A l’independentisme català hi ha un estèril debat, com a mínim viu des de l’any 2014, sobre el nombre de llistes independentistes que han de concórrer a les eleccions. Entre els sectors partidaris de posar tots els ous en una mateixa cistella és recurrent l’apel·lació a l’experiència escocesa i l’emmirallament en el referent de l’Scottish National Party. Cada vegada que hi ha notícies d’Escòcia surt algú a dir que hauríem de fer com els escocesos i tenir un únic partit independentista, que per això ells ho fan tot tan bé i nosaltres tot tan malament.
Durant els darrers dies, malgrat no venir propiciat per l’actualitat de les illes britàniques, hem pogut llegir un dels vehements editorials de Vicent Partal titulat: “Potser l’SNP català arribarà tot sol, per decantament”. En el text, hi comparava els moviments de Junts per Catalunya per captar votants de la CUP i d’ERC -com és el cas del manifest titulat “Independentistes d’Esquerra”- amb l’experiència de l’SNP. Partal hi deia que l’important és que “la confrontació s’ha de mantenir” i no pas “el debat dogmàtic sobre dreta i esquerra”.
Com acabem de veure, els addictes a la poca competència interna defensen la unificació de l’independentisme a còpia de diluir les diverses ideologies dels seus actors. És a dir, no es tractaria tant de ser socialdemòcrata, liberal o conservador, sinó de concentrar el discurs públic estrictament en la qüestió nacional. En un independentisme plural com el català, només així es podria aconseguir l’anhelada unió, perquè ja veiem què passa quan ens posem a parlar de l’IRPF, de les escoles concertades o de l’impost de successions.
Vaig poder ser a Edimburg durant el referèndum del 2014 i recordo veure com els escocesos es dedicaven a fer tot el contrari del que pregonen els partidaris de la llista única. Molts pocs missatges amb càrrega nacional i molts més de contingut social. Uns dels cartells que més proliferaven deien “Bairns not bombs”, denunciant que el govern britànic destinava una milionada a polítiques de defensa i reivindicant que el govern escocès volia invertir-los a fomentar la natalitat.
Així és com aquest partit que es reivindica com a “de centre esquerra i socialdemòcrata” ha aconseguit obrir-se terreny als feus laboristes, arribant pràcticament a substituir el partit d’obediència britànica. Només de fer un seguiment de les xarxes socials dels seus representants, veurem com posen l’èmfasi en assumptes com ara la pertinença a l’UE, la seguretat social escocesa, els drets LGTBI o en la crítica a les polítiques migratòries i econòmiques de Westminster.
Si a casa nostra ja és prou de “botifler” pretendre fer créixer la bossa de votants independentistes a partir de polítiques socials, hi ha diversos gestos de l’SNP que serien motiu de lapidació pública entre els sectors que abans comentàvem. La primera ministra Nicola Sturgeon va gosar dir que descartava un referèndum unilateral si Boris Johnson no autoritzava una segona votació sobre la independència. Ho va fer amb aquestes paraules: “Catalunya és la prova que si el procés no té legalitat ni legitimitat no porta a la independència”. Entre els partidaris de fer un partit únic com a fórmula d’èxit per obtenir un referèndum, sovint s’obvia que allò determinant en el cas escocès és que no van necessitar ser valents jugant-se el físic i la llibertat personal, no pas el nombre de llistes.
La mateixa Sturgeon és la que es va adreçar als militants del seu partit dient-los que “la tasca més important” que tenen ara mateix és la de persuadir els escocesos que encara no són independentistes “que un futur millor és un futur com a independents”. Deia més: “No hem de concentrar-nos únicament en el quan de la independència, sinó en utilitzar la nostra energia en persuadir els que encara es pregunten per què”. D’això se’n diu “eixamplar la base” i fer afirmacions d’aquesta mena en aquestes latituds suposa endur-se la medalla d’or del botiflerisme.
