El restaurant La Falúa ocupa els baixos de lʼedifici Coblanca 20, situat a la segona línia de la platja de Ponent, en la zona de Benidorm coneguda com la Cala. Un local modern, de cuina mediterrània, que cada nit es transforma en lounge bar. És el migdia del divendres 31 dʼoctubre de 2025 i Carlos Mazón ha citat ací el secretari general del PPCV —Juanfran Pérez Llorca— i els tres presidents provincials del partit —el valencià Vicente Mompó, la castellonenca Marta Barrachina i lʼalacantí Toni Pérez, que oficia com a amfitrió— amb la intenció de comunicar-los que dilluns, 72 hores després, renunciarà a la presidència de la Generalitat en una compareixença pública davant la premsa. «No puc més», els confessa.
És ben entrada la tardor i pel carrer a penes passa gent. Res a veure amb lʼestiu. Lʼentorn transmet una certa melancolia. Al davant del Falúa hi ha el solar enorme que ha deixat la demolició del Gran Hotel Delfín, construït el 1963 com a establiment de luxe, un dels més icònics del Benidorm del boom turístic. En el seu lloc construiran un gratacel de 44 altures.
Quan els comensals seuen a taula i el president els diu la notícia, el partit queda exactament així: com un solar. En el seu lloc cal construir un gratacel, un altre president, i fer-ho en pocs dies. No, no resulta una tasca senzilla. Lʼúnica cosa que els quatre convocats tenen clara és que la substituta no ha de ser lʼalcaldessa de València, María José Català, lʼopció predilecta del president estatal del partit, Alberto Núñez Feijóo. Sobre aquesta base pretenen edificar el nou lideratge. I cal fer-ho, a més, sense convocar eleccions. Abans de marxar del restaurant i deixar-los sols, Mazón no ha tancat la porta a signar el decret de dissolució de les Corts, però la conjuntura no és la més propícia. Posar les urnes seria massa arriscat.
Mazón ha prolongat tant com ha pogut la seua dimissió. Ha aconseguit superar tots els entrebancs que ha trobat pel camí: les manifestacions de cada mes —en alguns casos, multitudinàries— exigint-li que abandonara la presidència, el marcatge de la jutgessa de Catarroja —desitjosa dʼimputar-lo— i el dels partits de lʼoposició, molt bel·ligerants a lʼhemicicle. Però no ha superat, en canvi, la gran prova de foc marcada en color roig al calendari: el funeral dʼEstat del 29 dʼoctubre de 2025, coincident amb el primer aniversari de la catàstrofe que va segar la vida de 233 persones.
El funeral de Mazón
Aquell dia va condensar lʼanomalia que havia guiat els 12 mesos anteriors de la política valenciana. Al matí, a porta tancada, entre les parets del sumptuós Saló de Corts, lʼacte institucional de la Generalitat escenificava novament lʼadhesió política a Carlos Mazón. Un homenatge a les víctimes sense elles i amb presència massiva dʼalts càrrecs de lʼadministració. Una aclamació com la de cada quinze dies a les Corts.
Moncloa va programar, en una sala annexa, un encontre previ —d’uns quinze minuts— entre una desena de familiars de les víctimes i les màximes autoritats. Només hi van accedir Felip VI i Letícia, Pedro Sánchez, els presidents del Congrés i del Senat, Francina Armengol i Pedro Rollán, la presidenta del Tribunal Suprem, Isabel Perelló, i la delegada del Govern, Pilar Bernabé.
A Mazón, malgrat ser la màxima autoritat valenciana, no se’l va convidar a la recepció. En aquell quart d’hora, va quedar exposat davant del públic i va rebre nombrosos improperis. Hi hagué familiars que exhibiren imatges dels éssers estimats morts durant la dana. L’escena fou d’una alta càrrega emocional.
Tot i que algunes associacions de víctimes li ho havien demanat expressament, l’aleshores cap del Consell no podia absentar-se d’un acte com aquell. Per la significació de la cita i perquè la pràctica totalitat dels presidents autonòmics havien confirmat la seua assistència. Com podia ser que hi estiguera el lehendakari i no ell, per posar un exemple? Tant PSPV com Compromís l’haurien acusat de no atrevir-se a mirar les víctimes als ulls. Conscient que podia ser mal rebut, Mazón hi havia d’anar sí o sí. Era un risc que havia de córrer.
Endurir el discurs
Què hauria passat, però, si Mazón no haguera estat tan durament tractat en el funeral? No feia ni un mes del debat de política general, el més important de l’any. Una jornada en què va fer una intervenció inicial de cinc hores i de la qual va eixir enfortit, convençut de poder esgotar el mandat. Mazón ja no sols parlava de reconstrucció, sinó que introduïa a l’agenda algunes iniciatives amb què pretenia diversificar l’atenció, sobretot la dels grups de l’oposició: rebatejar l’AVL com a Acadèmia de la Llengua Valenciana (ALV), aprovar una llei de senyes d’identitat, modificar les PAU perquè els alumnes valencians pogueren quedar exempts d’una de les dues llengües oficials, incorporar el terrorisme d’ETA al currículum de batxillerat o posar en marxa un pla integral contra l’ocupació de vivendes. Unes propostes que, és clar, comptaven amb el suport entusiasta de Vox.
El PP, amb Mazón, hauria endurit el discurs en matèries sensibles, tingueren o no un recorregut real
Aquest era el full de ruta de Mazón i el seu equip. Endurir el discurs en matèries sensibles, tingueren o no un recorregut real. Modificar la denominació de l’AVL era inviable per l’aritmètica parlamentària, però cada minut dedicat a això era un minut menys dedicat a la dana. Els intents per encausar-lo de la jutgessa de Catarroja, Nuria Ruiz Tobarra, topaven amb la interpretació literal de la llei. De fet, uns mesos més tard, quan ja no era president, la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia (TSJCV) va desestimar la imputació per unanimitat.
El mes d’octubre de 2025 s’havia convertit en un camp de mines. A banda del funeral d’Estat, hi havia la commemoració del Nou d’Octubre. Encara que qualsevol contacte amb el carrer comportava un perill evident, el president no podia deixar de participar en la processó cívica. Una alerta meteorològica, però, va comportar la suspensió de tots els actes institucionals. I a banda del Nou d’Octubre, l’Audiència Provincial va estimar parcialment la petició d’una acusació particular i va ordenar que Maribel Vilaplana prestara declaració a Catarroja. A començaments de setembre, la periodista havia difós una carta oberta en què explicava alguns detalls del dinar amb Mazón del dia de la tragèdia.
Per si tot això no era prou, el 21 d’octubre el Congrés dels Diputats també va sol·licitar la compareixença de Mazón a la comissió d’investigació sobre la dana. Hi va anar el 17 de novembre, ja en qualitat de president en funcions. El 3 de novembre, mentre Vilaplana declarava a Catarroja, ell va renunciar al càrrec. Era el final de la fugida endavant.
L’endemà del funeral, a casa, l’entorn familiar va persuadir-lo de la conveniència d’abandonar la presidència. El 31 d’octubre li ho transmetia telefònicament al president del seu partit, Alberto Núñez Feijóo, qui va mostrar-se sorprès i li va demanar que s’ho repensara bé, amb més calma. El líder del PP pretenia que Mazón esgotara la legislatura per no obrir una successió de resultat incert. Calia consensuar el candidat amb Vox o anar a unes eleccions en què fins i tot el PPCV hauria qüestionat el paper de Mazón el dia de la catàstrofe.
L’enquesta flaix encarregada pel partit aquell cap de setmana, encara sota els efectes del funeral, va esvair qualsevol dubte. L’estudi atorgava la victòria de la dreta per un marge tan estret —amb el PP com a gran perjudicat— que no podia descartar-se un canvi. La investidura de Juanfran Pérez Llorca com a nou president era l’eixida més raonable. Potser l’única.
I si no?
I si no haguera estat així? Imaginem que Mazón haguera superat aquella conjunció tan adversa —el funeral, la seua declaració a la comissió del Congrés i la de Vilaplana als jutjats de Catarroja— i no haguera cedit la presidència a Pérez Llorca. Tenia la pretensió d’arribar a 2027 i d’aspirar a la reelecció. El segon desig estava en mans de Feijóo i no era senzill, però el primer, que tampoc no era fàcil, estava en les seues pròpies mans. Un de cada dos votants del PP no el volia com a candidat. Ara bé, entre Mazón i un retorn del Botànic, el preferien a ell.
Es tractava, simplement, d’incidir en els temes que generaven més consens en el seu electorat
L’argumentari del debat de política general permetia intuir per on hauria transitat Mazón. Es tractava, simplement, d’incidir en els temes que generaven més consens en el seu electorat: projectar una imatge de bons gestors, agilitzant les ajudes als damnificats de la dana; atiar l'anticatalanisme o transmetre estabilitat mitjançant l’aprovació dels pressupostos amb Vox, un soci sempre lleial. L’objectiu principal consistia a compactar l’electorat propi. «Hauríem vist un discurs més escorat a la dreta que no el de Llorca», assegura un bon coneixedor de les interioritats del PPCV. «La vaga educativa hauria sigut molt pitjor, els sindicats s’haurien negat a arribar a cap acord», afegeix a continuació.
Amb tot, hi ha aspectes en què Mazón hauria guanyat autoritat. Ara que Feijóo ha normalitzat els pactes amb Vox —no sols ell: Esteban González Pons i Borja Semper, dos contraris a entendre’s amb l’extrema dreta, ara han validat el pacte al Senat amb la formació ultra—, el pacte valencià auspiciat per Mazón hauria convertit el president en un pioner. Al llarg de 2026, els populars han buscat el suport de Vox per a afermar el seu poder territorial, per aquest ordre, a Extremadura, l’Aragó, Castella i Lleó i Andalusia.
«Ara dirien que fou ell qui primer va entendre què demanava la societat espanyola», comenta una altra font. El més que probable pròxim pacte PP-Vox al Govern d’Espanya hauria tingut el seu precedent. «En la resta de llocs on s’han rubricat acords, Vox sempre ha dit que el model a seguir era el de València», remarquen en el PPCV.
El ben cert és que Vox s’aprofitava de la feblesa de Mazón. En el pacte pressupostari de 2025 va aconseguir que el president utilitzara la terminologia habitual de la formació de Santiago Abascal en matèries com la Política Agrària Comuna o el Pacte Verd Europeu. «La semàntica no importa, importen els fets», li lleven importància des de les files populars, des de les quals es valora moltíssim la «lleialtat extrema» dels seus socis.
«Són molt professionals, saben diferenciar què forma part de l’espectacle i què forma part del que volen aconseguir». Al PPCV sempre van saber que Vox no deixaria caure Mazón i que Vox investiria un substitut seu si Mazón finalment dimitia. Una moció de censura presentada per l’esquerra estava, per tant, condemnada al fracàs. Vox està molt agraït al PPCV per la rapidesa i el desacomplexament que van guiar el pacte valencià de 2023.
La relació amb Feijóo
Quina seria, doncs, la relació entre Mazón i Núñez Feijóo? «La marca PP no es ressentia del que passava ací, Feijóo mai no va qüestionar-lo», opina una font ben informada. Una altra cosa, ben distinta, és que haguera acceptat una nova candidatura de Mazón en 2027.
Les enquestes electorals, com és natural, haurien definit les seues opcions reals. Mazón ambicionava completar el mandat i aspirar a la reelecció, però era conscient que a les acaballes de 2026 —on som ara— Feijóo podria haver-li comunicat que no repetiria i que buscava un relleu. «Presentar-se de nou com a candidat sí que era impossible», observa una persona que va seguir de prop tot el procés, que no l’imaginava fent mítings en determinades comarques. «L’única oportunitat de repetir hauria estat que convocara les eleccions de sobte, fent-les coincidir amb les eleccions de Sánchez», agrega.
No està tan clar que Feijóo haguera acceptat que els comicis estatals quedaren tan condicionats per la possible continuïtat de Mazón. Hauria preferit, segurament, designar un candidat alternatiu de manera precipitada. «Presentar Mazón com a candidat mobilitzava un electorat d’esquerres que, sense ell al capdavant de la candidatura, probablement no es mobilitzaria el 2027», afirma aquesta font.
En la campanya estatal del 29N, sense anar més lluny, Mazón hauria hagut de tenir un perfil molt baix. Baixíssim. «Els mitjans estarien insistint en la seua escassa participació», admeten en el PPCV. «El partit està ara en millor disposició de preparar la campanya», sostenen.
No, no hauria estat tan senzill preparar la campanya amb Mazón a la Generalitat. Les manifestacions, com la d’aquest dissabte, haurien reunit més gent. La indignació dels principals col·lectius de víctimes, que han passat del «Mazón dimissió» al «Mazón a la presó», s’hauria intensificat.
El dia a dia del president continuaria marcat per una tensió enorme, amb la incògnita de no saber què passaria en els actes celebrats fora del Palau; amb la incògnita de no saber què passaria en cas de baixar la finestreta del vehicle oficial, com li agradava fer, si el conductor del costat, aturat en un semàfor, el reconeguera.
Aquella vida va quedar aparcada el 3 de novembre de 2025, cinc dies després del funeral d’Estat. A Benidorm, les obres del gratacel de 44 plantes que ocuparà la parcel·la del Gran Hotel Delfín ja estan en marxa. Al PPCV, la construcció d’un nou lideratge, el de Pérez Llorca, també ha començat. En pocs mesos sabrem si les obres conclouran del tot o si l’edifici quedarà a mig fer.