Ja la tenim aquí. Després de mesos d’espera, per primera vegada la judicatura estatal s’ha pronunciat sobre la naturalesa de la relació laboral entre un repartidor i una plataforma digital. El jutjat del social número 6 de València ha estimat que la tecnològica Deliveroo es va emparar en la figura al·legal del “fals autònom” per ocupar al denunciant, Víctor Sánchez, en una resolució prou important. Important, primer, perquè és pionera, i segon, perquè la plataforma pot veure’s obligada a assegurar els repartidors que la utilitzen i a abonar les seves cotitzacions endarrerides, la xifra de les quals es podria elevar a un total de 170.000 euros.
La notícia de la sentència va esclatar dilluns 4 de juny en el context d’una jornada sobre plataformes digitals i mercat laboral organitzada per la patronal PIMEC, en la qual hi era present Diana Morato, directora general de Deliveroo a l’Estat espanyol. I amb Morato, interessats i perjudicats per l’economia digital intercanviaren parers sobre aquesta polèmica qüestió. La posició de la magistrada de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Sara Pose, fou clara: “València no ho solucionarà, no són els tribunals els que ho han de solucionar, si no els parlaments”. Tots els ponents, a banda i banda i per raons diferents, hi estaven d’acord.
I és que la realitat del món laboral està canviant molt més ràpidament que les lleis que el regulen. Albert Cañigueral, connector a la comunitat Ouishare, un dels baluards mundials de l’economia col·laborativa, va explicar a l’audiència de l’auditori PIMEC els grans canvis que les plataformes digitals duen associats en la manera de concebre el treball. Abans, sota el paradigma de l’economia industrial, explica Cañigueral, la manera més eficient de produir era fer-ho a gran escala. Ara, gràcies a les tecnologies de la informació i la comunicació, els costos de coordinació i transacció i la simetria informativa fan que el “capitalisme de plataformes sigui molt més eficient”, sostingué el ponent.
En aquest context sorgeixen noves figures laborals, com els anomenats clickworkers, que treballen en feines de pocs minuts de durada comparant fotografies o factures. Es tracta de feines segmentades en microtasques executades per treballadors repartits per tot el món, i que es coordinen a través de les possibilitats de la tecnologia.
En un segon nivell, hi ha el que es coneix com a gig work o treball sota demanda, en el qual s’hi insereixen els repartidors de Deliveroo, per posar un exemple.
I un pas per sobre, tot un reguitzell d’empreses que contracten treballadors amb un cert valor afegit, que duen a terme feines que es poden fer online, com dissenyar un logotip o fer una traducció.
En el primer i el tercer cas, la competència és global, i els que hi opten coincideixen amb força de treball de països emergents, el que té un efecte sobre els salaris a la baixa als països més privilegiats i anivellador en la resta. Així, explicava el membre de Ouishare, a la base de la piràmide hi ha els clickworkers d’empreses com Amazon Mechanical Turk, al mig, empreses com Glovo, i a la cúspide empreses com Toptal o Malt, en representació de la qual a la jornada hi havia Gonzalo Torres, l’administrador a l’Estat de la plataforma. Al parer d’Albert Cañigueral, el futur del treball passa per microcontractes lligats a tasques segmentades o feines en línia.
Així és com funciona Deliveroo, per exemple, on els repartidors cobren per entrega feta. Segons Diana Morato, un rider de l’empresa que dirigeix guanya una mitjana de 10 euros l’hora més IVA, front els 4 euros del conveni dels missatgers, i no es troba lligat a la companyia com ho estan els treballadors d’altres professions. Així, per estimular l’ús de la seva plataforma entre els repartidors, no accepten nous riders de forma il·limitada, de manera que garanteixen que els que hi són tinguin ingressos suficients com per quedar-s’hi, i paguen un plus els dies que plou o hi ha partit de futbol. Ángel Mesado, consultor de polítiques públiques per l’empresa STUART, defineix l’empresa per la qual treballa com “una pime que ajuda pimes”, però que a diferència de Deliveroo no ho fa amb una marca pròpia, si no que es limita a proveir la tecnologia als comerços que la demanden. Seguidament, el consultor va posar sobre la taula la idea de proporcionalitat. Cal considerar de la mateixa manera a qui té una furgoneta pròpia i anys d’experiència en el transport de mercaderies que un estudiant que es treu uns diners extres fent de rider? Es pregunta Mesado.
L’advocada i sòcia del bufet Grant Thornton, Aurora Sanz, negava qualsevol presumpció de laboralitat, la manera com es refereix el treball que es dona per compte aliè i no propi, entre els treballadors que fan ús d’aquestes plataformes i l’empresa propietària de la tecnologia. Així, recorda Sanz, en aquestes empreses no hi ha procés de selecció, no s’ofereix una formació més enllà d’alguns consells i pautes generals sobre com fer la seva feina i, sobretot, es pot donar el cas que un repartidor que fa ús d’una plataforma dugui uns altres productes emprant-ne una altra en una mateixa jornada. El que es coneix com a multipicking.
Matisa la seva postura la magistrada Sara Pose, qui recorda que una sentència del Suprem espanyol de finals dels 90 delega en el jutjador decidir si hi ha o no indicis de laboralitat en una relació contractual. Un debat, diu ella, amb una llarga tradició en la literatura jurisprudencial. El que ha canviat ara, afirma Pose, és que els criteris comuns convinguts durant tots aquests anys han quedat obsolets. Com explicava Albert Cañigueral, la jerarquia i la piràmide s’esborrona, ja no hi ha control horari si no de resultats, i el treballador té la possibilitat de decidir quan i on treballa, en els entorns digitals. Però perquè un treballador de debò pugui ser considerat com ocupat per compte propi, cal constatar una total autonomia i independència pel que fa a la prestació del servei, en les condicions que ell digui, i en cap cas com li digui la plataforma, apunta la jutgessa.
Dit així sembla fàcil, però la confusió s’estén per tot Europa. Sara Pose enumera un quasi empat entre resolucions judicials en un sentit i un altre, del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, del Regne Unit, França o Itàlia.
“La realitat de l’economia de plataformes requereix una aproximació adaptada a les noves relacions en el mercat de treball”, afirma Martí Jiménez, vicepresident i cap de recerca del think tankCatalans Lliures. “Laboralitzar els repartidors o incorporar restriccions sense entendre aquesta nova realitat pot suposar un fre a la innovació i la competència en detriment dels usuaris, els prosumidors i la societat en el seu conjunt”, continua l’argument Jiménez.
Després de la sentència valenciana, queda pendent de resolució una demanda presentada a Barcelona per un col·lectiu d’ex riders que s’han organitzat al voltant de la cooperativa Mensakas. Però treballadors com aquests no són els únics que tenen conflictes amb aplicacions per a riders. Antoni Torres, president de la Federació d’Associacions de Farmàcies de Catalunya, posa en dubte l’ús d’aquestes plataformes per a la compra de fàrmacs. Amb aquest tipus d’intermediaris “es perd el seguiment farmacoterapèutic”, opina Torres, qui també recorda que més de les meitat de les urgències es donen per un ús desinformat de medicació. O Borja Martínez, president de l'Associació Bicitours Barcelona, qui denunciava competència deslleial i ocupació invasiva de l’espai públic per part de certes aplicacions per a mòbils de lloguer de bicicletes.
Sí es van albirar alguns consensos. El més clar, la necessitat de donar més seguretat jurídica omplint el buit legal en què naveguen empreses, associacions, jutges i treballadors. En quin sentit cal legislar però, és on hi ha les discrepàncies. Tots afirmaven que cal mantenir la matriu de drets adquirits en el període industrial, i sense aprofundir-hi, ja es copsen algunes diferències. Però mentrestant, espais de debat com el de PIMEC permeten acostar posicions.