El matí abans que el Regne Unit comenci la seva última partida política, Steve Baker demana un full English breakfast. L’enemic de la UE es veu de molt bon humor quan aquest dimarts, a uns passos del Parlament, entra en un dels locals selectes on els agrada xerrar als més influents de Londres. Baker encara no sap que a la tarda la seva primera ministra, Theresa May, anunciarà l’execució de les negociacions sobre el Brexit amb Brussel·les. No coneix els detalls de les quasi 600 pàgines del projecte d’acord. Però n’està segur: “Hi haurà una gran rebel·lió”. Somriu.
Baker, de 47 anys, és enginyer aeronàutic, paracaigudista i diputat del partit tory. Però és, sobretot, una de les figures principals en la gran partida d’escacs anomenada Brexit. L’home de Cornwall és coordinador dels enemics de la UE en el grup parlamentari conservador. Es calcula que en són uns 50, prou per bloquejar qualsevol acord entre Londres i Brussel·les. Baker, segur del triomf, declara: “Per què hauríem d’acceptar que la UE ens pugui ordenar com hem de governar el nostre país?”.
Baker i els seus brexiteers no són els únics al Regne Unit que aquests dies estan reunint ràpidament les seves tropes. Des que Theresa May, 874 dies després del referèndum sobre la UE, ha aconseguit finalment un acord amb Brussel·les que possibilitaria al seu país una sortida de la comunitat d’Estats quasi imperceptible, s’aixequen protestes furioses des de totes bandes.
De sobte, tant els qui pensen que l’acord va massa lluny com els qui creuen el contrari s’alcen units contra una cap de Govern cada vegada més sola, que, encara que el dimecres va aconseguir un acord parcial per al seu gabinet, només dotze hores més tard va sofrir la dimissió del seu ministre del Brexit. No va ser l’únic.
Encara no és completament clar si els plans del Brexit de May resistiran una revisió dels 27 països de la UE restants, que anunciaran la seva decisió a finals de novembre. Tanmateix, ara ja està tot preparat per a una confrontació com encara no n’ha conegut la política britànica. No es pot predir qui quedarà en peus al final. Però ja és clar: potser les negociacions amb Brussel·les també han sigut emocionants; tanmateix, només eren el preludi que precedeix el gran drama.
Més d’una vegada en les últimes setmanes els negociadors de totes dues bandes s’han quedat mirant l’abisme. Fa unes quatre setmanes, per exemple, estaven asseguts tots junts fins a quasi les dues del matí, quan, llavors, ja no va passar res més. Durant hores el negociador britànic, Oliver Robbins, va parlar més amb Londres per telèfon que amb l’equip del cap de negociacions de la UE, Michel Barnier. Al final era palmari que May no s’atreviria a posar-se davant del seu gabinet amb el resultat.
El cap de setmana, no obstant això, no va ser inútil. Es va concretar encara més la idea que, després d’una transició de quasi dos anys en què a pesar de tot no ha canviat quasi res de l’statu quo, el Regne Unit encara podria romandre un temps més com a part d’una unió duanera amb la UE. Fins que estigui el tractat de lliure comerç previst entre el grup d’Estats i el seu exmembre.
El pla pel qual May continuava lluitant en l’interior del seu partit té un avantatge fonamental: de moment evita una gran frontera entre Irlanda i Irlanda del Nord —i, d’aquesta manera, un possible ressorgiment de la violència en aquesta zona tan agitada—. No obstant això, hi ha indicis que els britànics hauran de suportar encara més temps aquesta cooperació duanera amb la UE.
En els punts clau presents per a una declaració política que ha d’acompanyar l’acord de sortida el tractat de lliure comerç i la cooperació duanera es presenten com a punt de partida per a les converses sobre les relacions futures. Després, Londres no tindria el dret de trencar l’acord unilateralment.
Per als ultres del Brexit de l’illa això simplement significa “capitulació”, segons un partidari de la línia dura. Al contrari del que els enemics de la UE van prometre al seu poble, el Regne Unit no recuperaria el control total sobre les seves lleis, fronteres i diners durant molt de temps. I tampoc podria tancar acords de lliure comerç amb altres països durant anys. En realitat, l’acord destrossaria les últimes il·lusions que queden: no hi haurà una separació amb la UE ràpida i neta.
Tanmateix, a Brussel·les ningú no volia parlar de perdedors i guanyadors, la por de seguir debilitant May en la seva imminent lluita de supervivència era massa gran. Però el que és clar és que, quant al contingut, Brussel·les s’ha imposat molt.
El resultat són 585 pàgines, incloent-hi tres protocols addicionals i una sèrie d’apèndixs, espai suficient per amagar veritats molestes. Així, quasi al final de l’acord hi ha les normes sobre el controvertit tractament especial d’Irlanda del Nord en cas que es retardi un tractat de lliure comerç, vinculant legalment però no gaire visible.
Els britànics paguen un alt preu, i això no només és a causa de la gran factura final de fins a 50.000 milions d’euros. Els 27 països de la UE restants no s’han deixat dividir i no sols s’han mantingut units en la qüestió d’Irlanda. D’aquesta manera, han imposat que, fins a un altre avís, Londres s’hagi d’atenir als estàndards socials i mediambientals europeus així com a les normes d’ajuda de la UE si els britànics insisteixen en una unió duanera i volen continuar fent en el futur negocis amb el continent. Si els britànics s’han plantejat crear en l’illa una competència aguerrida contra empreses del continent, ja poden oblidar-ho.
Fins ara, la qüestió aparentment menys important sobre qui podrà pescar en aigües de qui, encara no s’ha contestat satisfactòriament. Sobretot, alguns països com Dinamarca, els Països Baixos o França insisteixen en més transparència; el tema podria causar problemes també a la banda de la UE.
Això, però, no es pot comparar amb la tempesta que plana sobre l’illa, i que pot arrasar May. Ella mateixa, la tarda de dimecres, es va posar davant de les càmeres després de baralles de cinc hores, i amb el rostre pàl·lid va predir: “Sé que ara venen dies difícils.”
És un llarg camí fins a la cimera extraordinària de la UE, que, segons el president del Consell Europeu, Donald Tusk, tindrà lloc el 25 de novembre, “si no passa res d’inusual”. Per exemple, el derrocament d’una cap de Govern.
I fins i tot, encara que May aconsegueixi arribar-hi, a casa la segueix esperant el seu Parlament. La cambra baixa ha aconseguit el dret de poder votar sobre l’acord final amb la UE. Probablement es prepararan per a algun moment de desembre. I el problema de May és que, perquè s’aprovi, no sols necessita cadascun dels 315 diputats tory, sinó també els vots del grup parlamentari nord-irlandès DUP, amb els quals, de fet, forma coalició.
Els ultranacionalistes, però, fins ara ni tan sols pensen a aprovar una solució que lligui encara més Irlanda del Nord amb la UE i que li proporcionaria un estatus especial en el Regne Unit. Estan d’acord amb els partidaris de la línia dura conservadors com l’exministre d’Afers Estrangers, Boris Johnson, que —amb un desconeixement complet del projecte d’acord— ja va cridar que amb ell no es pot fer un “vassallatge” continu.
Els nacionalistes escocesos també han anunciat que es resistiran al Parlament, però per un altre motiu: volen en un futur els mateixos drets especials que Irlanda del Nord per al seu país, on la majoria va votar romandre a la UE. Tanmateix, l’assumpte més delicat per a May és que els mateixos partidaris de la UE del seu partit s’allunyen d’ella. No veuen el sentit d’un acord després del qual el Regne Unit estaria en gran part lligat a les normes de la UE, però sense cap possibilitat de continuar tenint veu a Brussel·les.
El dimecres 14 de novembre, Dominic Grieve, el precursor dels tories partidaris de la UE, va llevar tota la confiança al seu Govern: “No puc mirar els meus votants als ulls i afirmar que aquest acord és millor que ser membres de la UE. Per això, hi votaré en contra”.
Es podria evitar encara una derrota desastrosa? La millor, si no l’única possibilitat de May, és remetre a les alternatives si el seu acord fracassa, ja que el seu país mateix es tiraria sense salvavides del vaixell de la UE, amb unes conseqüències econòmiques i socials imprevisibles. O podria conduir a un altre referèndum en què els britànics, farts del caos, simplement tornarien a cancel·lar el Brexit.
Per això en les pròximes setmanes May, amb el suport de caps d’empreses importants, intentarà calmar el seu poble i els seus representants. Els estrategs del número 10 de Downing Street ja han planejat una ofensiva adequada. La cap de Govern explicarà, sense dir-ho tan clarament, que mig Brexit és millor que cap.
I llavors, poc abans de Nadal, arribarà la sorpresa amb la votació al Parlament. També es decidirà si Theresa May passarà a la història britànica com una de les figures de Govern més desgraciades o de les més d’èxit. Almenys, el dijous 15, després del rebuig que va patir a la Cambra britànica i de les dimissions de membres del seu Govern, ben entrada la nit, encara era a l’oficina.
Traducció de Mar Sanfèlix