La nostàlgia imperial ha recorregut les venes de l'elit del Partit Conservador des dels prolegòmens de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Ancorats a un passat d'esplendor solitària que mai retornarà, en una deriva radical d'extremar els seus plantejaments econòmics ultraliberals i copiar fil per randa les polítiques xenòfobes de l'ultradretà i euroescèptic Nigel Farage, els tories han conduït l'estat britànic al desastre en els seus quasi tres lustres de mandat. L'economia s'ha ressentit des del Brexit i els serveis públics acusen anys d'austeritat pressupostària.
Amb el malestar instal·lat al conjunt de la societat britànica, exercint un vot més d'oposició que no pas d'il·lusió, han concedit una majoria absoluta als laboristes que passarà als llibres d'història. És cert que els progressistes quedaran, segons les projeccions, a pocs escons d'aquell triomf aclaparador del centrista Tony Blair, però han assolit una victòria que deixa sumit al Partit Conservador en el fangar d'un correctiu pràcticament mai vist. O dit d'una altra manera: els socialdemòcrates han escrit l'epíleg d'una era conservadora marcada per la traumàtica eixida del club comunitari, el populisme fiscal i una política migratòria amb el segell de les pitjors distopies.
Quan el rellotge marcava les sis del matí, la formació de centreesquerra superava els 326 escons que atorguen la majoria absoluta. Els laboristes compten amb 411 escons pels 202 que van obtenir en els passats comicis de 2019 i amb encara cinc diputats per assignar-se podrien quedar-se a tocar de la xifra d'aquell triomf de 1997, amb un candidat com Blair que despertava il·lusió al Regne Unit, però que va guiar la socialdemocràcia cap al desconcert ideològic i va equiparar-la en la seua agenda econòmica a les propostes de la dreta clàssica. El futur primer ministre britànic, l'advocat de 61 anys Keir Starmer, és un bri del representant de la Tercera Via.
La seua moderació i, fins i tot, indefinició han provocat que recollira sufragis ideològicament d'un elevat espectre. Un dels exemples és la comunitat d'ascendència índia: tradicionalment conservadora i representada, a priori, per l'encara primer ministre dels toris, el multimilionari Rishi Sunak, ha virat cap als laboristes després de les polítiques racistes desenvolupades per l'executiu de l'antic partit de Winston Churchill. L'anomenat pla Ruanda, un full de ruta caracteritzat per la deportació de nouvinguts d'origen africà, ha estat el paradigma d'aquesta política, especialment per aixecar camps d'internaments de persones migrants en vaixells flotants a la mar.
Els resultats per escons, tanmateix, són enganyosos. Els laboristes només han aconseguit una millora d'un punt percentual —del 33% al 34%—. La seua victòria s'ha produït gràcies a la davallada immensa dels conservadors, que involucionen del 45% de fa cinc anys a un esquifit 24%. De fet, la pujada espectacular d'escons dels liberals-demòcrates es produeix amb un percentatge de vot idèntic a l'assolit en 2019. Els laboristes haurien estret aquesta folgada majoria deixant-se quasi mig milió de paperetes i assolint uns resultats espectaculars a terres escoceses.
Un estat per reconstruir
Starmer tindrà l'enorme responsabilitat de recosir un dels símbols degradats de la societat britànica i del seu deteriorat estat del benestar: el Servei Nacional de Salut (NHS, per les seues sigles en anglès), antigament motiu d'orgull per als habitants de l'illa i recentment marcat per les llistes d'espera a causa de les grans dosis d'austeritat que han injectat els conservadors. El líder laborista també afrontarà el repte de revifar una economia de creixement paupèrrim i d'aconseguir una millora de les prestacions energètiques, la qual haurà d'estar acompanyada d'un compromís amb l'agenda contra el canvi climàtic. La seua proposta és la creació d'una companyia pública d'energia verda.
El centreesquerra britànic, amb uns posicionaments moderats que han desplaçat en la seua formació a qualsevol element esquerrà, a les figures identificades amb l'etapa de l'exlíder Jeremy Corbin, haurà de pegar un revolt a l'ineficaç i cruel política migratòria que ha practicat un Partit Conservador que s'ha radicalitzat fins al punt que el joc de les diferències amb l'extrema dreta ha perdut sentit. Amb el suport editorial de The Economist —la bíblia periodística del liberalisme— i amb una imatge de certa complicitat amb l'empresariat, Starmer ha proposat una reforma laboral que milloraria, a priori, els drets dels treballadors.
Allunyat del desastre fiscal de la conservadora Liz Truss, qui amb les seues retallades tributàries als rics quasi provoca la fallida del Regne Unit, el candidat laborista ha estat contingut en els seus plantejaments d'increments impositius. De fet, ha anunciat que l'impost de societats i l'impost a la renda no tindran alteracions. Sí que canviarà el privilegiat règim fiscal dels més rics al Regne Unit, el qual ha promès suprimir. El progressista també ha defensat apujar l'IVA de la matrícula dels col·legis privats i augmentar la tributació dels guanys de capital, encara que no ha estat concret en aquesta mesura. Junt amb aquests anuncis fiscals, s'ha compromès a reforçar les plantilles de serveis públics minvats com ara la sanitat o l'educació pública.
Obsessionat en el creixement econòmic, en convertir-lo en la palanca del seu mandat, s'ha mostrat predisposat a estrènyer les relacions amb la Unió Europea, tot i ser conscient que una reversió del Brexit és més que utopia. La voluntat és comptar amb unes relacions comercials més àgils amb el mercat de l'eurozona, ja que l'aïllament de la seua sortida del club comunitari ha tingut efectes nocius per a l'economia britànica. L'encabotament en separar-se de la seua unió amb el Vell Continent ha comportat empobriment i un estat absolutament trencat, l'anomenat «Broken Britain».
El fangar de la radicalitat
Si els laboristes s'han recuperat de l'anterior bufetada electoral, quan van assolir el pitjor resultat des de 1935 amb un Boris Johnson que va penetrar a diferents feus populars que van comprar el discurs avariat contra Brussel·les com a causa de la seua depauperació, els conservadors —indistingibles ideològicament de partits com ara Vox a l'Estat espanyol i amb els seus quadres liberals i conservadors clàssics essent minoria— s'han pegat una patacada històrica. Les festes durant la COVID-19 i els escàndols continus del mandat de Johnson, la irresponsabilitat fiscal de Truss i la xenofòbia de Sunak han passat factura a l'antiga dreta tradicional. Els conservadors passen de 365 escons a solament 119.
A l'horitzó de la successió al partit, pràcticament només emergeixen veus de l'ala més dura, com ara l'exministra d'Interior, Suella Braverman, símbol del reaccionarisme que s'ha apoderat de la vella casa de la prudència conservadora. Sense descartar-se el retorn de Johnson o, fins i tot, de l'exprimer ministre David Cameron, els tories tenen un dilema en el seu pas a l'oposició: retornar a les essències del conservadorisme o consumar la seua deriva populista, xenòfoba i negacionista climàtica, és a dir, entregar la seua ànima als manaments de l'extrema dreta que creix arreu de la geografia europea.
Els tories, de fet, s'han vist atrapats en els comicis per la recuperació dels liberals-democràtics i la irrupció a la cambra britànica de la versió original de l'extrema dreta, encapçalada per Nigel Farage, qui en el seu dia va tenir el carnet dels conservadors. La ultradreta antieuropeista i racista emergeix al parlament de Regne Unit amb quatre escons i els liberals passen dels 11 representants de l'anterior convocatòria electoral a traure'n, de moment, l'espectacular xifra de 71. Els verds aconsegueixen representació amb quatre parlamentaris.
L'enfonsament de l'SNP
L'altra cara de la moneda de la victòria aclaparadora del laborisme arreu del Regne Unit és el defalliment electoral del Partit Nacional Escocès (SNP, per les seues sigles en anglès). Assetjat per causes judicials controvertides, han experimentat una baixada impressionant: dels 48 diputats que van assolir en 2019, en un moment de viatge als inferns dels laboristes, ara n'obtindrien només vuit. El Partit Nacional Escocès ha perdut el terreny que havia guanyat als socialdemòcrates britànics, qui han consolidat la seua aclaparadora victòria gràcies als suports obtinguts en terres escoceses. Una situació de certa semblança amb el comportament a les urnes dels darrers temps a Catalunya. Sense Escòcia, els laboristes no haurien pogut assolir un triomf d'aquestes característiques en diputats.
L'esquerra partidària de la reunificació amb la República d'Irlanda, el Sinn Féin, ha tret els mateixos set diputats que va obtenir en l'anterior cita a les urnes del 2019. Ara bé, s'ha situat com a la força amb més parlamentaris d'Irlanda del Nord. Els independentistes gal·lesos, vehiculats a través de les sigles del Plaid Cymru, han tingut millor sort en aquesta contesa electoral: han doblat la seua representació a la cambra britànica, en progressar de dos a quatre diputats.