Els desnonaments s'han convertit en una realitat que rarament escandalitza. Les notícies de desallotjaments passen sense pena ni glòria, fins i tot si les persones que expulsen de les seues cases tenen fills menors o atresoren molts capítols escrits de la seua biografia vital. Només aquells que van acompanyats de tragèdia mortal atresoren un gra més de ressò, com ara les dues germanes de 64 i 54 anys que van llevar-se la vida a Barcelona abans de ser arrancades de la casa que tenien llogada. El drama va ocórrer a principis de juliol d'enguany. És a dir, fa no-res.
Els llançaments es produeixen paral·lelament a una escalada incessant i desproporcionada dels arrendaments. La tarifa per llogar un pis a València va batre el record històric en el segon trimestre d'enguany i els indicadors de la quantitat de porció del sou que han de destinar els joves per emancipar-se continuen sent terrorífics i habitualment per sobre de les recomanacions dels organismes econòmics. A l'Estat espanyol, de mitjana s'ha de destinar el 43% del sou per afrontar el lloguer. En el cas de Catalunya i les Illes Balears, el percentatge supera la meitat de la nòmina, quan l'esforç salarial no hauria de sobrepassar la xifra del 30%.
A la capital valenciana, de fet, s'ha produït en aquest estiu una autèntica cursa per part d'aquells que engeguen la seua etapa d'estudis universitaris. Els testimonis de joves que s'han trobat amb un mercat de preus unflats, amb una bombolla alimentada pels rendiments que atorguen els lloguers turístics i la falta d'una regulació adequada d'un bé social com l'habitatge, han estat múltiples. El símptoma d'aquest problema per als nounats a la universitat s'ha reflectit en l'augment de les peticions de places per a les residències d'estudiants. A finals de l'any passat, ja s'assenyalava que al cap i casal valencià estaven completes i, fins i tot, arrossegaven llistes d'espera.
El problema de l'accés a l'habitatge, el cost d'un lloguer i d'una sola habitació, fa temps que és una bomba de rellotgeria social. L'emancipació dels pares i la possibilitat de viure assoles, sense haver de compartir pis fins a ben superada la trentena i més, s'ha erigit en quasi una utopia. Són milers i milers de projectes de vida que acaben segats per la incapacitat de les autoritats i del mercat — un exemple més del fracàs de l'autoregulació i la mà invisible promocionada per l'ortodòxia econòmica— d'assegurar del dret a l'habitatge a multitud de persones, i no ho oblidem: de diferents generacions. No sols s'estan retallant les expectatives vitals de les capes més joves, sinó que la bombolla dels lloguers també afecta altres fornades de més edat, com assenyalava un estudi del centre de pensament Futur Policy Lab.
És evident que la construcció d'habitatges amb visió social, destinats per a lloguer a preus assequibles, és una mesura de futur per augmentar un parc públic esquifit en comparació amb la resta d'estats europeus, els quals també són víctimes d'aquest problema d'accés a l'habitatge. Ara bé, no és tolerable, ni tampoc és sostenible socialment que no es prenguen mesures d'impacte immediat, de regulació estricta de l'ús d'habitatges —com ara la restricció dels lloguers turístics— i de topalls dels preus del mercat.
Totes les administracions, siguen estatals, territorials o municipals, en funció de les seues competències i els seus recursos, han d'intervenir el mercat i, fins i tot, fer acords amb els propietaris perquè els habitatges amb un ús no residencial puguen estar al mercat a un preu assequible. S'ha de posar fre a extraure uns beneficis indiscriminats d'un bé social com ho és l'habitatge. Sense mesures profundes per regular el mercat i aturar l'actual hipèrbole de preus, es perpetuarà una bomba social d'unes conseqüències imprevisibles. Sí, sé que en vaig escriure fa uns mesos, i, fins i tot, fa uns anys. Però el problema lluny de solucionar-se, ha empitjorat fins a uns límits absolutament tenebrosos. I cal dir-ho ben alt i clar: ja n'hi ha prou!
