Amb més de 3.600 morts i vora 50.000 ferits, el conflicte d’Irlanda del Nord, eufemísticament conegut com Els Problemes (The Troubles), ha estat una de les guerres civils més sagnants de la història recent d’Europa. Oficialment va acabar fa 20 anys, el 10 d’abril de 1998, amb la signatura de l’Acord de Divendres Sant a Belfast. Amb majoria de catòlics republicans, que pressionaven per la reunificació amb Irlanda, i una bona part de protestants unionistes, que consideraven Irlanda del Nord com a part del Regne Unit, van encaixar mans i pactaren una pau per primera vegada.
Republicà Irlandès (IRA), que, segons com es miri, podia considerar-se tant un grup terrorista com un de lluitadors per la llibertat, va acceptar desarmar-se en aquell moment. Aleshores, republicans i unionistes van bastir un govern regional conjunt que d’aleshores ençà ha trontollat en diverses ocasions —l’última, el 2017. No obstant, encara hi ha faccions armades a banda i banda que miren de dinamitar el procés de pau.
Gerry Adams, que té ara 69 anys, va ser un dels arquitectes de l’Acord de Divendres Sant. I va encapçalar el Sinn Féin, que era considerat el braç polític de l’IRA. Adams encara representa el partit al Parlament irlandès de Dublín. Les autoritats britàniques, però, sostenen que era comandant de l’IRA, imputació que Adams nega.
—Senyor Adams, 20 anys després de l’Acord de Divendres Sant, els partits republicà i unionista estan profundament dividits, i la violència va in crescendo als carrers d’Irlanda del Nord. És així com pinta la pau a Irlanda del Nord?
—No exagerem. Probablement hi ha més violència en qualsevol ciutat alemanya que al Nord.
—Les represàlies d’estil paramilitar a Irlanda del Nord, però, han augmentat d’un 60 per cent els darrers quatre anys.
—Això és molt residual. Hi ha grups molt petits que no són representatius de res. No tenen capacitat efectiva. No compten amb el més mínim suport popular. L’IRA en tenia moltíssim, de suport popular en el seu moment àlgid i la capacitat de lliurar una guerra contra els britànics. Sortosament, això s’ha acabat. L’IRA ha desaparegut.
—Hi ha un grup implicat en el conflicte actual que s’autoanomena el “Nou IRA”. Qui són?
—No estic ací per explicar qui són aquests grups. Crec que la majoria són criminals sense gota de suport polític. Ara hi ha una via democràtica, una via popular i pacífica per aconseguir la unitat irlandesa.
—Però del que no hi ha dubte es que encara queden moltes armes escampades arreu del Nord. I el Brexit és a tocar. Té el potencial suficient per dinamitar el procés de pau en el seu conjunt?
—El Govern britànic va muntar un referèndum sobre el Brexit fent cas omís del mal que això podria fer-li a Irlanda. El Nord va votar contra el Brexit. Si els tories anglesos se surten amb la seva, s’implementarà una frontera econòmica de les rígides. Això serà un desastre total i absolut.
—Faria això que tornés la violència?
—Les seves preguntes suggereixen que hi ha un volcà a punt de fer erupció. Però no. La gran —grandíssima— majoria de la gent valora el procés de pau. A parer meu, no està amenaçat. I la manera d’avançar, en primera instància, pel que fa al Brexit és la d’un estatus especial per al Nord. És de mantenir el Nord dins de la Unió Europea per evitar dificultats econòmiques.
—Això enfurismaria unionistes nord-irlandesos, i el Govern en minoria de la primera ministra Theresa May depèn del suport que ells li prestin. I una frontera rígida entre el nord i el sud resultaria intolerable per als republicans. És un carreró sense sortida.
—Més important que els republicans o els lleialistes és que, si l’economia acaba fracturada, la gent normal i corrent és la que patirà. Al nord i al sud. No afectarà Theresa May.
—Molta gent d’Irlanda del Nord diu que bon punt plantin la primera garita duanera a la frontera, serà atacada. Per protegir-la hi hauria d’haver policies, cosa que multiplicaria els objectius. Espiral que desembocaria en un cercle viciós.
—I tant, seria una provocació i sempre hi ha perills. Però, com algú que ha sobreviscut a 30 anys de lluita, puc assegurar-li que no hi haurà un retorn al passat. Ja està. Això s’ha acabat. És el final.
—Vostè tenia 17 anys quan es va unir a la lluita. Per què?
—Jo provinc d’un barri molt pobre, de classe treballadora de Belfast. No teníem bany dins de casa. No teníem aigua calenta. A tot estirar, una aixeta al pati de darrere de casa. I això era la cosa més normal per a la gent amb els meus orígens. Vaig acabar anant a un institut de West Belfast. I el 1964, de camí cap a escola, vaig ser testimoni de com la policia estatal agredia una oficina electoral. Eren unes eleccions generals, el Sinn Féin estava prohibit. Declarat il·legal. Els periòdics estaven prohibits, i els cartells i els símbols, i les gravacions. La veritat és que la bandera nacional irlandesa havia estat també il·legalitzada. Vaig anar a l’oficina de publicacions governamentals i vaig comprar una còpia de la Llei de Poders Especials, simplement per curiositat. I vaig llegir quines coses tenia dret a fer l’Estat britànic a la nostra illa. I aleshores vaig trobar una explicació per a la pobresa en què vivia la gent com nosaltres. Així, doncs, em vaig fer del Sinn Féin. D’aquesta manera més o menys és com van començar les meves activitats republicanes i d’altres.
—Vostè també va lluitar als carrers. Va disparar mai a ningú?
—No.
—És la violència un mitjà legítim per assolir els propis objectius?
—Penso que en certes circumstàncies. I les circumstàncies en aquells temps al nord eren que a la gent se li negaven els seus drets. L’ocupació anglesa es negava a concedir-los-els i de fet agredia els manifestants. L’error més desastrós que va cometre el Govern anglès va ser deixar la situació a les mans dels generals. Això sempre duu a una militarització de la situació. Els militars no estan allí per posar pau, sinó per sotmetre.
—L’IRA tampoc estava allí per posar pau.
—La gent que jo conec no va anar a la guerra. La guerra va venir a nosaltres. Un matí em vaig llevar i l’Exèrcit Britànic havia ocupat l’escola local, el camp de futbol i el centre social, i les carreteres estaven bloquejades. Ara i adés t’aturaven. T’arrambaven contra la paret. T’arrestaven. Incordiaven les dones, etcètera, etcètera.
—Vostè ha defensat la violència de l’IRA en múltiples ocasions com a “resistència legítima”. Com a catòlic devot, com concilia això amb la seva fe?
—Continuo convençut que l’activitat armada, depenent de les circumstàncies, és una resposta legítima. Si s’exerceix aquest dret o no, això és tota una altra qüestió. I, sens dubte, va haver-hi moltes coses que l’IRA va fer i que va fer mal fetes. I jo no sols les vaig condemnar aleshores, sinó que també ho deploro i lamento ara.
—Hi va haver algun moment, en concret, per a vostè, que el convencés de buscar una solució pacífica?
—Jo diria que sempre vaig voler la pau. Recordi-se’n, políticament jo ja era actiu abans que el conflicte esclatés.
—El moviment republicà considerava cada concessió com una forma de traïció. Com estava tan segur que no acabaria amb una bala al cap quan va començar a pledejar per la pau amb l’arxienemic?
—D’entrada, no era jo només. De dins del Sinn Féin vam decidir com a grup que volíem establir contacte amb els nostres veïns unionistes. No obtindríem el tipus de república que volíem tret que el Sinn Féin es convertís en un partit polític que capitanegés la consecució d’aquest objectiu. Esclar, era molt arriscat. Però miri, i no vull que ningú es pensi que tant em fa, hauria sigut molt llarga la cua a l’hora de fotre-li un tret a gent com jo.
—Què va resultar més dur: convèncer els més intransigents d’entre les pròpies files o el bàndol dels adversaris?
—Les negociacions més dures són sempre amb les pròpies files.
—Per quan, finalment, van arribar a l’Acord de Divendres Sant, el 1998, havien mort més de 3.500 persones. Pagava la pena?
—Bé, és difícil de mesurar en aquests termes. És clar que hauria sigut molt millor que no hi hagués hagut cap mort, cap ferit. Però no es fan progressos sense lluitar. I ho dic en qualitat d’algú que ha perdut molts membres de la seva família, algú que ha estat torturat i a qui han disparat. Allí he estat, i he assistit a molts, molts funerals. Però, clar, tot això només es podrà mesurar quan hagi acabat tot. I sí que crec que la unitat d’Irlanda serà un fet.
—Però centenars de civils van resultar morts per aquesta causa.
—Hi va haver molts grups armats involucrats en el conflicte. Independentment de qui en fos responsable, lamento tots els morts. La nostra causa i el nostre compromís ha de ser de garantir que no torni a passar.
—Ha perdonat els seus enemics?
—Sí, vaig aprendre ja fa molt de temps que l’única víctima del propi odi és un mateix. Vaig negociar per l’alliberament de presos lleialistes, els nois que m’havien disparat. Òbviament, van ser trets molt maldestres. I per ser just amb ells, estaven fent el que pensaven que era correcte.
—I podrien els seus enemics mai perdonar-lo?
—No es pot generalitzar així. Encara hi ha gent al nostre voltant que detesten bé els britànics, bé els unionistes o l’IRA, fossin qui fossin els altres protagonistes. Però no pots fer d’això un obstacle per tirar endavant.
—Si es mira Irlanda del Nord ara, catòlics i protestants estan encara més segregats que no ho estaven abans. Envien els seus fills a escoles diferents i enterren els seus morts en cementiris diferents.
—Té tota la raó, la qüestió del sectarisme, el tema d’una societat segregada, tot plegat és molt decebedor. Al mateix temps, la data del 12 de juliol, que sempre havia comportat un fum de problemes, ha sigut relativament pacífica els darrers anys. El problema al voltant de les marxes [protestants] de l’Orde d’Orange travessant barris [catòlics] que no les volien... pràcticament s’ha resolt.
—Però encara fa l’efecte que la gent d’Irlanda del Nord estigués jugant amb foc.
—No es pot reescriure la història tot d’un plegat. El nord sempre ha volgut dir gent lluitant pels seus drets i d’altres que volien sotmetre-la. I encara és així. Això potser sonarà una mica estrany en ple 2018, però és la realitat.
—Va ser un error que no hi hagués en cap moment una comissió de la veritat basada en la que es va obrir a Sud-àfrica?
—El Sinn Féin vol una comissió de la veritat, un procés de recuperació de la veritat, independent i internacional. El Govern britànic no.
—En una Irlanda unida els unionistes estarien en minoria en un futur. Creu de debò que això resoldria el conflicte per sempre?
—Depèn de quina mena d’Irlanda unida tinguem. Necessitem una Irlanda consensuada per la gent i que reconegui els drets de tothom. No tots els partits unionistes subscriuen la postura general que, si la gent vota democràticament per una Irlanda unida, hauran d’acceptar-ho. Així, doncs, tenim molta feina a fer. Tenim la capacitat de crear una Irlanda on totes les persones rebin el mateix tracte? Sí, absolutament.
—Suposem que hi ha votacions. I suposem que el resultat sigui de 52 per cent a 48 per cent a favor de la unificació. Què passa aleshores?
—En la majoria de societats la democràcia funciona d’aquesta manera: hom va i vota i qui sigui que tregui més vots guanya, oi? Això és el que es va aprovar en l’Acord de Divendres Sant. Però pel que fa a una transició estable i sostenible de la situació actual a una nova Irlanda, estem completament oberts a que es faci per etapes. Fins a cert punt, s’ha d’anar al ritme que marqui el viatger més lent. Cal que tothom es responsabilitzi del futur.
—I el Brexit? Podria ser la porta per a una Irlanda unida?
—El Brexit és una catàstrofe tan gran que no voldria de cap manera que se m’acusés de traure’n profit. Així, doncs, no aniria més allà de dir que ha conscienciat les persones que no volen ser irlandesos unificats respecte a les nefastes conseqüències d’una frontera rígida a l’illa d’Irlanda. Ara hi ha col·laboració en matèria de salut, cooperació en energia i agricultura, industrial i empresarial i en l’abastiment d’aigua. Tot en benefici mutu de tota la gent de l’illa. Així doncs, la majoria de la gent seria conscient de la catàstrofe. I ningú sap que en sortirà de tot plegat.
—El Sinn Féin té set membres electes al Parlament d’Irlanda del Nord que podrien anar a la Cambra dels Comuns a Londres però s’hi han negat per costum. Com és que el partit no abandona aquesta postura i així poder canviar el joc de la política britànica?
—D’entrada, numèricament no canviaria el joc. Però la raó principal per la qual no ho farem és perquè no estem obligats a fer-ho. El poble podia elegir. Podrien haver votat per un fum d’altres partits. I el que han fet bàsicament és donar-li l’esquena a Westminster.
—Però la raó principal no és que els membres del Sinn Féin no es veurien amb cor de prestar jurament a la reina?
—Aquesta és una qüestió fonamental, sens dubte. Però no aniríem tampoc al Bundestag. I sap per què? Perquè no és el nostre Parlament. Hem d’arreglar les coses a la nostra illa.
—Fa poc ha dimitit com a líder del Sinn Féin. Missió acomplerta?
—Bé, del càrrec, sí. Quin descans. No es pensi, però, que abandonaré el partit o deixaré de ser un activista.
—Gràcies per l’entrevista.