El so de les claus ressonava pels carrers de València. Quedaven pocs dies perquè una terrible llengua d'aigua, perquè un torrent d'inconsciència governamental, arrasara diversos municipis valencians, enfangara els somnis de diferents comarques i segara més de 230 vides. La dana encara no havia deixat una empremta profunda a la societat valenciana i milers i milers de persones —especialment joves, però no sols— omplien el centre del cap i casal per dir «prou» a uns lloguers impossibles. En acabar la mobilització massiva, desenes de manifestants plantarien les seues tendes a la plaça de l'Ajuntament. La indignació per la manca d'accés a una llar era majúscula.
Dos anys més tard, l'acampada per l'habitatge va reactivar-se al centre de la capital valenciana. El desnonament de Maricarmen, una persona gran de 87 anys, a Madrid va provocar un esclat de ràbia contra els preus abusius dels lloguers. La seua mort va empipar encara més una joventut atrapada per una triada de crisis encavalcades des de 2008, quan va enfonsar-se el sistema financer mundial després d'anys de fe cega en els manuals obsolets de l'escola econòmica ortodoxa.
Un de quatre arrendataris destinen més del 30% dels seus ingressos a pagar el lloguer
La pressió social va empentar el Govern espanyol del PSOE i Sumar a presentar uns decrets per intentar aturar la sagnia dels desallotjaments de persones vulnerables i contenir els augments incessants dels lloguers. La bancada dretana del Congrés, però, va oposar-se i el president espanyol, el socialista Pedro Sánchez, va polsar el botó roig de l'avançament electoral. El debat havia girat de la crisi migratòria a la qüestió social de l'habitatge i el PSOE observava una finestra d'oportunitat a les urnes. No hi hauria més opcions de capgirar unes enquestes molt adverses per als progressistes.
L'habitatge va situar-se al centre de la discussió pública i les centrals sindicals van convocar per aquest dimecres una vaga general arreu de l'Estat espanyol. L'aturada laboral es produeix pocs dies abans d'engegar-se oficialment la campanya electoral i, en conseqüència, s'albira com a una jornada de propulsió de la mobilització esquerrana. Siga quina siga la dimensió d'aquesta vaga general, visualitzarà una bomba de rellotgeria social: la combinació de preus elevadíssims per llogar un pis o una habitació i un cost de la vida en situació ascendent des d'anys enrere.
Empobrits pel lloguer
Amb la conversió de l'habitatge en un actiu financer i les regulacions de les administracions espanyoles a favor de la inversió al terreny immobiliari, s'ha produït una escalada insuportable dels preus del lloguer. L'esquifit habitatge públic, la pressió demogràfica, l'eixida de pisos per les rendibilitats que ofereix l'arrendament turístic i la concentració poblacional als grans centres urbans han arredonit una pujada espectacular del 43% entre 2015 i 2024 a l'Estat espanyol, segons les dades de l'Agència Tributària. Entre 2015 i 2024, l'increment a les comarques barcelonines ha estat del 44,9%. A Mallorca, fou del 55,5% i a la demarcació de València va inflar-se un 66,3%.
Aquests augments han deixat milers de llogaters al llindar de la pobresa. A escala estatal, un de quatre arrendataris destinen més del 30% dels seus ingressos a pagar el lloguer. O dit d'una altra manera: els consumeix més d'un terç del seu sou, amb la qual cosa afronten la resta del mes ben justos. El laboratori econòmic FEDEA, de fet, va calcular que el 32,8% dels llogaters de l'Estat espanyol es trobaven en una situació de pobresa. En descomptar el lloguer, la xifra es disparava fins al 49,9%. Es tracta, en dades del 2025, de quasi dos milions de persones que conviuen en una situació de pobresa sense que les estadístiques oficials ho reflectisquen.

Oxfam Intermón feia un retrat semblant: estimava que el 30% dels llogaters i 700.000 persones amb treball a l'Estat espanyol queien en una situació de pobresa una vegada pagada la mensualitat. «Els desnonaments són la cara més extrema de la crisi residencial, però no l'única. Hi ha una altra realitat menys visible: persones que treballen i aconsegueixen pagar amb prou feines casa seua cada mes, però que després de fer-ho no disposen de prou ingressos per a tenir una vida digna. L'habitatge s'està convertint en un dels factors que més empobriment i desigualtat generen», advertia Alejandro García-Gil, responsable d'habitatge, ocupació i de polítiques socials de l'ONG.
Si els lloguers estan desbocats, el cost de comprar-se un habitatge —on gran part dels joves depenen de la capacitat econòmica dels pares per afrontar la barrera d'accés de l'entrada i la resta de despeses associades— experimenta una senda similar. El preu de l'habitatge en venda va accelerar-se un 11,2% en octubre, la qual cosa suposava un nou rècord. Amb pujades al conjunt del mapa estatal de grans ciutats, el metre quadrat se situava en 2.955 euros, això és, 265.950 euros per adquirir un pis de 90 metres. L'encariment desgavellat ha provocat que si en 2011 quasi el 70% dels joves de 35 anys de l'Estat espanyol tenien un pis en propietat, la porció s'haja reduït fins al 36% en 2020, d'acord amb el Banc d'Espanya.
Sous insuficients
Mentre l'habitatge puja de manera desballestada, els salaris evolucionen a un ritme molt menor. Entre 2015 i 2024, van augmentar només un 21% a l'Estat espanyol, segons l'Agència Tributària. El cost creixent de llogar una llar se suma a una cistella de la compra cada vegada més cara, i també a un ascens dels carburats per les tensions geopolítiques derivades de l'agressió bèl·lica de Rússia a Ucraïna i de la guerra engegada pel president estatunidenc, l'ultradretà Donald Trump, contra l'Iran. D'aquesta manera, el 56% de les llars a escala estatal arriben amb dificultats a finals de mes.
L'habitatge s'està convertint en un dels factors que més empobriment i desigualtat generen
Els sous sota el paraigua d'un conveni col·lectiu han guanyat posicions: s'han incrementat un 3,06% fins a octubre. Es tracta de dos punts menys que el creixement de la inflació interanual, que s'ha ubicat en el 4,9%. Una escalada del cost de la vida que s'ha menjat la recuperació de la capacitat adquisitiva que es va produir entre 2023 i 2025. Paral·lelament, els beneficis empresarials han crescut molt més —un 56% des de 2019— que la massa salarial, amb un auge del 37,9%, segons dades tributàries.
Mentre la concentració de riquesa a l'Estat espanyol ha escalat en la dècada 2004-2014 —a partir d'aleshores, va estancar-se en el 10% de les famílies més adinerades acaparant més de la meitat del conjunt de la riquesa estatal—, la combinació entre uns preus prohibitius en l'accés de l'habitatge —siga als lloguers o en la compravenda— i unes retribucions incapaces d'abastar l'encariment de la vida ha generat un fort malestar. Aquest cabreig es visualitzarà a la vaga general, però també pot influir en el rumb dels comicis estatals. Als Estats Units d'Amèrica, els demòcrates van arrasar gràcies a les penúries de l'economia estatunidenca, conseqüència de les guerres de Trump.