«I, mentrestant, hem perdut deu anys». Xavier Torrens, president de la Xarxa per la Inclusió Social (EAPN-Illes Balears), resumeix així la resposta a una crisi de l'habitatge que, segons denuncia, s'ha convertit en un dels principals factors d'exclusió social de les Illes. Considera que el treball ha perdut capacitat per garantir una vida digna, qüestiona la redistribució de la riquesa i reclama canvis estructurals que vagin més enllà de les legislatures. També alerta de les conseqüències de l'aporofòbia i dels discursos que responsabilitzen les persones migrants de les dificultats d'accés a la feina i a l'habitatge.
—Les Balears registren xifres rècord d'activitat econòmica i turística, però unes 190.000 persones continuen en risc de pobresa o exclusió social. Com s'explica aquesta contradicció?
—Aquesta és, precisament, la gran paradoxa. Hi ha dues possibles explicacions. La primera és que la feina ha deixat de ser el motor que permet sortir de les situacions de vulnerabilitat o començar a construir un projecte de vida. La segona és que no es produeix una redistribució efectiva de la riquesa, que és una de les finalitats dels sistemes fiscals. Per tant, podem afirmar que el sistema fiscal actual no és just en termes de justícia social. Malgrat tot el que es diu, la pressió fiscal espanyola està per sota de la mitjana europea. No es redistribueix adequadament la riquesa ni es graven de manera equitativa les noves formes d'obtenció de rendes diferents de les del treball.
—Aquestes xifres reflecteixen completament el conjunt d'aquesta problemàtica?
—Cal tenir en compte una limitació important de les estadístiques. L'Enquesta de condicions de vida, en què es basen aquestes dades, es fa a les llars. Això deixa fora del radar moltes persones que viuen en situacions residencials vulnerables: caravanes, assentaments, persones sense sostre, persones que ocupen habitacions en pisos compartits o que no estan empadronades. Per tant, aquestes xifres s'han d'entendre com un punt de partida, no com una fotografia completa de totes les situacions de pobresa.
«L'habitatge és el factor més determinant, però també s'han encarit la cistella de la compra, el transport i altres despeses bàsiques»
—La pobresa severa augmenta mentre disminueix el risc general de caure en ella. Què explica aquesta evolució?
—Les Balears són un dels pocs territoris on baixa l'índex de persones en risc de pobresa, però augmenta el de persones en situació de pobresa severa. L'emergència habitacional hi té molt a veure, però també la baixa intensitat laboral de moltes llars. Parlam de persones amb feines precàries, que no treballen durant tot l'any o que tenen jornades parcials. A això s'hi afegeix l'elevat cost de la vida a les Illes Balears. L'habitatge és el factor més determinant, però també s'han encarit la cistella de la compra, el transport i altres despeses bàsiques.
—Com ha canviat el paper de l'habitatge en els processos d'exclusió social?
—Fa deu anys parlàvem de l'accés al mercat laboral com el principal motor que permetia sortir de les situacions de vulnerabilitat social. Durant aquesta darrera dècada, aquest paper l'ha passat a ocupar l'accés a l'habitatge. El problema és que aquesta situació no ha entrat plenament en el debat públic fins que ha començat a afectar altres grups socials, com els membres dels cossos i forces de seguretat, el personal docent, els professionals sanitaris o els treballadors de temporada. I, mentrestant, hem perdut deu anys.
—El recompte de la UIB i EAPN ha identificat almenys 3.152 persones sense llar o en situació d'exclusió residencial greu. Què revela aquesta investigació
—Per primera vegada, el recompte s'ha ampliat a tots els municipis de més de 20.000 habitants i s'ha aplicat una metodologia que permet establir comparacions amb altres territoris. Precisament, aquesta és la pobresa més visible: la que trobam als carrers, a les caravanes o als assentaments. Però ens hem acostumat a mirar cap a una altra banda i a donar per fet que aquestes persones es troben en aquesta situació perquè s'ho han cercat o perquè no volen treballar. Això significa culpabilitzar-les sense cap motiu. Hi ha una altra dada del mateix estudi especialment reveladora: el 45% de les persones enquestades té alguna feina. Es veu el patró? Tenir feina no impedeix acabar en una situació d'exclusió residencial.
—El creixement econòmic i l'ocupació són suficients per corregir aquestes desigualtats?
—Que el model econòmic actual genera desigualtat és un fet, ja no una valoració. I no es tracta de culpabilitzar el turisme. Si hi hagués un altre sector amb el mateix pes dins l'economia, molt probablement passaria el mateix. O potser no. El que és evident és que, malgrat els anys transcorreguts i tots els discursos, especialment després de la COVID-19, no s'ha fet res per canviar el model.
—Quines reformes haurien de prioritzar les administracions?
—Tots els sistemes tenen limitacions. Però cal recordar que, sense l'efecte de les transferències públiques, com les pensions i les prestacions socials, les xifres de pobresa serien molt més elevades. Aquest és un problema prou complex per pensar que té una única solució, i encara menys una solució senzilla. La nostra proposta es basa en tres grans eixos.
—Desenvolupi, per favor.
—El primer és adoptar una perspectiva que vagi més enllà de les legislatures. Calen actuacions a curt, mitjà i llarg termini. Sense aquesta visió de futur és impossible impulsar canvis estructurals i sistèmics. I, quan parlam de canvis sistèmics, ens referim a transformacions que impliquin tots els actors del sistema.
—Quin seria el segon?
—El segon és reforçar els serveis públics. Això significa dotar-los de més recursos econòmics i humans, fer-los més eficients i garantir que funcionin amb una autèntica vocació de servei a tota la ciutadania, no només a una part. Aquests serveis han de contribuir a assolir les transformacions estructurals que necessitam. El tercer és avançar cap a l'equitat fiscal. Cadascú hauria de contribuir segons els seus ingressos i la seva capacitat econòmica.
—Hi ha marge per fer aquest reequilibri impositiu?
—Com ja hem assenyalat, la pressió fiscal espanyola està per sota de la mitjana europea. Per tant, existeix marge per reforçar la redistribució de la riquesa. Ara bé, és imprescindible que la ciutadania percebi resultats clars. Si els recursos públics es gestionen sense una finalitat definida i no produeixen transformacions visibles, augmenta la sensació que no val la pena contribuir-hi. També hem de tenir present una altra qüestió: en termes relatius, les rendes del treball suporten una pressió fiscal superior a la de determinades rendes del capital. I això no és ni just ni equitatiu.
«El relat segons el qual no tenim feina o habitatge perquè les persones de fora se'ls queden ja ha calat en una part de la societat»
—Heu denunciat l'augment de l'aporofòbia i els discursos que responsabilitzen la immigració de la manca de feina o d'habitatge. Quines conseqüències tenen?
—El relat segons el qual no tenim feina o habitatge perquè les persones de fora se'ls queden ja ha calat en una part de la societat. L'anomenada «prioritat nacional» n'és un reflex. Però, per aplicar-la realment, caldria modificar gairebé tot el sistema de drets de la nostra legislació. Els estudis sobre l'ús del sistema sanitari i dels serveis socials mostren que les persones migrants no són les que més utilitzen aquests serveis públics. De fet, el sistema de drets no estableix aquestes distincions entre els seus titulars. Culpabilitzar les persones que es troben en situació de pobresa, o en risc de patir-la, pel simple fet de trobar-s'hi és una altra manifestació d'aporofòbia
—Expliqui's.
—Tenim un exemple molt clar. Fa uns tres o quatre anys que, durant la temporada alta, parlam d'una situació de plena ocupació tècnica. Això significa, simplificant-ho, que pràcticament tothom que pot treballar ho fa. Però el matís és precisament aquest: tothom que pot treballar. Hi ha persones amb incapacitats laborals, persones de baixa mèdica i moltes altres que arrosseguen circumstàncies personals o familiars que els impedeixen incorporar-se al mercat laboral.
—Malgrat això, hi existeix una culpabilització.
—Sí, també trobam a faltar que les administracions públiques assumeixin plenament la seva responsabilitat de fomentar la convivència i la integració, i que abandonin discursos i expressions que, en lloc d'unir, divideixen. Com pot un govern parlar «d'invasions» quan arriben persones que fugen de situacions desesperades? Naturalment, hi ha excepcions i comportaments inadequats, com en qualsevol altre col·lectiu. No trobarem cap sector de la societat on no existeixin persones que facin un mal ús dels recursos, actuïn de manera incívica o intentin aprofitar-se del sistema.
—Tanmateix, hi ha una generalització per part de determinades tribunes polítiques.
—Efectivament, es busca estigmatitzar tot un col·lectiu. Hem assumit amb naturalitat conceptes com la misogínia o la xenofòbia. Cal fer el mateix amb l'aporofòbia, reconèixer-la i combatre-la. Hem de trencar amb l'aporofòbia si volem evitar que la convivència als barris i a les places se'n ressenti.