A la vora del riu i amb una roda de fira de fons, Cardiff assistia a una fotografia històrica. A la capital de Gal·les, es trobaven els líders de l'independentisme gal·lès, escocès i d'Irlanda del Nord per signar una aliança i un manifest per reclamar el dret a decidir dels seus pobles sobre la permanència al Regne Unit. Els protagonistes eren John Swinney, líder dels sobiranistes escocesos de l'SNP; Rhun ap Iorwerth, comandant dels nacionalistes gal·lesos del Plaid Cymru, i Mary Lou McDonald i Michelle O'Neill, al capdavant dels republicans irlandesos del Sinn Féin.
L'estampa, immortalitzada fa poc més d'una setmana, estava carregada de simbolisme perquè l'escocès Swinney, el gal·lès Iorwerth i la nord-irlandesa O'Neill ocupen els càrrecs de ministres principals dels seus territoris, és a dir, encapçalen els governs autònoms de les seues respectives nacions. L'escena arribava després d'unes declaracions confuses del premier britànic, el laborista Andy Burnham, sobre la possibilitat de permetre una altra votació d'autodeterminació a Escòcia i les afirmacions del president estatunidenc, l'ultra Donald Trump, sobre «la fantasia» de veure, de nou, una Irlanda reunificada.
«La fotografia té una transcendència històrica indubtable. No té precedents perquè situa les tres nacions a la mateixa estampa i il·lustra com aquests territoris estan governats ara mateix per partits sobiranistes. És una anomalia que mostra la crisi constitucional que viu el Regne Unit», analitza Marc Sanjaume-Calvet, professor de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra, a Barcelona. De fet, es produeix quan «les enquestes donen un suport molt alt a la independència d'Escòcia» i podria haver-hi un clima favorable a la reunificació irlandesa després la sortida britànica de la Unió Europea i l'entrada en un context diferent envers el conflicte d'Irlanda del Nord.
L'auge sobiranista —evident, també, a Gal·les— s'explicaria per un desencant amb les formes del Regne Unit i les seues pulsions més nacionalistes britàniques. «Crec que influeix com el nacionalisme britànic ha derivat en una mena de nacionalisme anglès», interpreta. Al Regne Unit, segons exposa, «hi ha un model d'autonomia i descentralització a la carta, on es creen vestits a mida per a cada territori». «És un sistema molt asimètric, però s'assembla al cafè per a tots de l'Estat espanyol perquè és un model incremental, on es dona molt de pes a l'autogovern i poc al govern compartit amb Londres. Al remat, és un estat unitari descentralitzat. Com l'espanyol», explica.
«Aquesta complexitat constitucional servia per contenir als nacionalismes perifèrics i per mantenir-los dintre del Regne Unit», recorda. La capacitat d'esmortir el creixement del sobiranisme s'ha diluït arran «d'un replegament identitari i un increment de la por a la globalització, que va conduir al vot pel Brexit». «En conseqüència, es va expressar una voluntat de més centralització i de més sobirania estatal en mans de Londres», observa.
Si els anglesos mostraven el seu desig d'allunyar-se de Brussel·les, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord evidenciaven un sentiment oposat. «Amb el Brexit, Escòcia s'ha vist arrossegada a sortir de la Unió Europea en contra de la seva voluntat, Irlanda del Nord se situa en una posició semblant i a Gal·les el suport a quedar-se en el marc comunitari fou significatiu», rememora. «El resultat de tot plegat és que els tres territoris veuen com a la seva precària capacitat d'influir a Londres se suma la pèrdua de jugar en l'arena política de la Unió Europea i un vot cada més gran dels anglesos cap a opcions centralitzadores o nacionalistes angleses», completa.
«En el cas espanyol, és més difícil distingir la identitat castellana de l'espanyola. Al Regne Unit, en canvi, sí que hi havia aquesta idea de la unió de corones, d'un regne compost i depèn de com s'entengui, la identitat britànica podia ser alguna cosa diferent de la identitat anglesa», compara. Tanmateix, aquesta manera d'entendre la identitat hauria experimentat un retrocés amb l'ascens de les opcions ultradretanes. «Sí aquesta concepció es va oblidant, es va imposant que Londres decideix i que només hi ha una manera de ser britànic, que és a la manera anglesa, hi haurà més descontentament a la resta de nacions del Regne Unit», argumenta.
La maça judicial i la flegma britànica
L'aliança pel dret a decidir de Gal·les, Irlanda del Nord i Escòcia es produeix després d'una sentència sobre les condicions d'un referèndum. «La novetat no ha estat només el document i la fotografia, sinó per les declaracions una mica confuses del primer ministre britànic. La seva resposta dibuixava la celebració d'un altre referèndum en cas que hi hagués una clara majoria per la independència a Escòcia», introdueix Albert Solano, politòleg i antic assessor de l'SNP, la formació dels nacionalistes escocesos.
«Les afirmacions del primer ministre britànic són importants. Recordem que una sentència va fixar la jurisprudència per a la convocatòria d'un referèndum d'independència. La resolució judicial marcava que només Londres podia decidir l'acord d'una votació i que els parlaments territorials no ho podien fer de manera unilateral», descriu. I rescata: «En 2014, es va donar la consulta perquè l'SNP va obtenir majoria absoluta, quan hi ha un mecanisme que intenta corregir la distribució dels escons i estava dissenyat per a evitar aquestes victòries aclaparadores. Aleshores, però, no s'havien pronunciat els tribunals».
La resolució, segons reconeix, «fou inesperada perquè abans ja s'havia d'arribar a un acord amb Londres i perquè els referèndums promocionats des dels parlaments territorials no eren vinculants». «Ara bé, hi ha una altra manera d'interpretar-ho: encara que el resultat d'un referèndum organitzat des del parlament escocès no fora vinculat en termes legals, tindria un pes simbòlic i democràtic tan important que faria molt difícil que l'estat britànic pogués ignorar el resultat. No debades, i com diu Xavier Roig, Regne Unit és un dels pocs estats capaç d'escriure democràcia sense faltes d'ortografia», manifesta.
Cap a nous referèndums?
L'entesa de les tres nacions i dels seus màxims dirigents ha revifat el debat sobre si aquestes forces independentistes plantejaran la via de la convocatòria d'un referèndum a curt termini, malgrat que aquesta sentència pose més bastons a les rodes. «En el cas escocès, diria que es busca acumular forces. La fotografia de Cardiff, precisament, és una jugada per buscar complicitats i reforçar aliances en favor d'un referèndum de les diferents nacions d'acord amb les seues particularitats i els seus contextos», observa Sanjaume-Calvet. «No veig cap moviment similar a l'1 d'octubre català, però no descarto una votació perquè al Regne Unit hi ha un tarannà més liberal. Tot i que l'ascens de propostes ultradretanes ho qüestiona», apunta.
«Diria que veurem un viratge en l'estratègia de l'SNP. Ja no serà tant com assegurar-se un nou referèndum, sinó aconseguir un suport encara més gran de la població. Es tracta de respondre a preguntes clau: una Escòcia independent estaria a la Unió Europea? Què passaria en matèria fiscal? Quina moneda usaria? Què passaria amb el debat de la monarquia?», opina Solano. «A Irlanda, la qüestió és més complexa encara. No és celebrar un referèndum per independitzar-se. És fer-ho per unir-te amb un altre país. Cal tenir majoria als dos costats de la frontera», afegeix.
L'actual escenari a Irlanda del Nord i el redactat de l'Acord de Divendres Sant podrien facilitar l'organització d'una consulta per abandonar el Regne Unit. «Diguem-ne que la cloenda d'aquells acords és un referèndum. De fet, està fixat d'acord com es facin les interpretacions. Hi ha precedents com el de Nova Caledònia, i amb la qüestió de la frontera de la Unió Europea pot acabar passant com cau la fruita madura. Als dos costats de la frontera, semblen estar-hi d'acord», analitza Sanjaume-Calvet.
«Amb tot, seria una bomba de rellotgeria a l'opinió pública d'Irlanda del Nord i d'Anglaterra, i caldria veure la reacció de les forces més nacionalistes angleses, com ara Reform UK i altres grups encara més extremistes», dubta. «Els britànics han demostrat que entenen els referèndums com a eines vàlides per qüestions constitucionals. No seria estrany veure, de nou, aquest escenari», reflexiona Solano. De moment, l'aliança sobiranista dels gal·lesos, irlandesos i escocesos ha mostrat les fissures nacionals del Regne Unit.