Vostè ha parlat en ocasions de la “institucionalització de la intervenció sindical”. Hi ha qui manté que aquesta “institucionalització” ha aplacat l’esperit reivindicatiu dels sindicats. Què n’opina?
D’una banda, hi ha un model de sindicalisme com el de la tradició anarquista basat en la mobilització i l’enfrontament. També hi ha un altre model pel qual els sindicats passen a formar part del sistema. Això és resultat de tot un procés. No es pot perdre de vista que en molts països els sindicats eren perseguits. No és fins després de la Segona Guerra Mundial que es produeix un reconeixement de la seua legitimitat. A partir d’un determinat moment aconsegueixen un estatus que els permet tenir una representativitat que abans no tenien. Això genera un nou context, en què els sindicats passen a formar part del mateix sistema, el que anomenaríem la institucionalització. És veritat que aquesta institucionalització duu aparellat un cert risc de cooptació. Ara bé, la pràctica ens demostra que allà on hi ha aquest reconeixement explícit dels sindicats es genera un sol de drets laboral, cosa que no succeeix allà on no n’hi ha. En països com Estats Units o Regne Unit, on els sindicats són febles, hi ha milers de treballadors que no disposen d’aquesta cobertura de drets socials mínims.
Els sindicats reben subvencions públiques pel seu manteniment, circumstància que ha estat criticada des de certs àmbits. També hi ha sindicats minoritaris que ho critiquen.
Cal anar amb molta cura amb el discurs antisindicalista perquè li fa el joc al capital. Els sindicats se sustenten majoritàriament amb les quotes dels seus afiliats. Una altra cosa han sigut els cursos de formació, si bé em sembla lògic que si un sindicat fa un curs rebi diners públics per realitzar-los, al marge que puntualment pugui haver existit alguna
mala praxi. Potser els sindicats minoritaris tenen una part de raó però crec que les seues crítiques s’emmarquen dins de la lògica competència sindical. Hi ha una estratègia per marcar territori i acusar els altres de traïdors. Cadascú intenta legitimar-se com pot. Però en ocasions discursos d’aquesta mena acaben resultant molt reaccionaris. Això li passa també molt a l’esquerra: que acaba veient com a enemic no a qui té enfront sinó a qui té al costat.
Aquests sindicats minoritaris, i també algunes veus més a l’esquerra, han estat molt crítics amb la signatura, fa uns dies, de l’acord del salari mínim interprofessional, que consideren irrisori.
Jo sóc benvolent, per bé que el canvi és minso. El salari mínim ha patit un deteriorament real de llarg termini. En l’època d’Aznar s’incrementava un 2% per any, per bé que la inflació creixia al 5%. Després Zapatero es va comprometre a augmentar-lo progressivament fins a deixar-lo en 800 euros. Tanmateix, quan va tractar d’incloure un mecanisme de revisió automàtic per arribar a aquell objectiu, el Banc d’Espanya i el mateix Solbes s’hi van oposar. Per la seua part, Rajoy l’ha tingut congelat fins a finals de 2016. Si s’arriba als 850 euros, el salari mínim espanyol es situarà en el 44% del salari mitjà a temps complet el 2015, una quantia insuficient i lluny dels 1.000 euros a què a mitjà termini aspiren els sindicats.
En tot cas, l’experiència mostra que el salari mínim juga un paper limitat en la fixació dels salaris. El mateix Govern calcula que el salari mínim afecta un milió de persones, una xifra important però no determinant. El que els estudis ens diuen és que el que realment marca l’establiment dels salaris és la negociació col·lectiva.
Segons una enquesta de Metroscopia sobre el nivell de confiança en les institucions, només el 23% dels espanyols confien en els sindicats, un percentatge que els situa al nivell de les associacions empresarials o els partits polítics.
Les crisis sempre són fotudes per als sindicats. L’atur massiu, com el que hem experimentat aquests darrers anys o en períodes anteriors —per exemple entre 1976 i 1985 o 1992 i 1994—, és un mecanisme disciplinador de les noves cohorts de joves que s’incorporen al món laboral. L’atur genera conformisme, por i desmobilització. Quan tanca una empresa, als sindicats els correspon la tasca negociadora, que passa per minimitzar danys.
A tot això cal sumar la darrera reforma laboral de 2012 que, en matèria de desregulació laboral, és la cirereta del pastís. Totes les reformes laborals han tendit a millorar la posició del capital respecte dels treballadors: abaratir l’acomiadament, augmentar la flexibilitat interna. El 2012, però, es va una mica més enllà amb l’intent del
desmantellament de la negociació col·lectiva.
A això cal afegir un discurs majoritari segons el qual els sindicats són responsables de l’actual situació laboral. Hi ha professors que a la universitat expliquen que els responsables de l’atur són els sindicats!
Arran de la reforma de 2012 els convenis d’empresa tenen preeminència sobre els convenis sectorials. Es pot mesurar l’efecte que això ha tingut sobre el mercat laboral?
Això ha suposat un trencament total. El conveni garanteix uns drets mínims a tots els treballadors del sector. Nosaltres hem fet un estudi que confirma les previsions que havíem fet: que hi ha hagut un deteriorament salarial provocat per l’erosió de la negociació col·lectiva. S’han donat grans oportunitats a les empreses per eludir els convenis col·lectius i per recórrer massivament als treballs temporals i a temps parcial.
Fins fa poc a Alemanya no hi havia salari mínim bàsicament perquè els sindicats negociaven en la negociació col·lectiva i era aquí que es fixaven els salaris. Si nosaltres tinguéssim tothom cobert per la negociació col·lectiva, no ens faria falta un salari mínim. Tanmateix, és molt important allà on no hi ha negociació col·lectiva perquè és l’únic que garanteix un mínim de salari. En els últims 15 anys de reformes, dins un context de competència amb els treballadors forans i l’aparició de sindicats patrocinats per la patronal, a Alemanya s’ha hagut de negociar un salari mínim.
Alguns experts parlen de l’americanització de les relacions laborals. A què es refereix?
Als EUA a principis del segle XX es liquiden les relacions laborals. Als 30 hi ha un procés de mobilització molt fort que fa que s’ampliï la sindicalització i a partir d’aquí comença una degradació molt forta que culmina amb la presidència de Ronald Reagan. No s’ha de perdre de vista que mentre aquí un sindicat té un dret de convocar unes eleccions, als EUA es necessita el vist-i-plau de l’empresa per poder votar. Els EUA, per exemple, no contemplen el conveni de vacances pagades per a tothom.
El dret laboral neix d’un procés històric que parteix de reconèixer que en la negociació laboral hi ha una part feble i una altra part forta. Quan tu, això, ho negues, les relacions laborals es converteixen en relacions mercantils. L’americanització va en aquest sentit i està succeint, amb intensitat diversa, a tot Europa. Avancem cap a la desregulació
de les relacions laborals. La tendència és que als països nòrdics els drets laborals resisteixen millor. En tot cas, cal anar amb cura quan es fa sentir segons què, per exemple, quan es fa esment a l’exemple danès.
Sobre Dinamarca, en el seu moment es parlà molt del concepte de flexiseguretat per incentivar la contractació gràcies a un acomiadament més barat.
Clar, deien que, seguint el model danès, si es facilitava l’acomiadament, els empresaris tindrien més incentius a la contractació. Però el que no deien és que a Dinamarca l’assegurança d’atur dura quatre anys. Quatre anys! Es fan discursos molt interessats i no s’explica tota la veritat. Si agafes les enquestes d’Eurostat surt que el percentatge de
treballadors pobres és semblant a Dinamarca i a Espanya. Però si mires el percentatge de pobres després de les subvencions públiques et trobes que desapareixen molts d’aquells pobres gràcies al matalàs de l’Estat de benestar. Sempre que et parlen dels beneficis d’una mesura en el context europeu, fixa’t en la globalitat del sistema.
La terciarització de l’economia és un fet. L’activitat industrial ha passat a representar una proporció més petita dels assalariats. Continua sent vàlida l’apel·lació a la classe obrera?
S’han de tenir en compte diverses coses: l’experiència d’atur massiu; la persistència del discurs neoliberal a propòsit de la competitivitat esbombat des dels mitjans i des dels fòrums acadèmics; i la terciarització de l’economia, devaluen la consciència de pertinència a un grup social amb perfils propis i capacitat de projectar-se socialment.
L’apel·lació a la classe obrera té cada volta menys capacitat de mobilització social. Tota la meva recerca ha sigut al voltant de la segmentació de la classe obrera. Les classes socials, avui, són més complexes que fa cinquanta anys.
Es parla molt de l’existència d’un mercat laboral dual, on hi ha uns treballadors veterans amb uns drets consolidats i uns altres de joves amb condicions laborals molt precàries. Aquesta conceptualització es correspon amb la realitat?
Hi ha desigualtat, sí, però que siga un mercat dual és força discutible. Això del mercat laboral dual, de fet, ho gasta molt la dreta per fer valer el seu marc conceptual. En el mercat hi ha desigualtats, però tenen a veure sobretot amb la cessió cap a altres empreses de diferents segments de la seua activitat. És a dir, a hores d’ara les empreses són sobretot cadenes d’empreses subcontractades. Mercadona seria un exemple d’això. En aquestes cadenes es genera una diferenciació laboral brutal. La idea dels superprotegits i els superdesregulats és una construcció política de la dreta.
Sembla que el que hi ha darrere és que hi ha uns privilegiats, superprotegits que cal carregar-se. I l’experiència el que demostra és que l’empitjorament dels qui estan millor no significa la millora dels qui estan pitjor.
El discurs de la competitivitat genera una competència brutal i això deriva en un individualisme que desactiva l’acció col·lectiva. I això passa en tots els camps. Penso, per exemple, en la gent jove que entra a la universitat i entre els quals no hi ha cap acció col·lectiva. Estan tan capficats en la seua carrera individual, en els seus papers, que no pensen en termes col·lectius. En empreses d’alta tecnologia també funciona molt aquesta dinàmica. És a dir, són suposadament gent capdavantera però estan en una situació tan precària com altres sectors.
Dins de tot aquest magma, quin paper poden fer els sindicats?
Per a mi els sindicats continuen sent necessaris per intentar restablir l’equilibri de poder entre capital i treball i intenten introduir normes per reduir la selva. Per fer això han de fer polítiques sofisticades, construir un nou discurs per donar resposta a un món que ha canviat. Pel que sé, hi ha sindicalistes que han assumit que han de canviar, que s’han d’adaptar al fraccionament de la classe obrera. El problema és que són organitzacions molt grans amb inèrcies molt consolidades. Vist des de fora és fàcil dir que han de canviar però des de dins imagine que és difícil.
El 15M a Espanya, San Precario a Itàlia, We’re 99% a Irlanda o Que se lixe la Troika a Portugal, són moviments que han mobilitzat les capes socials més precàries. Fa la sensació que els sindicats han tingut problemes per liderar la protesta. D’alguna manera, el seu monopoli de representativitat del conflicte social s’ha vist amenaçat per les organitzacions emergents
—No ho veig així. El 15M fou flor d’un dia, per bé que després hagi derivat en un partit polític. Potser sí, en aquell moment, els sindicats van perdre protagonisme, però passada l’efervescència, continuaven allí. Crec que el que és interessant és traçar sinergies entre els uns i els altres. •