Un home estès en un bassal de sang. Trets, crits i sirenes. Una bala li ha perforat el cinturó i l’ha matat a l’instant. L’exèrcit britànic ha obert foc contra gent desarmada. Per l’autòpsia, Patrick Doherty havia intentat fugir. És diumenge 30 de gener de 1972: una manifestació pels drets civils a la ciutat de Derry s’ha saldat amb catorze persones mortes, sis de les quals menors. Patrick Doherty, Paddy pels amics, tenia 31 anys i era el pare de sis criatures. Aquell diumenge, un dels fills, Tom Doherty, de nou anys, jugava al joc de bales al pati: “Han disparat al teu pare”, li va dir un nano de la colla. Encara ara s’emociona quan explica com la seva mare va reunir a tots els germans a la sala d’estar: “L’exèrcit britànic ha matat el vostre pare”. El conflicte travessarà aquella família: un cosí emboscat i mort a trets pels anglesos, un oncle atropellat en un tiroteig. Als 16 anys, Tom Doherty s’uneix a l’IRA: “Volia venjança”. “El 1981 vaig participar en un atemptat a Derry i poc després vaig ser detingut”. Gairebé cinquanta anys després d’aquell diumenge, que ha passat a la història amb el nom de Bloody Sunday, Derry continua sent el feu del nacionalisme irlandès a Irlanda del Nord. Les parets són plenes de grafits polítics: de vegades una arenga a seguir lluitant, sovint un espai de memòria. Són cicatrius al descobert que encara supuren un nosaltres i un ells. La mort de Patrick Doherty va ser considerada “injustificada i injustificable” el 2010, trenta-vuit anys més tard, pel Govern de David Cameron.
El Bloody Sunday es recorda també al Free Derry Museum. Allà, hi treballa el fill de Tom Doherty i net de Patrick Doherty, Rossa O’Dochartaigh: “No tinc amics protestants i això no és una elecció, és com són aquí les coses”. El seu nom no és casual, el van batejar així per un mític revolucionari irlandès, Jeremiah O’Donovan Rossa. I és que la voluntat d’Irlanda de desprendre’s dels seus veïns anglesos ve de lluny, però pren dimensió política a finals del segle XIX quan tota l’illa posa sobre la taula una proposta per obtenir més autonomia. En vista de la negativa reiterada de Westminster, tensió i alçaments violents fan que el Regne Unit cedeixi el 1920 proposant la partició actual de l’illa. Irlanda del Nord es forma a partir dels comtats de l’Ulster més colonitzats pels britànics on tanmateix hi ha comunitats importants de republicans irlandesos. Els problemes polítics entre les dues comunitats, que, a més, preguen en temples diferents, acabarà desencadenant una guerra civil mai declarada anomenada eufemísticament The Troubles. “Mai hem lluitat per saber qui té el millor déu”, diu O’Dochartaigh. Aquest jove de 25 anys va néixer gairebé amb els Acords de Pau de Divendres Sant de 1998: “Vaig créixer en una societat molt dividida, on la violència era molt present: el racisme, l’odi entre les dues comunitats. Hem crescut en una societat estranya, on hi havia aquesta sensació la major part del temps de pau, però amb un mar de fons d’odi profund que et feia recordar que no vivies en un país normal”. La possible amenaça d’un Brexit sense acord i el retorn d’una frontera dura el fa arrufar les celles: “No l’acceptarem, no l’acceptarem. No acceptarem ni el Regne Unit, ni Irlanda, ni la Unió Europea dient-nos que som diferents que la resta de l’illa. La violència no tornarà com abans, serà una altra mena d’ira”. O’Dochartaigh ha crescut tota la vida al costat de la frontera: “Casa meva estava aquí i la frontera allà, però no sabries dir si estàs al Nord o a la República”. I així vol que continuï.
En una paret mitgera de Derry hi ha dibuixats dos soldats de l’IRA, un amb fusell i l’altre amb un bazuca i passamuntanyes. Al grafit hi diu “revolució inacabada”. “Per a mi és ben senzill: no hauria d’existir cap frontera, no reconec cap frontera, no accepto el control britànic”. Davy Glennon és un terrorista per als unionistes i un heroi per als nacionalistes. Ara té 64 anys i en va passar 17 a la presó per executar “operacions contra les forces britàniques”. Quan parla de la seva militància a l’IRA perd el somriure i la seva mirada es fa profunda: “Lluitava per fer-los fora perquè encara crec que els anglesos no tenen cap dret d’estar aquí”. Juntament amb altres companys, Glennon dirigeix un programa d’ajuda per a expresos i exsoldats republicans amb seu a Derry. Després de disset anys a la presó, vuit primer i nou després, Davy Glennon es considera un pres polític. “L’única solució al conflicte és continuar i continuar. Estem disposats a pagar el preu de la revolta? La resposta per mi és sí”. Tota una vida marcada per uns ideals de lluita armada que alguns han cregut finalitzada.
Lluny d’això, els registres oficials de la policia mostren que la presència de grups paramilitars ha anat en augment des del 2007, anys abans que es parlés de fronteres dures. John Byrne, professor de la Universitat d’Ulster que investiga la radicalització a Irlanda del Nord, afirma que hi ha una relació directa entre “alts nivells de control paramilitar en àrees on hi ha altes taxes d’atur”. Segons el cens més recent, amb un 8,8%, la taxa de desocupació en la comunitat catòlica continua sent més alta que les mitjanes nacional (7,5%) i protestant (5,7%). Les taxes a Belfast i Derry —ciutats amb les concentracions de catòlics de classe treballadora més grans— encara ronden l’11%. Aquestes xifres s’eleven a un vertiginós 16,9% quan només es té en compte els homes joves. Si bé l’atur seria la raó principal, Kieran McConaghy, expert en violència política a la Universitat de Saint Andrews, apunta que encara hi ha més desafecció a les comunitats properes a la frontera: “Són les més perjudicades pel conflicte on encara hi ha nivells epidèmics de drogoaddicció i problemes de salut mental”. Amb tot, McConaghy creu improbable “retornar als nivells de violència viscuda perquè senzillament no es donen aquestes condicions”. En canvi, Marisa McGlinchey, autora de “Negoci inacabat: el republicanisme ‘dissident’”, creu que les conseqüències d’una frontera dura serien imprevisibles: “L’expresident del Saoradh, que es diu que és l’ala política del ‘New IRA’, ha dit que espera un Brexit ‘tan dur com l’infern’”. També la Unesco alerta en un informe d’enguany que “en tan sols sis setmanes és possible un retorn de la violència a Irlanda del Nord”. L’informe també subratlla “els greus problemes als quals s’enfronta la generació actual, especialment els que viuen a les zones unionistes i republicanes més desfavorides”. Revolució inacabada?
El bàndol unionista dissident, de la mà de l’extrema dreta anglesa, també espera treure rèdit d’una possible frontera dura. Si bé Kieran McGonaghy apunta que la relació entre paramilitars unionistes i extrema dreta és antiga, fa uns mesos la BBC emetia un reportatge sobre com aquests vincles estarien anant en augment. I és que a l’extrema dreta sempre li han agradat les mostres de nacionalisme exacerbat dels unionistes del Regne Unit. Als barris protestants, per exemple, les vorades del carrer estan pintades amb els colors de la bandera del Regne Unit, hi ha escuts de l’Ulster arreu i més banderetes de la Union Jack que, lligades als fanals, van de banda a banda del carrer: “Belfast per a un patriota és un paradís, és aclaparador: banderes pertot arreu... Sembla l’últim bastió de la Gran Bretanya”, deia Jayda Fransen, una popular neonazi anglesa. Al mateix documental de la BBC, un exsoldat de les faccions unionistes va defensar el paramilitarisme ara com a “mecanisme de defensa” perquè té la certesa que el Regne Unit “explotarà aviat”. El focus serà, com era en el passat, la frontera.
Segons l’Agència d’Estadística i Recerca d’Irlanda del Nord, hi ha 72 milions d’encreuaments de vehicles de carretera a l’any entre Irlanda del Nord i la República d’Irlanda. També hi ha vuit trens diaris en totes dues direccions entre Dublín i Belfast. Al voltant del 14% d’aquests encreuaments són de béns, alguns dels quals poden travessar la frontera diverses vegades abans d’arribar al consumidor. És el cas de la llet que en les zones frontereres les vaques pasturen a Irlanda i la llet és pasteuritzada i envasada a Irlanda del Nord i després retornada a l’altre costat de la frontera per a la seva venda. Sobre això va haver-hi polèmica aquest estiu perquè, segons els mateixos pagesos, un Brexit sense acord significaria sacrificar aproximadament 45.000 vaques per l’aplicació de noves tarifes a la llet britànica.
Mentrestant, cadascuna de les propostes que ha anat presentant el Govern britànic ha topat amb la negativa de Brussel·les, que proposa que en el cas de no arribar a un acord, Irlanda del Nord continuï integrada al mercat únic europeu amb el trasllat de la frontera al mar d’Irlanda, una proposta que els tories més radicals —entre ells Boris Johnson— havien considerat inacceptable. Un cop descartada, Boris Johnson ha posat altres propostes sobre la taula. Una, la “frontera tecnològica”: la telefonia mòbil o els microxips dels camions permetrien rastrejar les mercaderies i evitar els llocs fronterers. Tanmateix, la UE no comparteix actualment ni una sola frontera amb un país no pertanyent a la UE en el qual s’hagin eliminat completament els controls. Això inclou Noruega (no a la UE) i Suècia (membre de la UE), que comparteixen una de les fronteres més avançades tecnològicament del món. El seu principal punt d’encreuament processa al voltant de 1.300 camions al dia, amb una espera mitjana de 20 minuts cadascun. Dos, “la frontera de la confiança”: el transport estaria reglat a partir d’un esquema de confiança per als comerciants. A les empreses se’ls permetria eludir els controls una vegada haguessin complert amb certs estàndards. Tres, “la unió alimentària”: Irlanda del Nord mantindria les mateixes normes alimentàries i zoosanitàries que la República d’Irlanda després del Brexit. En els dos últims casos, el contraban i la falta de control són els arguments en contra. Quatre, “la frontera de Schrödinger”: que els controls agrícoles es duguin a terme en “unitats mòbils allunyades de la frontera”. Això va contra els estatuts de la UE que diuen que les “limitacions geogràfiques” —muntanyes, penya-segats, valls, rius— són l’única excepció per no tenir un control a la frontera.
Segons l’Oficina Europea de Regions Irlandeses la “regió fronterera” té una població de 392.837 persones. Hi ha un total de 39 pobles i ciutats que es troben a la frontera irlandesa o a prop. Un d’aquests punts és Belleek, amb una població de 836 habitants. Creues el pont del poble i ets a la República. L’única pista que has canviat de país són els senyals de trànsit, que canvien de milles per hora a quilòmetres per hora. Tot i els moments foscos que ha patit aquest poble fronterer, ara és una destinació turística. La ceràmica de Belleek s’ha fet famosa, sobretot als Estats Units i atrau 160.000 visitants per any. John Maguire, el cap de la ceràmica, recorda quan Theresa May va visitar-los. Quan marxava, algú li va cridar: “No a la frontera dura!”. La primera ministra va aixecar el braç i va respondre: “Cap frontera dura”.
Però el terme hard border encara ningú sap ben bé què vol dir. Per exemple, al gener The Guardian deia que el portaveu de la Comissió Europea havia dit “infraestructura fronterera”, però en comptes d’això va dir “frontera dura”. The Guardianva assumir que la “frontera dura” en aquest context es referia a la “infraestructura fronterera”. En una altra ocasió, el coordinador del Brexit al Parlament Europeu, Guy Verhofstadt, va dir a la Cambra dels Comuns que el fet que el Brexit no es negociï “crea automàticament una frontera dura que ha de ser controlada”. En aquesta frase, una frontera dura no es referiria als controls físics en si mateixos, sinó simplement a una situació legal que requeriria controls físics.
Aquesta ambigüitat li va molt bé a Boris Johnson. Després del congrés conservador de principis d’octubre, va dir que no hi hauria controls fronterers, però no va detallar com els evitaria. El popular dibuixant Matt del Telegraph li dedicava una vinyeta a l’estil Magritte: Ceci n’est pas un pipe, però en comptes d’una pipa hi havia un control fronterer i la frase: “Això no és un control fronterer”. L’excés de tacticisme i els circumloquis de Boris Johnson van fer que Donald Tusk li enviés un missatge a través de Twitter: “El que està en joc no és guanyar un estúpid joc sobre qui és el culpable. Està en joc el futur d’Europa i del Regne Unit, així com la seguretat i els interessos dels nostres ciutadans. No vols un acord, no vols una pròrroga, no vols revocar. Quo Vadis?”. L’exnegociador del Brexit d’Irlanda del Nord, Jonathan Powell, l’acusava de buscar un Brexit dur: “La seva proposta no és seriosa, senzillament està intentant evitar un acord per obtenir un no-acord”
Boris Johnson va rebutjar el backstop de Theresa May, que col·locava la frontera al mar, sota el pretext que això posava en qüestió la unitat interna del mercat britànic i que representaria una reacció irada i probablement violenta dels sectors més radicals de l’unionisme de l’Ulster. Amb tot, l’acord a què Johnson va arribar amb la UE és molt semblant al backstop de May. Per això els unionistes de l’Ulster (DUP), habituals amics dels tories, s’hi oposen. L’estratègia era un no-acord? Un informe del Govern filtrat aquest setembre donava pistes que per aquí podria anar. El document, anomenat “Operació martell groc”, preveia les conseqüències d’un Brexit sense acord i com, si s’esqueia, hi hauria “una pressió significativa per arribar a un acord, en dies o setmanes”. Amb tota probabilitat, totes les parts voldrien un acord per evitar una infraestructura, així que tornem al punt de partida. Però en aquest cas amb Boris Johnson fent el que va prometre, sense haver perdut credibilitat i en condicions per fer front a Jeremy Corbyn, que l’estalona.
I en tot això què hi diu Irlanda del Nord? Fa més de 1.000 dies que a Irlanda del Nord no hi ha Executiu. L’últim senyal de vida institucional respecte al Brexit és de l’agost de 2016, quan la llavors primera ministra unionista Arlene Foster (DUP) i el viceprimer ministre republicà Martin McGuinness (Sinn Fein) van enviar una carta a la tot just escollida successora de David Cameron, Theresa May. Li demanaven a Downing Street que s’havia de conservar “la facilitat de comerç amb la UE i l’accés a mà d’obra”. En la carta també hi havia una menció especial al paper que havia jugat Europa en la pau: “Els fons de la UE han estat de gran importància per a la nostra economia i el procés de pau. Des de 1994, per exemple, ens hem beneficiat d’un finançament de 13.000 milions d’euros”. Més enllà d’aquesta carta, Irlanda del Nord no ha tingut veu en el Brexit, amb una Assemblea suspesa per la incapacitat d’unionistes i republicans per posar-se d’acord. I és que els termes de l’Acord de Pau de 1998 van establir un repartiment del poder basat en un model consociativista, un règim per a les societats en conflicte, o que en surtin d’un, amb l’objectiu que les institucions polítiques del país estiguin compostes per percentatges equitatius que contemplin les sensibilitats oposades. Per a Jill Rutter i Jess Sargeant, del think tank Institute for Government, qualsevol que ocupi el número 10 de Downing Street hauria de mostrar el mateix grau de compromís que els seus predecessors en temps dels Troubles: “Els premiers no tenien una altra opció que fer d’Irlanda del Nord una prioritat”. De moment, aquesta prioritat no sembla que hi sigui.
Podria ser que el Brexit matés el procés de pau? Amb els Acords, Irlanda del Nord continuava sent part del Regne Unit, la qual cosa convenia als unionistes, però la pertinença compartida a la UE significava que els nacionalistes irlandesos podien viatjar i treballar a través de l’illa sense les traves d’una frontera física. Un Brexit sense acord canviaria aquest delicat statu quo i torna a posar en primer pla l’estatut constitucional d’Irlanda del Nord. Torna a evidenciar la fractura entre les dues comunitats i torna a mostrar els errors i les mancances dels Acords. La revolució inacabada?