestigi

Aquest marc de preeminència dels dos grans sindicats espanyols forçat pel poder polític suposa, diuen els interlocutors consultats, un desprestigi creixent. I no sols d’UGT i de CCOO.

Gelabert està convençut que “aquests model i actitud” de les dues grans centrals afavoreixen “el descrèdit de tot el sindicalisme en el seu conjunt”. A parer seu, “que aquests sindicats facin o hagin fet empreses, plans de pensions privats...” fa molt de mal perquè “això no és sindicalisme”. Barbens hi està d’acord: “Abonen el descrèdit sindical amb els escàndols de corrupció que han protagonitzat, i, també, amb la creació de fons de pensions privats”. Respecte a això es demana, sorneguera: “No és això contradictori amb la defensa de les pensions públiques?”. Mauri insisteix en la mateixa idea quan assevera que tant l’acord sobre l’SMI com les empreses creades per les dues grans centrals “són els exemples més clars de com un cert sindicalisme desprestigia el sindicalisme en general”.

Un descrèdit que no és,però, només culpa dels dos grans sindicats estatals.

Els tres representants del sindicalisme dels Països Catalans coincideixen a afirmar que “des de fa temps” hi ha en marxa una campanya de denigració contra el sindicalisme en general que busca forçar un cada cop més intens declivi de les organitzacions de defensa dels treballadors. La campanya, diuen, està organitzada per la dreta política i econòmica amb l’objectiu final de rebentar el marc de negociació col·lectiva i substituir-lo per la negociació a cada empresa. D’aquesta manera, asseguren, la postura negociadora dels assalariats, per raons òbvies, sempre seria més dèbil que si es feia en l’àmbit col·lectiu. Dit amb altres paraules: els patrons podrien imposar les seves condicions més fàcilment.

Mauri creu que “no hi ha el més mínim dubte que el sindicalisme està sofrint des de fa anys una seriosa i contundent campanya de desprestigi des dels poders de la dreta”. Accepta que “per descomptat, tots els sindicats hem comès errades”, però adverteix que el fet rellevant és que existeix una “clara voluntat dretana de fer mal al sindicalisme” en general. Es nota, assevera, en les polítiques de Mariano Rajoy, “igual que es va notar —i de quina manera!— en els vint anys de PP al País Valencià”. I sobretot “ho veiem amb les campanyes de determinats mitjans de comunicació —on tenen interessos directes grans empreses— que el que persegueixen és el descrèdit i afebliment dels sindicats per assolir que les negociacions siguin d’àmbit empresarial per comptes de col·lectives i que d’aquesta manera resulti més fàcil a l’empresari imposar les condicions que vol”.

Vicent Mauri, portaveu de la Intersindical Valenciana

Barbens, d’IAC, hi coincideix plenament. “De segur que nosaltres també ho podríem fer millor: no som perfectes. Però molt més important que això és el fet que hi ha en marxa una campanya pensada i executada per desprestigiar el sindicalisme”. Hi veu una actitud decidida per part “de la dreta de fer-hi tot el mal que pugui”. Una actitud que té tres eixos d’actuació. Primer, els mitjans de comunicació, “que no paren de llançar la idea que el sindicalisme no serveix per a res i que tots els sindicats són corruptes”. En segon lloc, el Govern central, que “recentralitza la política laboral i actua contra els drets sindicals”. I, tercer i finalment, la “repressió policial i judicial” contra el sindicalisme que molesta, com al seu entendre prova “la detenció del líder sindical andalús Andrés Bódalo, les acusacions de desordres públics contra sindicalistes a Barcelona o les múltiples multes que ens posen per qualsevol cosa. L’última que ens posaren a nosaltres va ser per haver-nos equivocat en un carrer en una manifestació!”.

I Europa?

Si el panorama sindical és dolent a l’Estat espanyol, no és gaire més bo a la Unió Europea, on la mitjana d’afiliació als sindicats, segons les dades de l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) és del 17,5% dels assalariats. L’excepció són els països nòrdics: a Dinamarca el 68,8% dels assalariats estan apuntats a sindicats; Finlàndia, el 70%; a Suècia, el 67,7%% i a Noruega, el 54,6%. La raó cal buscar-la en les diferències legals, segons explica Miquel Gelabert, de l’STEI-Alternativa: “Aquí patim el que es diu la ‘norma d’eficàcia general’, que vol dir que legalment els acords als quals arribem els sindicats valen per a tots els treballadors”. En canvi, en altres països, com ara els citats, “els acords sindicals només afecten els afiliats a les organitzacions que han signat l’acord”. El resultat, no cal ni dir-ho, és que l’afiliació “és infinitament més alta que la d’aquí”. Diu el dirigent sindical illenc que “aquest model és molt millor” que el que imposa la legislació espanyola.

En general, a la Unió Europea, tal com posa de manifest l’informe Trade Unions and Europe. Innovative Responses to Hard Times (Sindicats i Europa. Respostes innovadores a temps difícils), publicat el 2015 per Magdalena Bernaciak i Richar Hyman, entre 1990 i 2008 l’afiliació sindical no ha fet més que baixar i es compten “per milions” els europeus que han deixat d’estar afiliats. Entre 2001 i 2011, l’afiliació mitjana a Europa va baixar del 19,9% al 17,5%. Actualment, segons informacions de premsa, l’índex podria ser sensiblement més baix.

Fent una ullada als països més propers, només Itàlia abona l’optimisme.

A Alemanya, l’índex d’associació d’assalariats a sindicats és del 18,5%, un poc per sobre de la mitjana europea. El problema és que entre 2001 i 2011 passà del 23,7% al 19% i no aconsegueix recuperar-se, tot i que sembli que s’ha aturat la intensitat de la baixada. El sindicalisme majoritari està aixoplugat des de 1949 en el Deutscher Gewerkschaftsbund —Federació Alemanya de Sindicats, conegut per les sigles DGB— que agrupa 16 organitzacions sindicals. Amb més de sis milions d’afiliats (xifres de 2015), ajunta la gran majoria dels assalariats del país que estan sindicats, la qual cosa li confereix un poder negociador enorme. I encara més capacitat de domini té des del passat estiu, quan el Tribunal Constitucional d’aquell país donà llum verda a la norma governamental de 2015 que regula la negociació col·lectiva i limita molt el poder dels sindicats minoritaris en les empreses, així com les capacitats que tenien per convocar vagues. El DGB posarà a prova el seu poder aquest 2018 reivindicant la reducció de jornada: volen 28 hores setmanals de mitjana. El sector metal·lúrgic començà el passat dia 9 les mobilitzacions i vagues. “Hem de poder conciliar la vida laboral i la familiar o privada”, diuen els líders sindicals.

A França, els sindicats pateixen una gravíssima crisi fruit, entre altres coses, de multitud d’escàndols de corrupció. Dos llibres, L’argent noir des syndicats (2008) i Syndicats, corruption, dérives, trahisons (2013) —Els doblers negres dels sindicats i Sindicats, corrupció, derives, traïcions respectivament—, tots dos escrits per tres exsindicalistes, Jean-Luc Touly, Christoph Mongermont i Roger Lenglet, es convertiren en best-sellers gràcies a la detallada i documentada narració de malversacions, desviaments de fons, finançaments obscurs, enriquiment personal i docilitat dels líders sindicals davant segons quines empreses. L’èxit editorial fou tot un símbol del declivi d’uns sindicats que tenen l’índex d’afiliació més baix d’Europa: el 7,6% el 2011, segons dades de l’OCDE. Ara podria estar un poc per sobre del 4%, segons informacions de mitjans del país. El sindicat més important és la Confédération Général du Travail, la CGT, d’orientació esquerrana —històricament comunista— que cridà l’any passat a la guerra de carrer contra les reformes laborals anunciades pel president de la República, Emmanuel Macron. El resultat no pot haver estat més decebedor per al sindicat: el novembre passat, la que havia de ser, en paraules del líder de la CGT, Philippe Martínez, la manifestació —la quarta consecutiva— que iniciaria la caiguda de les polítiques de reforma laboral del president, amb prou feines congregà a París unes 20.000 persones. Fou molt significatiu que Jean-Luc Mélenchon, líder de França Insubmisa, reconegués a la premsa parisenca “la derrota sindical” i “la victòria” de Macron.

A Itàlia, les dades oficials indiquen que hi ha un espectacular 35% d’afiliació sindical dels assalariats. Històricament ha estat un dels països on més importància ha tingut el sindicalisme. I encara ara és així. S’ha de dir, però, que aproximadament el 50% dels afiliats, segons l’informe Trade Unions and Europe abans citat, són pensionistes. El principal sindicat és la Confederazione Generale Italiana del Lavoro, d’inspiració esquerrana, històricament comunista, que reuneix, segons les seves pròpies dades, uns 6 milions de treballadors. El segon és la Confederazione Italiana Sindacati Lavoratori, d’ideologia democratacristiana no confessional, i agrupa uns 4,5 milions de socis. El tercer majoritari és la Unione Italiana del Lavoro, de tendència socialdemòcrata, que assegura tenir un 2,2 milions d’afiliats. D’ençà que esclatà la crisi econòmica el 2008, l’objectiu dels tres grans sindicats ha estat —actuant conjuntament— minimitzar les retallades de la despesa pública. Assoliren importants èxits contra el Govern en els anys més durs de la recessió. Actualment, se centren a reclamar més diners per a la despesa social i a assegurar el poder adquisitiu de tots els treballadors i els pensionistes. “No caiguem en el pou” és el crit comú de les mobilitzacions dels tres sindicats.

A Portugal estan afiliats a les organitzacions sindicals el 19,3% dels assalariats. La principal central és la Confederação Geral dos Trabalhadores Portugueses–Intersindical Nacional, d’orientació comunista, que agrupa uns 800.000 treballadors, i que té actualment com a principal objectiu mantenir els llocs de feina i poder adquisitiu dels treballadors. El passat octubre feren vaga per aquest motiu al voltant del 80% dels empleats públics.

Altres països de la UE tenen nivells d’afiliació sindical per sobre de la mitjana, com és el cas de Gran Bretanya (25,8%) o Grècia (24%), però la realitat és que la sindicació dels treballadors va baixant. També als països nòrdics. Només Bèlgica i Itàlia —segons les dades de l’OCDE— la incrementaren entre 2001 i 2011 del 49% al 52,6% i del 34,2% al 35% respectivament. Però tota la resta d’Estats la veren disminuir: Dinamarca, del 77,9% al 68,8%; Regne Unit, del 29,6% al 25,8%; Portugal, del 22,4% al 19,3%; Alemanya, del 23,7% al 18,5%; França, del 7,9% al 7,6%; Eslovàquia, del 30,5% al 17,2%; Polònia, del 22,5% al 15%... No és una característica exclusivament europea. A Austràlia, l’afiliació sindical en el mateix termini caigué del 24% al 18%. Als Estats Units del 12,9% a l’11,3%. Al Japó, del 20,9% al 18,6%...

Des dels llunyans temps de la creació, a la Gran Bretanya, de les Trade Unions el 1830, els sindicats obrers han estat una eina imprescindible per a la justícia social. A l’Europa de després de la Segona Guerra Mundial es convertiren en el motor de la instauració de l’Estat del benestar. A la vista del declivi que pateixen ara arreu, els ha arribat l’hora d’assumir canvis profunds per continuar essent útils als treballadors i, en definitiva, a la societat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.